El fet de mirar-se avui dia és com un insult”, diu la coreògrafa Marta Carrasco, qui arriba al Romea amb el seu darrer muntatge: Mira’m (se dicen tantas cosas, un espectacle de creació on es barreja dansa i teatre: “La dansa esdevé espectacle tot és teatre perquè tot fa emocionar”, aclareix Carrasco. El punt de partida de Mira’m és la fascinació que Carrasco mostra per “allò imperfecte” i per tant, una estima cap a l’ésser més imperfecte de tots: l’ésser humà. D’aquí que sobre l’escenari Carrasco mostri una certa debilitat per aquelles persones no-nascudes, amb cinc personatges dintre de l’univers del ‘vamos a no llegar, pero vamos a ir’ (Lorca). Neus Suñé, Cristina Sirvent, Carme González, Adrià González i Xisco Segura són els “rara avis” capaços d’interpretar aquests personatges-monstre.

La coreògrafa assegura que l’argument no es pot definir amb paraules, però ens explica que a Mira’m la Bellesa i la Lletjor s’uneixen per crear “un fil estranyament coherent que et porta per un sol univers”. No hi ha una trama clara però l’espectador en algun moment ha arribat a plorar: “Que es diu aviat!”, exclama Carrasco, qui assegura que quan passa això, és perquè el públic ha trobat la clau del espectacle. Hi ha text, sobretot en l’idioma francès, com sempre als espectacles de Marta Carrasco: “Deu ser un trauma de l’Institut Francès”. La música és bastant monstruosa: Jaques Brel, Tom Waits, Mozart, Edith Piaf, Schubert… i encaixa a una escenografia carregada i barroca (Lluc Castells), que reflecteix una mena de ciutat configurada amb mobles.

Mira’m retorna a Barcelona després d’haver-hi fet una breu estança de deu dies al CCCB durant el Festival Grec 2000. Durant aquests dos anys l’espectacle ha voltat arreu del continent Europeu i Llatinoamericà, fet que ha provocat canvis al muntatge inicial: “S’ha reinventat tot. Sobretot perquè cada dia els espais escènics eren diferents, i calia adaptar-se a ells”, explica Carrasco tot recordant les goteres d’algun teatre. Ara està encantada d’estar al Romea (“el teatre més maco de Barcelona”) del 12 al 24 de novembre. “Per cert Calixto… Has pensat en una companyia de dansa estable al Romea?”, va preguntar Carrasco. La proposta queda en l’aire.;NULL;20021106;539;Teatralnet;siola
1386;;Premis de dansa per a María Pagés i Ángel Corella;La bailaora i coreògrafa María Pagés i el ballarí Ángel Corella són els guanyadors del Premio Nacional de dansa, dins les modalitats de creació i interpretació, respectivament. Aquests guardons que concedeix el ministeri d’Educació, Cultura i Esports estan dotats amb 30.050 euros.

María Pagés dirigeix des de 1990 la seva pròpia companyia de flamenc i a més ha col·laborat en tres pel·lícules de Carlos Saura: Carmen, El amor brujo i Flamenco.
Ángel Corella viu i treballa a Nova York des del 1995, quan va ingressar a l’American Ballet, una de les companyies de ballet clàssic més importants del món.;NULL;20021105;231;Avui;siola
1387;;Bieito estrenarà ‘Macbeth’ al Barbican de Londres en català;Calixto Bieito estrenarà Macbeth en català a Londres. El polèmic i transgressor director portarà el 7 d’abril del 2003 la seva particular versió del clàssic de Shakespeare al Barbican Center, on l’obra s’escenificarà durant una setmana amb el mateix repartiment que es va presentar al Teatre Romea.

Mingo Ràfols, Roser Camí, Carles Canut i Boris Ruiz encapçalen els crèdits del muntatge que Bieito, com és habitual en la seva trajectòria, actualitza (“als clàssics se’ls ha de sacsejar”, opina), en aquest cas sense respectar gaire l’original. Bieito firma a Macbeth una versió lliure. Trasllada l’acció dels clans escocesos medievals a una família mafiosa per traçar “un retrat violent del que comporta l’ambició i el poder sense límits”, subratlla.

Aquest no és el primer muntatge que Bieito, el director de teatre i òpera espanyol amb més agenda internacional, porta a la Gran Bretanya. Des que Brian McMaster, el director del festival d’Edimburg, va programar el 1997 la seva lectura de La verbena de la paloma, Bieito ha dirigit a la Gran Bretanya La vida es sueño (Calderón de la Barca), les Comedias bárbaras (Valle-Inclán), Don Giovanni (Mozart), que el Liceu acollirà a partir del 30 de novembre, i Un ballo in maschera (Verdi). I no s’acabarà aquí. Bieito assaja una adaptació d’El ratpenat, de Johann Strauss, amb dramatúrgia de Mark Ravenhill, i dirigirà La Bohème (Puccini) a Cardiff.

Actualment, Bieito té un muntatge en cartell a Barcelona. Es tracta de La ópera de cuatro cuartos de Bertolt Brecht (llibret) i Kurt Weill (mú- sica). L’espectacle, una sàtira salvatge del capitalisme, va inaugurar el Grec- 2002 i fins diumenge que ve es representa al Teatre Fabià Puigserver, al Lliure de Montjuïc, interpretat, entre altres, per Ràfols, Camí, Ruiz, Canut, Cecilia Rossetto, Chantal Aimée, Carme Sansa, Lídia Pujol i Miquel Gelabert.

Bieito trasllada l’acció de l’original (el Londres del 1928 en la que és una crítica a la República de Weimar) a una tómbola. Amb un llenguatge blasfem, amb ironia, cinisme i música en directe (a càrrec de l’Orquestra del Lliure), Bieito mostra un món hipòcrita, on l’home és un objecte a explotar, ple de banquers sense ètica, prostitutes, delinqüents i policies corruptes. L’obra arriba al Lliure gairebé sense canvis. Només s’han retallat una mica algunes escenes i s’hi han incorporat algunes al.lusions a l’actualitat, entre d’altres, els arxius de Salamanca i la macrobandera d’Aznar.;NULL;20021106;322;El Periódico de Catalunya;siola
1388;;El príncep Felip tria el Liceu i el Tricicle durant la seva estada a Barcelona;Com estava previst, el príncep Felip va arribar ahir a Barcelona, on residirà durant una setmana amb el propòsit de viure la ciutat més enllà dels actes oficials. La seva primera activitat el va portar del palauet Albéniz, la seva residència oficial, al Liceu, on va assistir a la representació de l’òpera de Richard Strauss Ariadne auf Naxos.

Totes les activitats que el Príncep portarà a terme aquesta setmana no estan programades per endavant, encara que se sabia que el Liceu era una de les possibilitats, igual que l’estrena de Sit, d’el Tricicle o una visita al Saló Nàutic. Felip de Borbó va arribar sol al teatre líric. El Príncep pretenia entrar-hi com un espectador més, i ho va fer després de rebre la benvinguda del director general, Josep Caminal.

Pocs espectadors es van adonar de la presència del Príncep. Els que ho van fer es van haver d’esperar fins al final de la funció per saludar-lo, ja que Ariadne auf Naxos és una òpera d’un sol acte. L’obra de Strauss uneix en escena dues representacions: la tragè- dia d’Ariadna, abandonada pel seu amor Teseu en una illa deserta, i una òpera bufa que narra la història de Zerbinetta, una noia que disfruta dels seus amants i que finalment acaba convencent Ariadna que és millor viure que morir d’amor. L’òpera va ser estrenada a Viena el 1916 i va arribar a Espanya el 1943. A Barcelona va ser un dels grans èxits del Liceu de la postguerra.

A més de viure la ciutat, Felip de Borbó té previst durant aquests dies mantenir contactes amb diversos col.lectius i persones representatives de la societat civil, tant en les sortides que faci per Barcelona com al palauet Albéniz. El Príncep no desitja oficialitzar aquestes trobades perquè vol que es desenvolupin amb la màxima naturalitat possible.

Amb l’estada a Barcelona, que es repetirà els pròxims mesos, el príncep Felip inicia un nou format de visites que té com a objectiu bàsic conèixer i donar-se a conèixer. Establir, en definitiva, una tercera via entre la seva imatge institucional i la que s’ha donat d’ell, sobretot a la premsa del cor, basada en les seves relacions sentimentals.;NULL;20021106;446;El Periódico de Catalunya;siola
1389;pou813.gif;Atracament fallit al Teatre Apolo;Avui al migdia el Teatre Apolo ha patit un assalt poc després de que el milionari (vocacional) Sr. Galindo acabés d’arribar al vestíbul del teatre per acompanyar a Esteve Ferrer a la roda de premsa d’Atraco a las tres. El Sr. Galindo(Sergio Pazos) ha arribat al Paral·lel de Barcelona amb el seu cotxe d’època, acompanyat de les cotitzades artistes Enriqueta (Africa Gozalbes), Katia Durán (Maria Lanau). També venia al cotxe Doña Vicenta (Ana Trinidad). A la roda de premsa s’hi trovaben a més d’Esteve Ferrer, l’actor Manuel Andrés, quan tres atracadors van interrompre l’acte per endur-se una maleta amb 20 milions de pessetes que hi havia damunt la taula. Immediatament es va saber que el Sr. Galindo estava implicat en l’atracament quan va esbroncar als lladres-companys perquè la descoordinació horària no havia permès realitzar el cop amb eficàcia. Diversos testimonis van identificar els atracadors com Castrillo (Juan Antonio Codina), Benítez (Víctor Gil) i Martínez (J. L. Santar). Quan l’ambient al vestíbul de l’Apolo estava més calmat, ha aparegut Don Prudencio (Miguel Foronda), el cap de la sucursal d’Atraco a las 3.

D’aquesta original manera tota la gent d’Esteve Ferrer va presentar la nova comèdia que a partir d’avui es pot veure al Teatre Apolo de Barcelona. Atraco a las 3 és una adaptació de la mítica pel·lícula escrita per Coello, Salvia i Masó: ” No busquem fer una còpia, sinó una adaptació amb personalitat pròpia”, assegura Ferrer qui recomana visionar la pel·lícula com a complement de l’obra “perquè és una de les millors comèdies creades pel cinema espanyol al llarg de tota la seva vida”. La versió teatral ha anat a càrrec de Blanca Suñén, eterna admiradora declarada del film, qui considera meravellosa l’elaboració amb que està fet el guió original. Damunt l’escenari, però, ha calgut modificar el ‘set’ on tenen lloc totes les accions, adaptant-les a un únic decorat, sense que això perjudiqui el ritme de la història. Atraco a las 3 és una obra totalment coral, on tot encaixa a la perfecció.

L’argument no deixa de ser aquella entranyable trama de robatori en to de comèdia, que deixa fluir un seguit d’escenes divertidíssimes. A l’Espanya dels 60, els empleats d’una sucursal aïllada no estan gaire contents amb el canvi de director. Per tal d’humillar el nou cap, decideixen atracar la seva pròpia sucursal i a més a més, aconseguir un botí de 20 milions de pessetes (dels anys 60). Totpletgat configura un retrat del clàssic ambient de picaresca ple de bones intencions que no sempre surten com es preveien.

Esteve Ferrer torna al Teatre Apolo després d’haver dirigit altres obres com Sopar d’Amics o T’estimo, ets perfecte… Ja et canviaré. Atraco a las 3 va ser estrenada a Madrid al gener d’enguany i ha estat fent gira per l’Estat amb notable èxit en més de 250 representacions. Ara arriba a Barcelona on s’espera que la bona acollida del públic els permeti estar fins passats Nadals.;NULL;20021106;432;Teatralnet;siola
1389;pou812.gif;Atracament fallit al Teatre Apolo;Avui al migdia el Teatre Apolo ha patit un assalt poc després de que el milionari (vocacional) Sr. Galindo acabés d’arribar al vestíbul del teatre per acompanyar a Esteve Ferrer a la roda de premsa d’Atraco a las tres. El Sr. Galindo(Sergio Pazos) ha arribat al Paral·lel de Barcelona amb el seu cotxe d’època, acompanyat de les cotitzades artistes Enriqueta (Africa Gozalbes), Katia Durán (Maria Lanau). També venia al cotxe Doña Vicenta (Ana Trinidad). A la roda de premsa s’hi trovaben a més d’Esteve Ferrer, l’actor Manuel Andrés, quan tres atracadors van interrompre l’acte per endur-se una maleta amb 20 milions de pessetes que hi havia damunt la taula. Immediatament es va saber que el Sr. Galindo estava implicat en l’atracament quan va esbroncar als lladres-companys perquè la descoordinació horària no havia permès realitzar el cop amb eficàcia. Diversos testimonis van identificar els atracadors com Castrillo (Juan Antonio Codina), Benítez (Víctor Gil) i Martínez (J. L. Santar). Quan l’ambient al vestíbul de l’Apolo estava més calmat, ha aparegut Don Prudencio (Miguel Foronda), el cap de la sucursal d’Atraco a las 3.

D’aquesta original manera tota la gent d’Esteve Ferrer va presentar la nova comèdia que a partir d’avui es pot veure al Teatre Apolo de Barcelona. Atraco a las 3 és una adaptació de la mítica pel·lícula escrita per Coello, Salvia i Masó: ” No busquem fer una còpia, sinó una adaptació amb personalitat pròpia”, assegura Ferrer qui recomana visionar la pel·lícula com a complement de l’obra “perquè és una de les millors comèdies creades pel cinema espanyol al llarg de tota la seva vida”. La versió teatral ha anat a càrrec de Blanca Suñén, eterna admiradora declarada del film, qui considera meravellosa l’elaboració amb que està fet el guió original. Damunt l’escenari, però, ha calgut modificar el ‘set’ on tenen lloc totes les accions, adaptant-les a un únic decorat, sense que això perjudiqui el ritme de la història. Atraco a las 3 és una obra totalment coral, on tot encaixa a la perfecció.

L’argument no deixa de ser aquella entranyable trama de robatori en to de comèdia, que deixa fluir un seguit d’escenes divertidíssimes. A l’Espanya dels 60, els empleats d’una sucursal aïllada no estan gaire contents amb el canvi de director. Per tal d’humillar el nou cap, decideixen atracar la seva pròpia sucursal i a més a més, aconseguir un botí de 20 milions de pessetes (dels anys 60). Totpletgat configura un retrat del clàssic ambient de picaresca ple de bones intencions que no sempre surten com es preveien.

Esteve Ferrer torna al Teatre Apolo després d’haver dirigit altres obres com Sopar d’Amics o T’estimo, ets perfecte… Ja et canviaré. Atraco a las 3 va ser estrenada a Madrid al gener d’enguany i ha estat fent gira per l’Estat amb notable èxit en més de 250 representacions. Ara arriba a Barcelona on s’espera que la bona acollida del públic els permeti estar fins passats Nadals.;NULL;20021106;432;Teatralnet;siola
1389;pou814.gif;Atracament fallit al Teatre Apolo;Avui al migdia el Teatre Apolo ha patit un assalt poc després de que el milionari (vocacional) Sr. Galindo acabés d’arribar al vestíbul del teatre per acompanyar a Esteve Ferrer a la roda de premsa d’Atraco a las tres. El Sr. Galindo(Sergio Pazos) ha arribat al Paral·lel de Barcelona amb el seu cotxe d’època, acompanyat de les cotitzades artistes Enriqueta (Africa Gozalbes), Katia Durán (Maria Lanau). També venia al cotxe Doña Vicenta (Ana Trinidad). A la roda de premsa s’hi trovaben a més d’Esteve Ferrer, l’actor Manuel Andrés, quan tres atracadors van interrompre l’acte per endur-se una maleta amb 20 milions de pessetes que hi havia damunt la taula. Immediatament es va saber que el Sr. Galindo estava implicat en l’atracament quan va esbroncar als lladres-companys perquè la descoordinació horària no havia permès realitzar el cop amb eficàcia. Diversos testimonis van identificar els atracadors com Castrillo (Juan Antonio Codina), Benítez (Víctor Gil) i Martínez (J. L. Santar). Quan l’ambient al vestíbul de l’Apolo estava més calmat, ha aparegut Don Prudencio (Miguel Foronda), el cap de la sucursal d’Atraco a las 3.

D’aquesta original manera tota la gent d’Esteve Ferrer va presentar la nova comèdia que a partir d’avui es pot veure al Teatre Apolo de Barcelona. Atraco a las 3 és una adaptació de la mítica pel·lícula escrita per Coello, Salvia i Masó: ” No busquem fer una còpia, sinó una adaptació amb personalitat pròpia”, assegura Ferrer qui recomana visionar la pel·lícula com a complement de l’obra “perquè és una de les millors comèdies creades pel cinema espanyol al llarg de tota la seva vida”. La versió teatral ha anat a càrrec de Blanca Suñén, eterna admiradora declarada del film, qui considera meravellosa l’elaboració amb que està fet el guió original. Damunt l’escenari, però, ha calgut modificar el ‘set’ on tenen lloc totes les accions, adaptant-les a un únic decorat, sense que això perjudiqui el ritme de la història. Atraco a las 3 és una obra totalment coral, on tot encaixa a la perfecció.

L’argument no deixa de ser aquella entranyable trama de robatori en to de comèdia, que deixa fluir un seguit d’escenes divertidíssimes. A l’Espanya dels 60, els empleats d’una sucursal aïllada no estan gaire contents amb el canvi de director. Per tal d’humillar el nou cap, decideixen atracar la seva pròpia sucursal i a més a més, aconseguir un botí de 20 milions de pessetes (dels anys 60). Totpletgat configura un retrat del clàssic ambient de picaresca ple de bones intencions que no sempre surten com es preveien.

Esteve Ferrer torna al Teatre Apolo després d’haver dirigit altres obres com Sopar d’Amics o T’estimo, ets perfecte… Ja et canviaré. Atraco a las 3 va ser estrenada a Madrid al gener d’enguany i ha estat fent gira per l’Estat amb notable èxit en més de 250 representacions. Ara arriba a Barcelona on s’espera que la bona acollida del públic els permeti estar fins passats Nadals.;NULL;20021106;432;Teatralnet;siola
1390;;Mor l’actriu Eloisa Cañizares;La actriz española Eloísa Cañizares, de dilatada trayectoria en el cine, el teatro y la televisión de Argentina, donde residía desde 1937, falleció a los 79 años, informó hoy el sindicato de actores de este país.

Fuentes de la Asociación Argentina de Actores indicaron que la muerte de Cañizares se produjo ayer en la localidad de Merlo, en la provincia de San Luis, a 835 kilómetros al noroeste de Buenos Aires. La actriz, quien también fue directora teatral, nació en España y sus padres integraban el elenco de Margarita Xirgu cuando en 1937 llegó a Argentina, donde se quedó.

Con la misma compañía debutó como actriz, con sólo nueve años. Desde entonces, Cañizares integró elencos con figuras de la escena argentina y también realizó temporadas teatrales en Chile (con Alejandro Flores) y Perú. Además fue una destacada figura del radioteatro.

En 1952, a raíz de su boda con un empresario, se radicó en Mendoza, en el oeste del país, durante 12 años. Allí fue nombrada directora general del departamento de Arte Escénico de la Universidad. A partir de 1961 dirigió el departamento de Teatro del canal 7 de Buenos Aires, y en 1965 se reintegró a la actividad teatral de la capital y desarrolló también una profusa actividad en el cine y la televisión.

Su actividad cinematográfica comenzó en 1938 con “Bodas de sangre” y continuó con “La novia de los forasteros”, “Un atardecer de amor”, “El juego del amor y del azar”, “Un modelo de París”, “Santos Vega vuelve” y la película chilena “El hombre que se llevaron”.

En una segunda etapa participó, entre otras, en “La maestra enamorada”, “El bruto”, “Los caballeros de la cama redonda”, “Más allá del sol”, “La carpa del amor” y “Un terceto peculiar”. En 1988 sufrió un accidente cerebro-vascular del que pudo recuperarse.;NULL;20021107;224;La Vanguardia;siola
1391;;El Festival de Titelles encara la seva edició més internacional;;NULL;20021107;358;Avui;siola
1392;;Pintores y diseñadores realizan objetos para la tienda del Liceu;Unos 25 artistas y diseñadores catalanes están trabajando por encargo del Liceu en el diseño y creación de productos para la futura tienda del teatro, ubicada en el denominado Espai Liceu, que se ultima en la actualidad en el primer sótano del teatro y que se prevé abrir al público en Navidad.

En ese espacio, de 1.000 metros cuadrados y con acceso y salida por la Rambla y por Sant Pau, que permanecía sin acondicionar desde la reconstrucción del edificio, se ubicará además de la tienda un hall de información y de recepción de las visitas al teatro, una zona de cafetería y un pequeño auditorio de 40 plazas.

El propio Liceu (la tradicional “L” que le identifica, su fachada, el suelo en damero blanco y negro de su vestíbulo de entrada o del salón de los espejos…) y la ópera en general serán la fuente de inspiración de los productos o diseños encargados por el teatro y el tema central de la gran mayoría de los productos que se vendan en su tienda, “entre los que habrá tanto productos de ‘merchandising’ tradicionales -carteles, postales, libretas…- como ‘objetos de autor’ o una selección de productos que ya existen en el mercado pero que en muchos casos se adaptarán a nuestras necesidades… La filosofía es apostar fuerte por la modernidad sin olvidar la tradición y ofrecer productos para todo tipo de bolsillos”, afirman Josep Tardà y Blai Puig, responsables del Espai Liceu.

Entre los artistas plásticos a los que se han realizado encargos destacan Frederic Amat, Perejaume y Perico Pastor, que crearán, cada uno con su estilo propio, unas cerámicas en forma de gran bandeja. La pintora Maria Girona aportará también sus diseños a piezas de cerámica y la también pintora Sabala recreará con su habitual figurativismo deformante y humorístico las escenas más famosas de grandes títulos del repertorio operístico. Las obras resultantes serán reproducidas en diferentes productos. Por su parte Kima Guitart aplicará su experiencia en pinturas sobre seda para crear toda una línea de complementos: pañuelos, abanicos, corbatas, chales…

Nuevos e históricos

La pareja integrada por los diseñadores gráficos Pilar Villuendas y Josep Ramón Gómez se ha hecho cargo de los carteles y tarjetas postales de promoción del teatro, mientras que Francesc Guitart y Josep Bagà han realizado diseños para libretas, cuadernos y otros productos de papelería. Para estos últimos -o para editarlos como colecciones de postales…- se usarán también antiguos carteles, cubiertas de programas u otras imágines relacionadas con la actividad del teatro que se guardan en su archivo.

Cajas de música ideadas por Teresa Salsas o creaciones especiales de joyería de Nuria Ruiz, Pilar Garrigosa o Maribel Querol son algunos otros de los productos que se podrán encontrar en la tienda. Y también en la zona de cafetería, denominada Espai Degustació, se venderán productos, en este caso comestibles, claro, incluidos cavas especialmente embotellados para el Liceu -las etiquetas las crearán dos pintores- y diferentes cajas de bombones ideadas por el chocolatero Enric Rovira inspirándose en divas operísticas, en arias famosas, etcétera.;NULL;20021107;329;La Vanguardia;siola
1393;;Maurice Béjart visita el Temporada Alta amb la ballarina Maina Gielgud;El coreògraf francès Maurice Béjart estrenarà a Espanya ‘l’Heure exquise’ un espectacle coreogràficoteatral amb el qual ha aconseguit que torni als escenaris la ballarina anglesa Maina Gielgud, una de les grans estrelles dels Ballets del Segle XX (companyia creada a Brussel·les per Béjart el 1960).

Gielgud, retirada des de fa 15 anys, actuarà en aquesta ocasió acompanyada per un altre gran exballarí de la companyia, Martyn Fleming.

La cita tindrà lloc diumenge que ve en el marc del XI Festival Internacional de Teatre de Girona-Salt.

A ‘l”Heure exquise’ Béjart ha declarat haver-se permès treballar sobre una de les obres més importants del segle XX, ‘Oh! Les Beaux jours’: “No es tracta d’una adaptació ballada sinó d’un treball de composició fidel a l’esperit de l’autor, partint del camp de la
creativitat purament abstracta i coreogràfica”.

La música és un muntatge sobre temes de Weber principalment, però també de Mahler i Mozart. Els escassos textos són les paraules que diria una ballarina mentre treballa o reposa. El silenci és un element primordial d’aquesta posada en escena.;NULL;20021107;474;Europa Press;siola
1394;pou817.gif;Un reformat ‘Pel davant i pel darrera’ arriba al Teatre Borràs ;Aquest cop ha estat la iniciativa de Mercè Comes i Abel Folk la que ha fet tornar per tercer cop als escenaris de Barcelona Pel Davant i Pel Darrera, ara al Teatre Borràs. “Quan vam tenir les primeres converses per muntar l’obra, la nostra intenció era recuperar el plaer de fer una funció”, explica Abel Folk. Com en les anteriors edicions, Alexander Herold ha dirigit aquesta nova versió que des de fa un any i mig s’està representant al National Theatre de Londres: “Això ens indica que l’obra, fins ara al West End de Broadway, ha estat acceptada pels anglesos com un clàssic”. La versió catalana la signa Paco Mir i diuen que la causa de la revisió del text ha estat la visita que l’autor original, Michael Frayn, va fer l’any 1996 al Teatre Victòria on es representava l’obra. Són més de cent retocs que han renovat el text, sense perdre l’esperit inicial. S’ha modificat sobretot el tercer acte, la part caòtica del muntatge, que a Espanya funcionava millor que a la resta de països: “Aquí és més fàcil adherir-se al caos, perquè resulta més familiar que a Anglaterra”, bromeja Herold.
Mercè Comas i Abel Folk ja hi eren a aquella versió del Victòria (va ser allà on es van conèixer), però la nova versió del Borràs acull un repartiment de “bons actors, que a més a més són bones persones”, assegura Folk: Àlex Casanovas, Pep Planas, Rosa Andreu, Santi Ibàñez, Mireia Portas, Albert Trifol i Mireia Villanueva. “Sense desmerèixer cap de les anteriors edicions, aquesta té la millor producció artística, això fa que la funció creixi el doble”, diu Mercè Comes. Tots ells són els encarregats de fer riure al públic obrint i tancant portes, entrant i sortint, pujant i baixant per l’escenografia en una obra que fa ‘aprimar força’. Són quatre estils en una mateixa comèdia: alta comèdia, vodevil, farsa i caos, tot perfectament entrelligat, on la pallassada personal i la improvisació no estan permeses: “Pel Davant i pel Darrera és com conduir un Rolls-Royce, només fent un gest funciona sola”, compara el director Herold.
Pel Davant i pel Darrera va ser representada per primer cop a Barcelona l’any 1985 al Teatre Condal, amb un repartiment encapçalat per Juanjo Puigcorbé, Mario Gas i Montse Guallar. L’any 1996 el Teatre Victòria va acollir una segona versió amb Joan Crosas i Marta Calvó, que després va passar al Teatre Goya. Les dues edicions van rondar els 400.000 espectadors. Ara, al 2002, es torna a posar en marxa al Teatre Borràs, on s’espera que mig milió d’espectadors trenquin les butaques de tant riure, des d’ara i fins l’improrrogable 12 de gener.;NULL;20021108;546;Teatralnet;siola
1395;;El Liceu es convertirà en un cine per les festes de Nadal;El Teatre del Liceu obrirà durant les festes de Nadal, des del 22 de desembre fins al 12 de gener, les portes a la projecció cinematogràfica en alta tecnologia digital de La Traviata. L’òpera de Verdi es va oferir en directe el 18 de desembre de l’any passat a Cinesa Diagonal. Va ser una prova pilot amb fibra òptica i càmeres d’alta definició. La qualitat de la imatge va sorprendre i va provocar en l’últim acte una gran ovació entre el públic assistent. Les localitats per veure aquesta gravació, a través d’una pantalla gegant ubicada a l’escenari del teatre líric, són numerades i es posaran a la venda el dia 13 de novembre a un preu únic de 4 euros.

Josep Caminal, director general del Liceu, va explicar ahir que aquesta iniciativa té com a objectiu que el coliseu s’acosti a nous públics. Les dates triades responen a una estratègia de màrqueting, ja que per Nadal s’incrementa el consum d’actes culturals. Els horaris es redueixen a matins (11.00 hores) i tardes (17.00) i alguns dies estan reservats per a grups.

4 EUROS
El preu (4 euros, 666 pessetes) també és un factor clau: Amb aquesta proposta esperem que vingui gent que no ha tingut mai accés al Liceu. L’aforament per a aquestes sessions quedarà reduït a 1.390 localitats. De moment som prudents i només posem a la venda les entrades amb posició frontal de cara a la pantalla, va exposar Caminal.

La Traviata, amb les veus de la soprano Mary Dunleavy, el tenor Marcus Haddock i el baríton Joan Pons, consta de tres actes i dos descansos, que en la projecció cinematogràfica es reduiran a un. En aquesta pausa, la idea és que el públic tingui accés als salons del Liceu.

Lleonard Garuz, que és el director tècnic del Liceu, va supervisar ahir les proves d’imatge i de so, en què es van utilitzar més de 80 altaveus i dos projectors d’alta definició amb una resolució altíssima. Un d’aquests projectors és de 12.000 lúmens i un contrast de mil a un, cosa que es tradueix en una gran nitidesa d’imatge.;NULL;20021108;246;El Periódico de Catalunya;siola
1396;pou818.gif;Sergi Belbel estrena a la Sala Gran Dissabte, Diumenge i Dilluns;”El TNC estrena la segona obra de la Sala Gran aquesta temporada: Dissabte, Diumenge i Dilluns, una tragicomèdia sentimental d’Eduardo de Filippo, dirigida per Sergi Belbel i amb Mercè Sampietro i Jordi Bosch al capdavant d’un extens repartiment. Malgrat estar a l’alçada d’altres autors com Goldoni o Pirandello, Eduardo de Filippo té poques obres representades a Barcelona: Filomena Marturano (Borràs, 1951- Goya, 1995), La gran il·lusió (Romea, 1988) o L’art de la comèdia (Sant Andreu Teatre, 1992). De fet, Dissabte, Diumenge, Dilluns… mai ha estat representada de forma professional a casa nostra. No obstant això, a Nàpols l’autor és considerat com un ‘heroi’, que sap retratar la vida de la Itàlia del sud com cap altre. Com bé diu Belbel, “De Filippo renova la comèdia italiana al s.XX” i fins i tot en aquesta obra s’anticipa a l’arribada del divorci a Itàlia. L’obra se situa al 1959 i fa un retrat generacional de l’Europa que vindrà: pròspera en l’economia i en la societat. La família italiana, que s’ha respectat com a tal al TNC, és el retrat de la nostra família europea i mediterrània: “Canvies el ragoût napolità per un plat d’escudella i és el mateix”, bromeja el director del TNC, Domènec Reixach. Una família que sembla que s’odiïn però en realitat s’estimen. Els temes que s’entrelliguen són diversos: la crisis matrimonial, l’educació dels fills, l’harmonia familiar del dinar del diumenge, la hipocresia en la relació amb els veïns, la gelosia i els seus efectes, les falses sospites, l’enyorança del passat, el canvi de rol social de la dona, l’amor pel teatre… Tots ells a fi de proporcionar un espectacle complex i àgil alhora. “El text mostra la recuperació d’una crisi gràcies a l’amor sincer, l’amor de quan no has d’amagar res”, explica Belbel. L’obra es divideix en tres actes, un per a cada dia. El dissabte s’acumulen un seguit de tensions que serveixen per presentar-nos els personatges i per determinar el clímax de la futura tempesta. Tot al voltant del ragût que perfuma la cuina per al dinar de l’endemà. Diumenge culmina l’acció de comèdia. Al dinar familiar es revifen els sentiments de gelosia fins que explota el conflicte, on la crisi conjugal esdevé una crisi social, i s’incrementa la tensió quan Rosa , l’esposa, confessa un secret. Al darrer acte, dilluns, la parella decideix parlar-se amb el cor a la mà per aclarir les sospites mútues i comprovar si encara s’estimen.
És un tipus de teatre que vol anar directament al cor i estimular als espectadors. De Filippo aconsegueix fer un retrat moral que reflexiona sobre els sentiments de les persones.
La companyia té un repartiment de 17 actors i Belbel destaca l’entusiasme i el rigor de treball que ha demostrat l’equip tècnic del muntatge, produït pel TNC. “Amb aquesta posada en escena es vol retre homenatge al teatre de tota la vida, per a tots els públics”, declara Belbel, qui també signa la traducció del text, ja editat per Proa La música va a càrrec d’Albert Guinovart, l’escenografia de Estel Cristià i Max Glaezel i el vestuari de Javier Artiñano.

Dissabte, Diumenge i Dilluns
Del 14 de novembre al 5 de gener
Sala Gran
Durada: Acte 1r, 55 minuts; descans, 15 minuts; Acte 2n, 1 hora 5 minuts; descans, 15 minuts; Acte 3r, 1 hora.
Repartiment: Mònica Aybar, Jordi Banacolocha, Anna M. Barbany, Miquel Bonet, Jordi Bosch, Frank Capdet, Quim Dalmau, Quim Gutiérrez, Santi Monreal, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Quimet Pla, Àngels Poch, Mercè Sampietro, Jorge Serrano, Lluís Soler, Manuel Veiga