Mingo Ràfols i Muntsa Alcañiz.

El director Konrad Zschiedrich, que va conèixer personalment Heiner Müller i els actors Mingo Ràfols i Muntsa Alcañiz, -tots tres es coneixen de fa anys-, feia temps que rumiaven de fer una cosa junts. Han trobat l’ocasió al bonic, intimista i nou de trinca Teatre Akadèmia, on els podrem disfrutar fins al 10 de febrer amb l’espectacle Quartet, del dramaturg alemany Heiner Müller. És ja la quarta vegada que es representa en català i mai ha perdut un gram de intensitat: el primer cop el va dirigir Joan Ollé i l’interpretaven Anna Güell i Ferran Audí (1987); va seguir la versió que aquests dies s’ha comentat força, amb uns magnífics Anna Lizaran i Lluís Homar sota la batuta d’Ariel García-Valdés; la tercera és recent: Marta Domingo i Raimon Molins van estrenar fa un any a la Sala Atrium una versió dirigida per Jordi Prat i Coll.

Tot i així, farem una sinopsi: la marquesa de Merteuil, vídua i granadeta, amaga prudentment les seves passions llibertines que només coneix el seu antic amant, el vescomte de Valmont. Un dia, li arriba la notícia que un altre dels seus ex amants es vol casar amb la jove senyoreta de Volanges. Merteuil, gelosa o traïda en el seu orgull, demana a Valmont que la sedueixi. Aquest, tot i estar més interessat en Madame de Tourvel, accepta el repte de Merteuil i corromp la innocent senyoreta de Volanges.

“L’obra parla dels llibertins i dels crims de gènere, malanomenats crims passionals. És un text desconcertant perquè diu moltes veritats i no té cap missatge: deixa que sigui el públic qui jutgi. Müller sempre deia que no volia donar missatges sinó oferir experiències” explica Zschiedrich. L’autor es va inspirar en els personatges de Les amistats perilloses, tot i que la trama és tan diferent que Zschiedrich gosa pensar que només va llegir la introducció del text de Choderlos de Lacros, escrit 200 anys abans. Exposa el llibertinatge però no el critica. Mostra una trista juguesca entre dos personatges que volen demostrar el seu protagonisme en una perversa lluita de sexes, passant per damunt del que calgui.

El text, de quatre personatges, ha estat sempre interpretat per dos actors als que demana molt, moltíssim: “És molt intens i això s’entén perquè Quartet va acompanyar Müller tota la vida. Va començar a escriure’l quan tenia 20 anys i el va acabar de vell. Quan la fas, tens la sensació que l’autor és sempre a la rebotiga, observant. I et sents com un músic quan toca Stravinski, que et fa estar sempre pendent. Müller no facilita res als actors, no l’interessem. Per això la nostra responsabilitat és enorme, ens porta a nivells extrems d’exigència. Confesso que hi moments que no ho sé fer”, assegura Alcañiz. Ràfols ho confirma: “Ens dóna estructures que no són cap cosa concreta, a la mínima que has construït una forma, te la destrueix. Contínuament està xafant la joguina, no et deixa treballar amb el que saps, et demana que ho facis a la seva manera”.

Un repte d’alçada, doncs, que sempre acaba sent una meravella perquè exigeix i aconsegueix actors molt generosos per interpretar un text que demana concentració, precisió i rigor. Per altra banda, l’escenografia és molt senzilla. Un mirall al fons, on el públic es veu reflectit i, per tant, involucrat a l’obra, una de les dèries de Müller. Els actors, asseguts davant, aprofiten el mirall per a les seves perversions. La resta, tot blanc.

La traducció l’ha fet el mateix Konrad Zschiedrich, amb l’ajut de Mercè Managuerra, directora del Teatre Akadèmia. “La traducció que va fer Feliu Formosa era perfecte, perfecte. Però Müller fa al•lusions en doble i triple joc que, per algú que no hagi nascut a Alemanya, són difícils de descobrir. Tot el text és ple de frases amb més d’un sentit. A més, fa al•lusions a personatges alemanys… Va tardar tota una vida en escriure 14 pàgines i, en només quatre, ja es podria fer tot un llibre!”, assegura Zschiedrich.

Managuerra, que l’ha ajudat a portar-ho al català, diu que “És un treball filològic d’una precisió tremenda. I no tan sols per l’idioma. Eren amics i, com a col•lega, Zschiedrich va més enllà. A més, hi ha moltes paraules que d’una en una s’entenen però juntes creen una poètica molt especial. És un llenguatge de gran magnitud destructiva i d’una potència magnífica. Era molt lúcid, capaç de posar moltes capes i fer-ho sintetzadament”.

Tots dos asseguren que poder apropar al públic aquest nivell d’enteniment dels jocs de paraules de Müller, fa que, en comptes de ser només testimoni, senti que forma part de l’acció: “És com una mena de remolí entre l’escenari i el pati de butaques que fa que t’hi fiquis. Un efecte huracà que t’arrossega sense saber d’on ve el vent”, continua Managuerra.

La relació entre Müller i Zschiedrich
Eren tots dos de l’Alemanya de l’Est “i quan un país és petit, tothom es coneix!”, diu el director. Sobre Müller pensa que era una persona molt sociable a qui li era difícil estar sol. Com a dramaturg, durant els anys 60 estava censurat i prohibit. “Va haver de sobreviure fent adaptacions de grans tragèdies, Shakespeare, feia dramatúrgies, traduccions… Podia anar fent però no amb la seva obra”. Müller es confessa deixeble de Brecht però per a Zschiedrich “No es va quedar en això. Va anar molt més enllà prenent Brecht és la base”. Sobre l’actor sempre deia que “ningun actor té dret a passar per damunt del personatge, encara que faci un Stalin o un Hitler. L’actor els ha d’entendre”.

Mercè Managuerra va concloure la trobada manifestant la seva satisfacció per poder portar aquesta obra al seu petit teatre de 60 places: “L’objectiu de la sala és fer un teatre laboratori, posar-nos davant de reptes que ens facin créixer. És un gust poder ensenyar una història com aquesta”.