La ballarina nord-americana Maria Tallchief va morir l’11 d’abril de 2013 a Chicago als 88 anys. El seu nom complet era Elizabeth Marie Tall Chief i havia nascut el 24 de gener de 1925 a Faifax, Oklahoma, filla de pare indi Osage i mare d’origen escocès. Va ser de les primeres artistes ameríndies a arribar a la categoria d’estrella del ballet nord-americà amb la seva germana Marjorie (Denver, 1927) ja Rosella Hightower (1920-2008) que era d’origen Choctaw. Musa del coreògraf George Balanchine i la seva dona entre 1946 i 1950, any en què es van divorciar, van seguir treballant junts fins a 1962, va ser també amb la seva germana fundadora del Chicago City Ballet el 1981.

Maria Tallchief es va traslladar amb la seva família el 1933 a Los Angeles on comença la seva formació a Hollywood amb Ernest Belcher i Bronislava Nijinska, que la converteix seva protegida artística des dels 12 anys, veient i tot el seu potencial. En la seva formació també van influir notablement David Lichine i Pierre Vladimirov. Va debutar a Hollywood Bowl i als 17 anys ja estava als Ballets Russos de Montecarlo fent gires; allà amb 21 anys, Balanchine (que li portava 20 anys) la troba i es casen, convertint-la en la seva font d’inspiració i creant per a ella molts papers com L’ocell de foc (1949); El llac dels cignes (1951), la fada de Sucre de Trencanous (1954) o la Eurídice d’Orfeu (1948).

Hi ha en ella el germen del perfil de la ballarina ideal balanchiniana, les seves proporcions, la seva tècnica depurada, la seva rapidesa executòria i empenta, van dibuixar aquest estil i gran part de la virtuosística de l’estil balanchiniano es va gestar sobre aquesta ballarina en treballs com Sylvia Pas de deux (1950), Simfonia escocesa (1952), Pas de Dix (1955) i Allegro brillant (1956). Tempo musical, atac, línia en l’espai i control dels accents: això era ella en el seu modelatge exemplar. L’any 1952 va ballar una versió de La mort del cigne de Pavolva per a un film a Hollywood: The million dollar Mermaid fent gala del seu port de bras llegendari. També va fer la Ellida de Lady from the sea i Miss Julie, ambdós de Birgit Cullberg. Va brodar la Carolina de Jardí aux Lilas d’Antony Tudor o Etudes de Harald Lander, en el seu fort en concert era el pas a dos d’El cigne negre i entre els seus partenaires habituals van ser-hi Eric Bruhn, André Eglevsky i Peter Van Dyk .

En els seus començaments, als 18 anys, Maria va aparèixer a Chopin Concert de Nijinska i el crític John Martin va escriure a The New York Times que “allà estava segur el material d’una ballerina ‘”. No s’equivocava, i un any després, Alexandra Danilova li presenta en un estudi a Balanchine. Això va canviar la seva vida. Primer va ballar de Balanchine Danses concertants, Ballet imperial, Mozartiana i La somnàmbula, a més d’El petó de la fada.

Entre 1946 i 1948 Maria era al petit grup que funda el Ballet Society i fa la ballarina de Simphony in C. Era el germen del New York City Ballet (NYCB). Maria a més de l’associació a Balanchine al NYCB va fer una brillant carrera d’estrella internacional. L’any 1947 van viatjar junts a l’Òpera de París, on va enlluernar amb la seva tècnica i el seu port. L’any 1953, el president Eisenhower la va declarar Dona de l’Any. L’any 1953 va ballar El llac dels cignes al Teatro alla Scala de Milà i també el Reial Ballet Danès de Copenhaguen. Va tornar als Ballets de Montecarlo el 1954 i esporàdicament a l’American Ballet Theatre fins al 1965, es va retirar oficialment de l’escena aquest any a l’Òpera d’Hamburg.

El 1974 Tallchieff REGlÓ l’escola de ballet d’Òpera Lírica de Chicago, ampliant fins a ser una entitat independent adscrita a la Scholl of American Ballet de Nova York. Va fundar el Chicago City Ballet amb Paul Mejia com a coreògraf i Suzanne Farell i el propi Balanchine com assessors, debutant la primera temporada el 1981. Maria es va mantenir com a directora artística fins a 1987. El 2005 va publicar les seves memòries.