El 2004, la gala dels Oscar va acollir un dels moments més hilarants de tota la seva història: el ja ancià director de La Pantera Rosa, Blake Edwards, en cadira de rodes i amb una cama enguixada, recollint el premi honorífic de mans de Jim Carrey a tota velocitat i estampant-se contra una falsa paret. Un genuí moment de slapstick i un dels millors gags fabricats per un veritable especialista, que recollia l’única estatueta daurada de la seva carrera; prèviament només havia estat nominat a aquest premi pel guió de Víctor o Victòria?, el brillant vodevil protagonitzat per la seva esposa Julie Andrews.

A la seva pel·lícula S.O.B., el cadàver del productor i director de cinema interpretat per Richard Mulligan era passejat pels seus amics, que volien complir el seu desig de donar-li un funeral a la mar. De moment no ens consta que hagi passat el mateix amb Edwards, que va morir dimecres a Los Angeles a causa de complicacions derivades d’una pneumònia, als 88 anys.

Als anys quaranta, Blake Edwards –que havia nascut a Tulsa el 26 de juliol del 1922– va fer les seves primeres passes en el món de l’espectacle escrivint guions de ràdio i fent alguna tímida incursió com a actor; com en tants altres casos, el seu treball de guionista de cinema va precedir el salt a la direcció: mentre feia els seus primers passos en aquest sentit –va debutar el 1955 amb Vinga el teu somriure– va formar un sòlid equip amb el director Richard Quine, per a qui escriuria títols com ara La meva germana Elena (1955) i La misteriosa dama de negre (1962).

Edwards va dirigir notables films policíacs (Xantatge contra una dona), melodrames (Dies de vi i de roses) i westerns (Dos homes contra l’Oest). Però el seu nom està indissociablement vinculat al gènere de la comèdia, al qual va dedicar la major part de la seva prolífica filmografia demostrant tant d’enginy per a la rèplica enginyosa com per a l’acudit físic en la tradició dels mestres del cinema mut, sense oblidar una freqüent pàtina de malenconia agredolça.

Blake Edwards va ser un realitzador irregular; en la seva obra conviuen peces rodones al costat d’altres francament decebedores, tot i que fins i tot les pitjors inclouen algun esporàdic moment de geni. Va esprémer en excés el filó de la saga La Pantera Rosa –amb l’irrepetible Peter Sellers en el paper de l’inepte inspector Clouseau– i l’últim tram de la seva carrera no llueix a l’alçada dels seus millors moments. Però també té una pila de magnífiques pel·lícules i de títols desiguals amb moments memorables. Convé recordar, per exemple, les sàtires bèl·liques d’Operació Pacífic (1959), amb el seu submarí color de rosa i de Què vas fer a la guerra, papa? (1966); l’homenatge als humoristes silents de La cursa del segle (1965); l’antològica cascada de gags de La festa (1968), amb Peter Sellers sembrant el caos en una festa a la qual ha estat convidat per error; la nostàlgia crepuscular de 10, la dóna perfecta (1979), que va convertir Bo Derek en efímer mite eròtic i va fer famós el britànic Dudley Moore; l’amarga caricatura de la indústria de Hollywood de S.O.B. (1981), en què va cometre la gosadia de mostrar els pits de Julie Andrews, fins aleshores associada amb la candidesa de Somriures i llàgrimes i Mary Poppins; Així és la vida (1986), anàlisi amb elements autobiogràfics de la crisi d’un matrimoni madur; i Cita a cegues (1987), el descobriment com a actor cinematogràfic de Bruce Willis, emparellat amb Kim Basinger en la tradició de la screwball comedy. La seva vida ha arribat al The end deixant moltes riallades.

  • " "
  • " "
  • " "
  • <iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/5MXGrfx7UV8” frameborder=”0″ allow=”accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture” allowfullscreen></iframe>