El Nacional Petit (TNC, Sala Petita) torna a la cartellera amb una producció molt especial: Mowgli, l’infant de la jungla, del Centre de Titelles de Lleida. L’espectacle es va estrenar al mateix TNC fa 12 anys (1998) i ara torna en motiu dels 25 anys de la companyia, amb molta il•lusió. Hi seran del 5 de febrer al 6 de març, els diumenges. De dimecres a divendres en funcions escolars.

Joan-Andreu Vallvé, director del Centre de Titelles de Lleida i alhora adaptador, dramaturg, escenògraf, figurinista, il•luminador i director de l’espectacle, manifesta en roda de premsa el significat de tornar al TNC: Quan el vam estrenar, la companyia era a la meitat del seu recorregut. Mowgli va significar un trencament estètic i dramàtic i va marcar la tendència dels propers espectacles.

L’argument es basa en el text de Rudyard Kipling (Nobel de literatura, 2007), sobre l’infant perdut a la selva que és adoptat per una ramada de llops, la seva supervivència, l’adaptació, l’amistat amb els animals i el debat entre dos mons. Però explicat en el llenguatge no realista dels titelles: Al titellaire l’interessa el món d’artifici perquè els titelles són artifici. Un actor assumeix un rol i l’interpreta, en canvi, un titellaire no s’expressa amb el cos però és l’ànima del ninot. Com un artista plàstic que fa una obra fora del cos, però que només pren vida gràcies a ell, diu Vallvé. L’espectacle es mou en una jungla d’estètica urbana, sense joncs ni palmeres. És una jungla industrial, ferrera, sense vegetació. Hem volgut recrear una natura diferent perquè la ciutat també és una jungla i molt dura. Però la poesia de Kipling té tanta força que redueix l’agressivitat i la duresa. Així té més d’una lectura, continua Vallvé.

Vallvé explica que va entrar al món dels titelles fa ja 40 anys. Venia del món de la plàstica i buscava una altra manera de trobar formes més enllà del disseny. Amb els titelles entres en diàleg amb l’espectador. I va capgirar el concepte del titella clàssic: Eren considerats ninots amb veu extrafeta. Nosaltres volíem que tinguessin consciència, que poguessin formar un tot, un quadre amb escenografies canviants. El titella és el drama plàstic per excel•lència.

L’any 1986 crea el Centre de Titelles de Lleida amb Julieta Agustí. Han seguit una trajectòria clàssica pel que fa als autors, però trencadora en la forma i essència: Volem poar en el material que ens proporcionen les arts plàstiques, fórmules més expressionistes, no imitar el món real sinó recrear-lo. Ara em plantejo donar pas a altres experiències i textos més actuals. Fem espectacles totalment abstractes.

L’objectiu del Centre no és només crear espectacles. També hi ha un criteri de formació i divulgació. Per això no ens diem Companyia sinó Centre, exposa Vallvé. Els primers 10 anys disposaven d’un gran local als afores de Lleida que els va permetre crear una mena de granja escola on els centres escolars de Lleida podien passar una setmana convivint amb els titelles i veient com creixien. Hem anat fent un gran treball de documentació i ara anem per muntar el Museu de Titelles de Lleida. Ambiciosos, ho som. L’objectiu seria fer el quatre: un teatre estable –que ja tenim- el Museu, un Centre de Producció i la Fira de Titelles, que vam crear ja fa 22 anys, i ja és una plataforma consolidada per exposar el treball d’altres companyies. Els temps no ens acompanyen, però no defallim, proclama.

Actualment s’han traslladat al centre de la ciutat, una jungla on tot és més petit que els ha fet abandonar el projecte d’escola. Però hem creat l’Associació d’Espectadors i, com que tot és més aprop, fem actes per dinamitzar la ciutat. No defalleixen, no. Feliç i pròsper aniversari!