Mercè Arànega i Rafel Duran tornen a la Muntaner amb 'Neus Català. Un cel de plom'

Aquest any, ja que fa 40 anys i festa grossa, el festival Grec també recupera per primer cop una peça ja estrenada al mateix Grec (2015): Neus Català. Un cel de plom, la meravella que interpreta una esplèndida Mercè Arànega, dirigida per Rafel Duran, a partir d’una dramatúrgia que ha fet Josep Maria Miró sobre la novel·la de Carme Martí. Torna a l’espai que es va estrenar, la Sala Muntaner ara fa un any. Ara porta al voltant de 60 bolos a la motxilla, molts aplaudiments i alguna anècdota. Es podrà veure del 6 al 31 de juliol, i ens avisen que serà l’última oportunitat. “Potser si surt algun bolo… Però a Barcelona ja no tornem”, han dit Arànega i Duran, aquest matí a la presentació.

Per als que no l’heu vist encara, no és una recreació de la biografia de Neus Català. Se centra sobretot en la seva vida durant i després de la deportació: “Hi ha poca informació sobre el que van viure després, com si amb l’alliberació ja es passés pàgina. Jo li vaig demanar al Josep M. Miró que en fes la dramatúrgia i ell va trobar la frase que resumia el que volía: Jo vaig sortir del Camp. Però el Camp mai ha sortit de mi. Em va semblar que ho deia tot!”, diu Duran. Del volum, que podria durar cinc hores, han agafat una trentena de pàgines i queda en poc més d’una hora. Recorden, però, que quan la van estrenar “explicava un fet històric de la guerra i post-guerra civil i mundial. Ara és l’actualitat. Els deportats, els exiliats… sempre són iguals. Gent que pateix, que només vol viure, les cares dels nens, les mantes… Abans era en blanc i negre i ara és en color. Hem millorat en tecnologia però no en humanitat”, exposen.

Neus Català i Pallejà va néixer el 1915 en el si d’una família pagesa dels Guiamets (Priorat). Un any després d’haver esclatat la Guerra Civil es va establir a Barcelona i es va implicar en la lluita antifeixista. Republicana i perdedora, va haver de patir l’exili. Durant la Segona Guerra Mundial va col•laborar amb la resistència francesa durant l’ocupació d’aquest país per les tropes d’Alemanya. Fou detinguda pels nazis i deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen. Hi va romandre fins a l’alliberament i ha dedicat la vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb qui va conèixer l’horror però també la solidaritat. Avui té 101 anys i la Mercè la visita de tant en tant: “M’explica que encara pren pastilles per dormir, que no pot oblidar. És una dona excepcional. Als 14 anys ja va organitzar una vaga de les dones del camp que deia: O cobrem com els homes o que treballin ells I passats els 90 va liderar una altra vaga a Rubí, on vivia. El món necessita moltes Neus”, afirma Arànega.

Neus Català ha deixat testimoni de tot en el llibre De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas que va va escriure un llibre fa 20 anys sobre testimonis de dones. Un cop va tornar de França (1945) va anar a un estudi fotogràfic a fer-se una imatge amb el vestit de deportada per deixar constància de l’horror viscut i per no oblidar-ho mai més. “És una imatge molt simbòlica! Fins als 94 anys va viure sola en una casa amb escales. Els seus fills van néixer a Paris i tenien la vida muntada allà. Fins que va caure i es va trencar els malucs. Ara viu en una residència,” continua la Mercè.

MÉS QUE UN ESPECTACLE, UN LLEGAT DE VIDA I COMPROMÍS
Després de totes aquestes representacions durant un any, asseguren que l’obra és la mateixa: ”És el que és, un monòleg molt ben escrit, no té massa possibilitats de canvi. De vegades em deixo anar una mica, però ara, abans de tornar a Barcelona hem repassat una mica amb en Rafel. De tota manera, la Mònica Bofill, ajudant de direcció, m’ha acompanyat sempre”, assegura l’actriu, que no l’ha parat de representar. “Fins i tot estava fent Victòria i tenia algun bolo!” Per a la Mercè és un treball molt important: “Deixant de banda la possibilitat d’un monòleg, que feia anys que no en feia, tinc la sensació d’estar passant un llegat de vida, d’ètica, de manera de comportar-se, de compromís… i això comporta una responsabilitat afegida que et fa sentir molt bé i a la vegada fa respecte. Jo defenso el teatre blanc, d’entreteniment, perquè també és necessari, però aquest… és necessari, fascinant”

Per a Duran, “els 101 anys de la Neus agafen els més terribles del s. XX, una història que no s’ha d’oblidar. La Neus sap que no és una excepció, que és una més dels molt deportats, els grans oblidats. I les dones, les grans oblidades dels oblidats! És la historia viva d’un segle perquè es parla d’ella en moltes vessants: com a comunista, com a deportada, com a republicana, com exiliada…”.

L’obra explica no només del viatge vital de la protagonista, també parla de Xile, de Gaza… de tants llocs on el mal exemple de l’ésser humà s’ha repetit. També recullen la veu de Montserrat Roig, que es van conèixer a Paris quan l’escriptora es documentava per escriure el seu llibre Catalans als camps nazis. “La Mercè no teatralitza, és com si t’expliqués un conte”, diu Duran.

COSES AMB QUÈ S’HAN TROBAT…
“A València ens va venir a veure el fill de l’últim deportat que encara és viu. Va anar als camps amb 8 anys d’edat”

“Hi ha matrimonis que vénen i diuen que tornaran amb els fills, perquè és una història que s’ha de saber”

“Quan acabem, molts gent ens espera per donar-nos les gràcies, famílies de deportats, exiliats… És un homenatge a molta gent que ha lluitat per les llibertats”

“Us imagineu una sessió amb adolescents en silenci? Doncs l’hem viscut varis cops als Instituts. Queden com absorbits, al·lucinats. No se sent ni una mosca en els 67 minuts que dura l’espectacle”

Tot plegat, un preciós tribut a les 92.000 dones que van passar pels camps d’extermini de dones de Ravensbrück.

bANNER amic ficcions 2020