Al sud del Pacífic s’hi està molt bé

0

Ja sabeu, que Les Corsàries van tornar? La seva va ser, això si, una visita ràpida, allò que se’n diu visita de metge, vistes i no vistes. No els hi vau fer el mínim cas a les noies, i això que arribaven avalades per uns currículums incomparables en el món de la telescombraria que, no cal ni dir-ho, és un món molt selecte en el que hi costa Déu i ajut d’entrar-hi. Però analitzarem seriosament el fenomen. És que potser, ja no en queda ni un de viu, d’entusiasme de la revista de tota la vida, la mateixa revista que Reguant volia ressuscitar amb el seu espectacle? És, potser, que no us interessen gens ni mica els grans musicals de Broadway d’on Reguant va treure les cançons que es cantaven (és una forma suau de dir-ho) al muntatge? O és (no voldria pas imaginar tan negre possibilitat) que la gràcia sense límits dels cossos de Malena i Marlene, us deixa indiferents? Potser es tracta, senzillament, de que quan vols fer content a tothom, però no tens res que donar, acabes no fent content a ningú. Si dius que estrenes una revista, però la deixes pelada de temes musicals de revista, i l’omples amb uns altres de mal copiats a escenaris aliens, i mal cantats per uns fenòmens mediàtics que el públic espera veure fent gamberrades amb tota la seva salsa (i tampoc), malament aneu. És clar que només cal mirar les runes de El Molino i de l’Arnau (quina vergonya, deixar morir així espais que són trossos d’història ciutadana) per saber que, a la revista i al music-hall, no els hi queda futur a casa nostra. Serà cosa d’emigrar cap al sud del pacífic, a on si ens trobarem una bona mostra del joc que pot donar un musical entre nosaltres, quan se sap tocar de peus a terra.

Vull dir, quan enlloc d’aventurar-se en muntatges d’ambició desmesurada, s’opta pel format mitjà i íntim, que acostuma a ser el que ens queda millor. Paradís és un espectacle sense més ambició que la de proporcionar un brillant entreteniment musical farcit de diàlegs enginyosos i bones interpretacions. De fet, es pot ser més ambiciós? Per acompanyar el divertiment, cal, en primer lloc, una bona partitura musical, en la que es fa ben visible l’estil Guinovart, però també com, aquest cop, el compositor de Mar i Cel ofereix homenatges als grans mestres del teatre musical de sempre, gairebé com si els hi estès picant l’ullet. Introduïts per una Mercè Martínez més llençada que mai (parlant de revista, ella juga aquí a fer de super-vedette), els tres nàufrags disposats a donar-li un bon repàs a la moral de la nostra civilització sense deixar per això de ser ben civilitzats, es mereixen un aplaudiment pel seu sentit de l’humor i per la seva honestedat.

La mateixa que mostren, en un espectacle radicalment diferent a aquest, tot i que també ben ple de música, Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé a PPP. Com a admirador incondicional de Pasolini que sóc, em sembla que no hi ha forma millor de fer-li un homenatge al director de Saló, o els 120 dies de Sodoma que fugint de l’hagiografia, i redescobrint la punyent força amb la que cada un dels seus pensaments teòrics es revela absolutament viu, tres dècades després de la seva mort. Si l’Albertí d’El pes de la palla, acabava una mica ofegat pel pes de Terenci Moix, aquí, pel contrari, la llibertat absoluta amb la que van desfilant per l’escenari el desig sexual sense embuts, i l’angoixa de la solitud, l’alegria de Mamma Roma!, i la tristor que produeix un sistema judicial incapaç de resoldre els seus crims, la ràbia contra l’escola, la televisió i els polítics, i l’eufòria enfront un bon partit de futbol, acaben creant un collage fascinant que, n’estic segur, hagués deixat força content a l’autor d’Affabulazione. Per a ell, no passa el temps.

Però, per Jordi Teixidor de Magnus s’hi ha passat, i no ha estat massa generós. Escrita a inicis dels 90, aquesta mena de gran faula / paràbola entorn al capitalisme i les seves misèries, protagonitzada per uns capitalista visionari que perd de vista la realitat dels seus límits, n’està tan plena de bones intencions, com obvietats. Els seus personatges, rarament trenquen l’esquena del clixé, i contra això, no s’hi pot fer més. Oriol Broggi ho intenta, a través d’una direcció plena de resolucions més o menys rupturistes, i molt fidel a aquest estil seu que tants bon resultats li ha donat en altres ocasions. Però aquí, no funcionen ni els ampul•losos recursos àudio-visuals (desmesurats, en relació al text) ni la insistent veu de Dylan, ni tan sols la reconversió de Magnus en una mena de místic del capitalisme que passa per l’escenari com si caminés per damunt dels núvols. I així, és ben difícil imaginar-se’l com el tauró de les finances que ens volen fer creure que és.

Pel contrari, no costa gens ni mica veure com la immensa refineria petrolífera amb la que Alfons Flores i Calixto Bieito omplen l’escenari del Liceu, es converteix en una metàfora perfecte i desoladora dels dimonis que rosseguen l’ànima torturada de Wozzeck. Bé; d’ell, i de tots els personatges que l’acompanyen en la sensacional òpera de Berg que Bieito ha omplert amb cadàvers bruts de xapapote, i disposats a convertir-se en l’objecte del desig d’un metge al•lucinat. L’al•lucinació, el deliri, la bogeria i el crim, es converteixen en les úniques sortides quan la consciència de la mort (sempre amenaçant) i d’humiliació, es fa tan present. Crec que, per valorar com cal l’impressionant grau d’identificació que es produeix entre l’obra que l’inspira i el muntatge que signa Bieito, només cal escoltar les paraules que es canten i l’efecte dramàtic que produeix la música que les acompanya. Bieito és sempre força més fidel del que pugui semblar a primer cop de vista. Gairebé, com una mena de traductor que amplia, a través d’imatges colpidores i interpretacions viscerals, allò que ja és a l’original. En aquest cas, un abisme brutal ple dels més negres presagis.

bANNER amic ficcions 2020