Bona nit i bon teatre

0

Cal treure-li profit a les coincidències, quan aquestes permeten entendre millor una obra o un determinat moment històric o context polític. Fer un programa doble amb la representació del Panorama des del Pont d’Arthur Miller, i la projecció de la magnífica pel•lícula de George Clooney Buenas noches, y buena suerteç, és realitzar tota una immersió a l’Amèrica de mitjans dels anys 50. L’Amèrica del McCarthysme, aquella en la que, per salvar la pell o per íntima reconversió ideològica, Elia Kazan cantava la llista de tots els seus amics i companys sospitosos de filocomunisme, al Comité d’Activitats Antiamericanes. No cal ni dir que a Kazan, no li va quedar ni un, d’amic. I tampoc no cal ni dir que Arthur Miller, que ho havia estat, no va tornar a dirigir-li mai més la paraula. Si Clooney aconsegueix amb el seu blanc i negre una simbiosi perfecte amb l’època que reprodueix, Rafel Duran fa amb el seu muntatge quelcom com de molt semblant. Els recursos escenogràfics, el naturalisme que omple les parets de la llar de l’Eddie Carbone, els efectes d’il•luminació que segueixen gairebé fil per randa les acotacions del text original, i fins i tot, la forma de dirigir als actors; tot, ens aboca a sentir-nos ben bé com si fóssim al moment en que l’obra va ser estrenada. En aquest cas, el director renuncia a abstraccions i renovacions trencadores, o experiments escènics. Potser renuncia també així a fer un muntatge d’impacte. Però assoleix, com Clooney, el veritablement important: un espectacle absolutament honest que deixa ben a la vista la vigència del text en el que es basa. I a la fi, aquí està l’aspecte desolador tant de la pel•lícula com de l’obra; la seva plena actualitat.

Passa el McCarthysme, però no deixen de sortir com a bolets el McCarthystes vocacionals, els delators agosarats, els sense papers que són sempre en mans de qui vulgui especular i jugar amb les seves mancances legals. Comediants, si que ha sentit la necessitat de donar-li a les seves 1001 nits una bona patina de contemporaneïtat. Amb els contes de Sheerezade, no n’hi havia prou; calia buscar un vincle més evident amb l’ara i l’avui. Per exemple, situant l’acció en l’interior cremat de la Biblioteca de Bagdad. Teòricament, per a què aquest espai desolador s’ompli poc a poc amb tota la fantasia i la sensualitat dels contes originals. Tan poc a poc, la veritat, que el muntatge s’acaba sense que aquest efecte s’hagi produït en cap moment. Comediants confon la sensualitat amb les pròtesis fàl•liques que es dibuixen sota la llum de les ombres xinesques (que lluny som de Passolini!) i se n’oblida per complert de la màgia, convertida aquí en pura rutina. Em temo que si Sheerezade hagués estat tan ensopida en les seves narracions, el seu coll no hagués arribat fins a la nit 1001. És llàstima, perquè el grup de Canet sembla haver perdut una mica el seu (en altres temps) brillant toc.

Però potser cal dir que cap de les formacions històriques del teatre català es troba en el seu millor moment. La crisi, és evident en el cas de La Cubana. I només puntual, en el de Joglars. En un lugar de Manhattan cau en unes repeticions feixugues que allarguen l’espectacle de forma desmesurada, i evidencia els desnivells d’un guió molt irregular, molt per sota del seu anterior i també cervantí El retablo de las maravillas. Però continua deixant clar que, quan es carrega les piles, a Boadella li segueixen sortint gags esplèndids i moments d’una potència escènica tan elevada com la qualitat dels seus actors. Per les venes de Boadella, corre aquest verí del teatre que Rodolf Sirera va utilitzar com a títol de la seva obra més universalment popular.

També Sirera ens ha donat disgustos darrerament; el seu pas pel Nacional amb Raccord, va ser absolutament decebedor. Però El verí del teatre continua resultant un magnífic joc pervers, un duel sàdic amb alguna cosa de thriller (a mi, sempre m’ha recordat una mica a aquell altre de La Huella) i alguna altre de fascinant reflexió entorn a la mentida / veritat del teatre. I entorn a la fascinació què a tots ens produeix convertir-nos en còmplices d’aquest parany consentit. El muntatge de l’obra dirigit per Agatha Alexis, juga també a fons en aquest sentit. I deixa ben a la vista l’artifici, amb la seva il•luminació irreal, les seves interpretacions d’evident impostació, i aquesta forma d’enredar encara més la troca fent que una actriu interpreti el paper d’un actor. Un recargolament al que Manel Dueso i Muntsa Alcañiz li saben treure moltíssimes possibilitats.

Parlant de possibilitats, en aquest cas desaprofitades: això de convertir els maltractaments en tema central d’una comèdia salvatge per la que es passegen Deú i el dimoni, entre Reality shows gamberros i comisaries d’ineficàcia demostrada, era una bona idea. Llàstima que Beth Escudé no li tregui prou suc, i que Aurora de Gollada, un espectacle ple de bons intèrprets i amb excel•lents recursos escenogràfics, acabi resultant una broma massa llarga i, en el fons, molt menys provocativa del que seria de desitjar.

El text d’Agustí Vila, falla també de forma notable a La finestra tancada. Però, això si, quin bon profit li treu Carme Portaceli! El seu, és un muntatge en el que ballen amb força les estupendes idees escenogràfiques, les sàvies i originals projeccions, les atinadíssimes interpretacions. Molt especialment, les de la parella de vells suïcides formada per Imma Colomer (llàstima que el seu colorista vestuari juvenil, no l’ajudi massa) i Josep Costa, i la de la puteta sado-maso de Lluïsa Castell. Tan bé funciona l’embolcall que, sovint, t’acabes oblidant que el contingut i les seves tragicòmiques reflexions fetes teatres entorn al problema de personatges que desfilen per l’escenari, i un pèl massa arbitrària. De vegades, cal centrar-se més en una sola cosa, encara que sembli mínima. Minimalista a més no poder, La dona d’abans sap com treure-li el màxim profit a una única situació explorada en tots els seus temps possibles. Donant constants salta cap endavant i cap enrere (de vegades, només d’uns minuts de més) el text t’acaba enxampant amb el seu subtil humor gairebé imperceptible. I amb la seva no menys subtil forma d’anar introduint els esdeveniments més inversemblants i esgarrifosos en la més aparentment quotidiana de les situacions. Tot, mentre ens recorda entre caixes de cartró com fins els sentiments més aparentment immortals, són cosa d’un moment. Encara que algunes realitats (tornem a Miller?) s’eternitzen en el temps.

  • West Side Story
  • Nomad
  • Crimen y telón
  • Paco Ibáñez