De Broadway als 40 principals

0

Si parlem del teatre musical com una de les principals “eines d’estat” de la cultura popular nord-americana és, entre d’altres coses, perquè hi va haver una època en que, més enllà de la recaptació i dels mesos ininterromputs en cartell, l’èxit d’un espectacle a Broadway es mesurava també en la seva capacitat per col·locar un hit a la llista d’èxits del país. Un tema que s’escapava de l’escenari i escalava posicions entre les cançons més escoltades per, en la majoria de casos, convertir-se en un estàndard amb entitat pròpia cantat i versionat per les principals estrelles del panorama discogràfic. De fet, de la llista que us proposo, només un va esdevenir popular amb la mateixa actriu que l’interpretava a l’escenari: People, amb Barbra Streisand.

Repassem aquí 10 dels temes que al llarg de la història del teatre musical han aconseguit aquesta fita i que, sobretot a casa nostra, és possible que molta gent reconegui i identifiqui sense associar-lo a cap musical concret. Però sí, l’origen d’aquests temes el trobem en els grans títols del gènere.

1-. ‘Ol’ Man River’ (Show Boat, 1927)

Aprofitem que tot just el West End acollirà aquesta primavera un nou revival de Show Boat per començar el nostre recorregut amb aquest musical considerat el precursor del gènere tal i com el coneixem en l’actualitat. Gràcies a Jerome Kern i Oscar Hammerstein II per primer cop la paraula “nigger” (negrata) sonava a un escenari, i sen feia referència als primers versos d’Ol’ Man River però quan Paul Robeson va deixar enregistrat el tema l’any 1932 van decidir modificar el terme “colored folks” per altres paraules com ara “darkies”, però finalment la van ometre col·locant la frase “Here we all work”.

Versions d’Ol’ Man River en trobarem moltes, des de Ray Charles fins a Cher passant per Frank Sinatra o Judy Garland, però aquí us compartim la de Bing Crosby malgrat no tenir gaire pinta d’estibador negre.

2-. ‘My Funny Valentine’ (Babes in Arms, 1937)

Rodgers and Hart amb el lletrista Lorenz Hart van estrenar a Broadway l’any 1937 la comèdia musical Babes in Arms on va destacar el tema My Funny Valentine interpretat per Mitzi Green, però va ser Ella Fitzerald qui la va consolidar com un estàndard del jazz que amb els anys acabarien interpretant noms com Shirley Bassey o Miles David. Fins i tot més recentment Melanie C o Michael Bublé n’han interpretat versions.

L’adorable parelleta Judy Garland i Mickey Rooney més tard en van rodar la pel·lícula que a Espanya van tenir a bé de traduir Los hijos de la farándula (en la tònica habitual) i que obligava a rebaixar considerablement l’edat dels protagonistes. Va ser, per cert, el debut a la Metro del director Busby Berkely i no hi busquin pas My Funny Valentine, perquè no hi apareix. De fet, de l’espectacle original només van acabar conservant un parell de cançons.

3-. ‘You’ll never walk alone’ (Carousel, 1945)

Qui els hi anava a dir a Rodgers i Hammerstein que quan van composar aquest tema per al musical Carousel, estrenat al 1945, s’acabaria convertit dècades més tard en l’himne dels aficionats del Liverpool FC i per extensió d’altres clubs de futbol arreu del món.

Aquesta lacrimògena cançó, un tema de suport, pensat dins de l’argument per consolar el dolor davant la pèrdua d’un ésser estimat, va arribar a ser número u absolut als Estats Units gràcies a la veu de Frank Sinatra. Però després li han seguit estrelles com Elvis Presley, Doris Day, els tres tenors o fins i tot Il Divo s’hi ha atrevit a cantar-la. La versió que va arribar a ser número u de vendes al Regne Unit l’any 1963 va ser la de Gerry & The Pacemakers.

4-. ‘On The Street Where You Live’ (My Fair Lady, 1956)

Gent com Cole Porter ho va intentar però no se’n va sortir. Van ser finalment Frederick Loewe i Alan Jay Lerner els qui van convertir el clàssic teatral de Bernard Shaw Pigmalió en un musical que ja forma part de la història de Broadway i fins i tot del cinema. Una aleshores desconeguda Julie Andrews cantava a cada funció el I Could Have Dance All Night, un dels hits amb que comptava la partitura, però va ser On The Street Where You Live, el solo que interpreta al carrer en plena nit l’enamorat Freddy, el tema que en versió de Vic Damone va assolir el lloc número 4 a la llista d’èxits l’any 1956.

5-. ‘Hello, Dolly!’ (Hello, Dolly!, 1964)

El musical de Jerry Herman va aconseguir col·locar el seu tema principal al capdamunt de la llista d’èxits del país només al cap d’un mes de la seva estrena, l’any 1964 destronant el Can’t Buy Me Love de The Beatles, que lideraven la taula des de feia més d’un any. Però no va ser amb la característica i rovellada veu de Carol Channing, sinó amb la versió que prèviament a l’estrena van enregistrar Louis Armstrong –una altra veu rovellada i característica- i els All Stars’ amb la finalitat de promocionar l’espectacle.

Va aguantar al primer lloc del rànquing durant una setmana però al llarg d’un any i mig no va baixar de les primeres posicions. Quan la Fox va rodar-ne la pel·lícula amb una Barbarba Streisand inusualment jove per interpretar el paper, Armstrong va protagonitzar un cameo dins del número en la mítica baixada d’escales del restaurant.

6-. ‘People’ (Funny Girl, 1964)

Immediatament després de l’èxit de Hello, Dolly! un altre musical de Broadway, Funny Girl, col·locava també l’any 1964 un altre tema al número 5 de cançons més escoltades. I aquest cop sí, i gairebé de forma excepcional, interpretat per la mateixa veu que ho feia a l’escena. People, creat per Jule Styne i Bob Merrill en només mitja hora (diu la llegenda), va catapultar la carrera de Barbara Streisand amb el que va ser la seva estrena al rànquing.

Per tant, el musical inspirat en la vida de la peculiar Funny Brice va suposar el primer èxit discogràfic de la Streisand. Nat King Cole, The Supremes o Perry Como han fet respectives versions del tema, però tots els aficionats al teatre musical acabem escoltant sempre la única i immillorable versió original.

7-. ‘I’ll never fall in love again’ (Promises, promises, 1968)

L’any 1968 el musical Promises, promises, adaptació del film El apartamento, va anar a càrrec de dos grans noms de la música pop de la dècada: Burt Bacharach i Hal David. El tema I’ll never fall in love again va ser un èxit tant en l’enregistrament del càsting de Broadway com el del West End, però va arribar la sisena posició de les cançons més escoltades del 1970 gràcies a la versió de Dionne Warwick, arranjada pel propi Bacharach.

8-. ‘Aquarius/Let the Sunshine In’ (Hair, 1967)

Recordeu la formació The 5th Dimension? Ells van fusionar en un sol medley dos dels temes del musical Hair: The Age of Aquarius i Let the Sunshine In. Amb aquest single van liderar la taula d’èxits durant sis setmanes seguides l’any 1969. És a dir, mentre Massiel guanyava Eurovisió i l’home arribava a la lluna, a Nova York el moviment pacifista no només prenia cada tarda Central Park sinó també el Biltmore Theatre per reivindicar el “no a la guerra” del moment a través d’aquest musical que va fer entrar saba nova a les butaques de Broadway.

9-. ‘Superstar’ (Jesus Christ Superstar, 1970)

Aquest cas és digne de punt a part. Andrew Lloyd Webber i Tim Rice publiquen l’àlbum Jesus Christ Superstar l’any 1970 amb tant d’èxit que un any més tard se n’acaba estrenant una versió escenificada. Al llarg d’aquells mesos temes com Superstar o I Don’t Know How To Love Him entren a la llista dels 40 principals arribant als nostres dies com a clàssics.

10-. ‘Send in the Clowns’ (A Little Night Music, 1973)

I com una cançó de Sondheim totalment integrada dins de l’argument del musical A Little Night Music, Frank Sinatra la incorpora al seu àlbum Ol’ Blue Eyes Is Back l’any 1973 i no és fins que l’enregistra Judy Collins dos anys més tard quan ens adonem que pot funcionar també fora del context original i esdevenir un èxit per sí sol guardonada l’any 1976 amb el Grammy a Cançó de l’any. Qui li anava a dir a Sondheim!

Només un apunt per acabar: a casa nostra aquesta melancòlica balada es va fer molt popular a principis dels noranta quan el programa Un tomb per la vida (TV3) la feia servir com a sintonia d’entrada però també per la campanya de la Dirección General de Tráfico l’any 2000.