El Grec s’està inundant! (nits de Festival, primera part)

0

De debò: el Grec 2016, ben bé podria ser definit com el Grec més aquàtic de la història. I també com aquell en el qual els pianos de cua, deixant concerts a banda, han tingut més protagonisme i –seguint amb la tònica anterior- han patit més humitats. De fet, no deixa de ser curiós que La força oculta i L’empestat, dos espectacles estrenats l’any passat més o menys per la mateixa època (en aquest cas, no es pot pensar doncs en cap mena d’influència mútua), facin ploure veritables diluvis damunt els seus respectius pianos de cua, arribant fins i tot a l’extrem –en el cas de la proposta signada per Jordi Oriol i Xavier Albertí- de convertir l’interior de tan noble instrument en una veritable banyera. Al piano de cua de Platonov i al seu extraordinari intèrpret Jens Stoffer, el que els hi ha tocat per contra és anar desplaçant-se tota l’estona per damunt dels secs rails i vies d’un travelling recolzat en llibres que no porta enlloc. I tornant a l’aigua , que me’n dieu del flamenc a la francesa ballat per Stéphanie Fuster? A l’espectacle d’Aurélien Bory Questcequetudeviens?, aquesta peculiar bailaora acaba més molla que la Esther Williams d’Escola de sireneso el Gene Kelly de Cantant sota la pluja, després de passar-se una bona estona donant bots i més bots al gran estany que el director munta per a ella. Així doncs poseu-vos un bon impermeable, perquè ens anem a fer una bona capbussada a la programació del festival de Barcelona, i per molt que estem a l’estiu, tampoc es tracta que ningú acabi amb la roba mullada a desgrat seu.

La tempesta tropical del gran Ivo van Hove

Ja sabeu el que passa als tròpics, especialment, si es troben en plena època monsònica: quan plou, plou de debò. Res comparable amb aquests xàfecs nostres que rebem amb gran escarafalls, però que en realitat passen com si res i resulten més aviat inofensius. Doncs bé: si voleu sentir el vertigen d’una tempesta monsònica però no us va bé desplaçar-vos a cap país tropical, només us cal buscar on tindrà lloc la propera representació de De stille kracht (La força oculta), el muntatge amb el qual Ivo van Hove ha realitzat la seva quarta prodigiosa visita al Grec, després d’haver fet història gràcies a les shakesperianes Tragèdies romanes, haver-nos fascinat amb l’arquitectura de La deu, i haver-nos mostrar la seva vessant més intimista fent-nos escoltar La veu humana.
Val a dir que en els tres anys que han passat des d’aquella primera antològica visita realitzada en companya d’un grapat d’il·lustres romans, la celebritat universal de l’holandès no ha fet altra cosa que disparar-se fins altures estratosfèriques . No exagero gens si us dic que ara mateix, Van Hove és el director que es disputen les grans institucions escèniques internacionals, i pel qual volen ser dirigits els més prestigiosos actors i actrius. Com a exemple, aquí teniu el cas del Barbican de Londres, que li ha proposat estrenar quatre muntatges al llarg de les properes quatre temporades, protagonitzats per grans figures de l’escena britànica. La primera mostra d’aquesta col·laboració, serà l’adaptació escènica de la pel·lícula de Luchino Visconti Ossessione que protagonitzarà Jude Law el proper mes d’abril. D’altra banda, el seu muntatge de Panorama des del pont, ha estat guardonat amb premis tan prestigiosos com el Laurence Olivier i el Tony i considerat unànimement per la crítica com la millor posada en escena de l’obra d’Arthur Miller estrenada pel món en aquestes darreres dècades. I de fet, Van Hove ha tornat a Miller muntant a Broadway una versió de Les bruixes de Salem que ja l’haguéssim volgut per a nosaltres, per tal d’inaugurar el Grec en millors condicions que les ofertes per la decebedora proposta signada per Andrés Lima. L’amic Ivo situa la seva proposta a l’interior d’una escola, deixa totalment aparcats aquella mena d’apunt didàctics tan feixugament ficats per Lima a la seva versió, i (segons un testimoni presencial tan fiable com ara Josep Maria Pou) aconsegueix que el públic senti quelcom semblant a la sensació de comunitat amenaçada i atacada per la por que viuen els protagonistes de l’obra fent aparèixer a l’escenari un llop capaç de gelar la sang amb la seva mirada.
Per cert que Van Hove va estrenar també a Nova York el passat mes de desembre i amb les entrades exhaurides des de abans de l’inici de les representacions el musical de David Bowie Lazarus que, -anoteu bé aquesta data-, arriba a la cartellera de Londres el proper mes de d’octubre amb el mateix repartiment que llavors. Un repartiment encapçalat per Michael C. Hall: qui vulgui veure a Dexter en persona, ja sap cap a on adreçar-se. Ivo Van Hove es va convertir arrel dels assaigs d’aquesta obra en una de les poquíssimes persones que coneixien la gravetat de l’estat físic del gran Bowie molt abans que el món quedés sacsejat per la notícia de la seva mort. I per si encara en voleu més, fa unes poques setmanes Ivo inaugurava el festival d’Avinyó amb una altra adaptació viscontiana; un muntatge construït a partir de La cadutta degli dei del qual us en faré cinc cèntims més endavant .

El colonitzador que vol crear vincles

Però tornem al Grec. Aquest cop, Ivo i la companya Toneelgroep Amsterdam, tot i fer-nos viatjar cap a l’illa de Java , ho han fet partint de referents culturals ben autòctons. I adaptant al teatre un gran clàssic de la literatura del seu país del qual els cinèfils ben aviat en sentiran a parlar també força. Fa ja un grapat d’anys que el director Paul Verhoeven intenta portar al cinema la novel·la de Louis Couperus en què es basa alhora aquest espectacle, i sembla ser que, finalment, el projecte és a punt de transformar-se en realitat. Ja veurem si, quan arribi a les pantalles, la història publicada per Couperus fa a la vora de cent vint anys, rep les acusacions que li ha dirigit part de la nostra crítica teatral. I és que mentre la direcció de Van Hove ha despertat tot l’entusiasme que es mereix, no falta qui ha trobat que l’argument ideat per Couperus cau en situacions un xic fulletonesques. Un criteri que –potser donada la meva reconeguda feblesa pel melodrama, sense que la paraula fulletó em provoqui tampoc escarafalls- , no comparteixo en absolut. De fet, el memorable espectacle de Van Hove no ha fet altra cosa que obrir-me les ganes de devorar una novel·la que, d’altra banda, i si ho haig de jutjar partint de l’adaptació escènica, tampoc no en té res ni de fulletonesca, ni de melodramàtica.
Couperus construeix la seva obra al voltant del governador Otto van Oudijck, un personatge que visualitza de forma notable les contradiccions d’aquella mena de colonialisme instal·lat en la paradoxa de voler entendre allò que alhora es vol dominar. Encara que resulti una obvietat, cal recordar que al llarg de la història de la humanitat, el colonialisme ha adoptat sovint formes ben diferents d’expressar-se i d’exercir el seu poder. Com passa amb tantes altres coses, la tendència a l’etiquetatge genèric ens porta sovint a no entrar en aquesta mena de matisacions malgrat que, d’altra banda, la realitat demostra que aquesta diferència entre formes de colonialisme ha originat també respostes diferents entre els mateixos colonitzats, situant-los fins i tot de vegades davant les seves pròpies paradoxes. Només cal recordar en aquest sentit l’ambivalent sentiment de pèrdua cultural que va atacar a part de la població d’algunes colònies britàniques quan va arribar el moment de separar-se d’una metròpoli envers la qual s’havia originat alhora en molts casos un notable procés d’identificació. I és que, en sentit contrari, només cal recordar també la disparitat amb què els colonitzadors s’han relacionat amb les seves colònies. Una disparitat que pot passar pel menyspreu més absolut, o per la indiferència, o pel paternalisme protector, o per la fascinació que desperta allò desconegut que vull acabar coneixent. I una disparitat que queda precisament molt ben dibuixada en el grup humà descrit per Couperus i van Hove. Aquí tenim com exemple a la gens fidel i un xic incestuosa dona d’Otto (el seu amant del moment no és altre que el fill que el marit va tenir en el seu primer matrimoni, tot i que no dubti tampoc en anar-se’n al llit amb el futur marit de la seva fillastra), per a la qual Java no és altra cosa que un decorat sovint molest, massa calorós i massa ple de nadius que, per a ella, no passen de ser criats amb rostre exòtic i amenaces a l’ombra. Quelcom ben diferent a l’actitud que manté la millor amiga d’Otto, una dona que s’ha passat anys intentant entendre l’illa en què li ha tocat viure com a conseqüència del treball del seu marit, que s’ha sentit molt atreta per una cultura que alhora mai no ha acabat d’entendre malgrat els seus intents, i que fins i tot ha intentat fer-se a aquest clima impossible que la derrota un i altre cop. Una dona, d’altra banda, que es profundament estimada per un membre distingit de la comunitat local; un home extremadament sensible i culte que encarna allò que ella ha estat buscant en aquesta comunitat sense sortint-se del tot. I arribem així fins a aquest Otto devorat per la paradoxa a la qual em referia abans: la paradoxa d’estar encarnant el poder de la metròpoli, intentant alhora formar part del pols d’aquesta comunitat que vol sentir com a completament seva, i de la qual no podria separar-se ja per res.

Unes forces no colonitzables

El cas és que aquesta mena de paradoxes, porten sovint a adoptar les posicions més aparentment incoherents. En nom de l’ordre colonial que encarna, Otto és capaç de prendre una decisió que implica humiliar profundament aquella cultura en la qual vol sentir-se integrat. Llavors, ja no hi ha ningú ni res capaç d’impedir que es posin en marxa les forces ocultes que ho devoren tot al seu pas. I que en el cas d’aquesta obra, adopten la forma d’un tsunami tan real com metafòric; tant col·lectiu com privat. La perplexitat d’Otto envers la rebel·lió popular que ell mateix ha contribuït a posar en marxa, només és comparable a la perplexitat amb què contempla com la seva vida personal i les seves relacions familiars s’enfonsen. I això, Ivo van Hove ho transforma en una gran tempesta, acompanyada de pluges i més pluges que fan la seva aparició amb rutinària regularitat, i aquest vapor xafogós que es fica fins els ossos. Tot plegat, mentre les tres grans pantalles que envolten l’espai escènic no deixen d’omplir-se d’atmosferes carregades de color i de bellesa opressiva, de les dutxes n’acaba rajant sang, i els criats al servei dels colonitzadors, no deixen mai de parar i desparar taules i espais, esperant potser aquell moment en el qual els amos se n’adonaran que ja no són amos ni de les seves pròpies vides. El tsunami que desencadena van Hove, no ens enganyem, està només a l’abast d’aquelles companyes amb mitjans tècnics i econòmics gairebé il·limitats. Però per damunt de tota altra consideració, es tracta d’un tsunami de talent d’aquells que no fan acte de presència per enlluernar al públic (cosa que també aconsegueixen, evidentment), sinó per tal de convertir-se en el veritable concepte a partir del qual s’estructura tota la representació, la metàfora capaç de transmetre-li tot el seu sentit a les tensions colonials i els drames íntims que desfilen per l’escenari. I després de la tempesta, arriba la calma d’una estupenda escena final en la qual Otto, despullat ja de tot ornament que el vinculi al poder colonial i convertit en un humil integrant més d’aquesta comunitat que tan estima sense haver acabat mai d’entendre perquè l’estima, omple i buida un darrera l’altre petits pots de fusta plens d’aigua. El tsunami desbordat que ha fet caure setanta mil litres damunt l’escenari, s’ha convertit ara en aquest moviment curiosament infinit, perquè cada pot es va omplint amb el líquid de l’anterior, i així successivament. Les forces ocultes han adoptat una dimensió més domèstica i més tranquil·la. Però continuen tenint-ne alguna cosa d’enigmàtiques.

MDLSX: les etiquetes que creec monstres allà on no n’hi ha

“Si us plau, si us plau, si us plau, deixa’m aconseguir el que vull!”, reclama Morrissey des de la lletra de Please ,Please, Please, Let Me Get What I Want, l’emblemàtica cançó de The Smiths amb què conclou l’admirable espectacle gràcies al qual Motus i Silvia Calderoni han provocat el major terratrèmol emocional del Grec 2016. L’espectacle és diu MDLSX. I el tema de The Smiths, és només un dels 22 electritzants temes musicals inclosos a una banda sonora seleccionada amb molta cura per la mateixa/ el mateix Calderoni, que exerceix alhora funcions de DJ. Poc abans d’aquest final tan contundent, ha sigut REM, qui ha acompanyat el reconciliador vídeo domèstic en què Calderoni comparteix intimitat musical amb el seu pare, creant així alhora una mena de vincle de vincle de tancament amb el no menys domèstic vídeo inicial compartit també per pare i fill/a. Evidentment, aquesta banda sonora en té molt de recorregut autobiogràfic, encara que la proposta de Motus i Calderoni, defugi en tot moment presentar-se com una autobiografia a l’ús: només cal comprovar en aquest sentit la manera com Calderoni es fa seves les paraules inicials de la novel·la de Jeffrey Eugenides Middlesex, el títol de la qual serveix com a evident punt de partida del títol d’aquest espectacle. Però és que també fer autobiografia, equivaldria a caure en un etiquetatge del qual MDLSX abomina de forma constant, per tal de deixar del tot clar fins a quin punt les etiquetes actuen massa sovint com a terribles aparells opressors que sembren la devastació al seu pas.

Les etiquetes, les maleïdes definicions, ajuden a crear falsos miratges tranquil·litzadors adreçats a un món que busca tenir-ho tot sempre sota control. Sovint, el control es presenta amb forma de diagnòstic. I sovint també, la disfressa científica de les paraules que diagnostiquen, no pot amagar la realitat de les paraules latents que s’amaguen darrera el controlat discurs patent. El/la protagonista d’aquest espectacle, llegeix un dia el diagnòstic que el metge ha fet del seu cas. I llegeix també la definició que s’amaga darrera aquest diagnòstic: una definició que el/la qualifica com a “monstre”.

Androgínia? Hermafroditisme? Intersexualitat? No busqueu aquestes paraules dins MDLSX; fins i tot la més políticament correcta d’aquestes paraules, seria una etiqueta més. Al cap i a la fi, el llenguatge políticament correcte, no ve a ser altra cosa que la sublimació “progressista” del llenguatge controlador de tota la vida: canvia la perspectiva, però no canvia per a res aquesta necessitat tranquil·litzadora. En aquest sentit, MDLSX és també un espectacle sobre la forma com les paraules exerceixen un poder inquietant sobre el nostre destí. I cal no oblidar que, de fet, tots els espectacles de Motus que han passat fins ara pels nostres escenaris giren d’una o altra forma en torn a la capacitat opressiva del(s) poder(s). Tot i que cap d’ells ho hagi fet fins ara amb la capacitat de provocar les intenses emocions a flor de pell que ofereix en aquesta ocasió. Unes emocions en el centre de les quals es troba l’aclaparador exercici interpretatiu d’un actor/ una actriu excepcional, lliurat/lliurada a una actuació visceral, però alhora serenament meditada en tots i cadascun dels seus detalls. És així, com Silvia pot sintetitzar imatges que ens la fan veure alhora com a adolescent desvalgut/desvalguda i com a gran “diva” escènica ben orgullós/a de cadascun dels seus moviments. I és també així, com pot passar de pronunciar com si fos pròpia l’esmentada frase de la novel·la d’Eugenides, a mostrar-nos les també ja esmentades pel·lícules caseres compartides amb el pare. Tant se val on es trobin el límits entre la realitat i la ficció. El que importa de debò és la veritat que emet en tot moment l’actuació de Silvia, tan creïble quan cobreix el seu sexe amb perruques impossibles, com quan se’ns presenta com la sirena perfecta que no té res a ocultar, perquè tot està a la vista. El que cal és saber mirar.

Física quàntica a l’abast de tothom, gràcies a ‘Afasians’

Heu intentat algun cop penetrar els misteris de la física quàntica, per acabar finalment desistint dels vostres intents i llançant la tovallola? Això, és perquè encara no heu trobat els instructors adients capaços de transmetre-us amb clarividència aquesta mena de misteris. Doncs no busqueu més, perquè ja els teniu aquí. Que vol dir alhora que ja els teniu també allà. I precisament, aquesta afirmació agosarada que acabo de deixar anar, és una d’aquelles coses inexplicables que us explicaran amb tots els seus ets i uts i amb totes les demostracions pràctiques que calgui aquests éssers vinguts ves a saber tu de quina galàxia situada alhora aquí i allà que responen al nom de Los Corderos SC.

I ho faran mitjançant Afasians. The Last Conference, una conferència afàsica – vull dir que els que l’imparteixen, són una colla d’afasians- en la qual, i per si no en tinguéssim encara prou amb les sabies paraules esbojarrades i les coreografies a mig camí entre Pina Bausch i Teresa de Keersmaeker amb que ens alliçonen els xais, ens trobarem també amb la delirant col·lecció de sons dissenyada per la gent de Za!. Que la lúdica experimentació sonora d’aquesta banda i la no menys lúdica experimentació escènica dels corderitos formen un tot, és quelcom indiscutible. Com indiscutible resulta també el fet que, per primera vegada a la historia del món de l’espectacle, aquesta proposta us permetrà veure com algú pot estar viu i mort alhora, seguint així l’exemple d’un famós gat científic que maula tota l’estona al llarg de la conferència. Per cert: ho sabíeu vosaltres que dins de qualsevol entrepà vegetal, s’amaga en realitat un gat? Doncs que no us donin mai més gat per llebre (o per enciam!). Com podeu comprovar, la conferència de los Corderos SC, ofereix un pou sense fons de nous coneixements. I també, un pou sense fons de diversió radical i plena d’inventiva: això, és tan veritat aquí com allà, tenint en compte que aquí i allà, són el mateix lloc.

Si vols fer saltar la banca, aposta per ‘Hazte banquero, tarjetas black’

Ho sabem des de sempre, però mai no deixa de sorprendre’ns: quan et mires el món des de les altures, sovint acabes perdent el món de vista! I llavors, entres en un estat en què ets sents eternament situat més enllà del bé i del mal. I en què fins i tot te n’oblides que l’eternitat –com a mínim en aquesta vida- no existeix, mentre te n’oblides també fins i tot de les clàusules que vas signar tu mateix, i que poden obligar-te a fer de cop i volta un aterratge a la realitat. L’experiència ens demostra que tots podem patir aquesta mena de miratges. Però que el feomen es produeix en quantitats altament alarmants quan de la classe política, la classe financera i altres esferes del poder es tracta. Segurament, perquè aquestes classes i altes esferes, estan ancestralment acostumades a gaudir molt sovint dels privilegis de la impunitat.
Totes aquestes divagacions un punt filosòfiques, vénen inevitablement al cas arrel d’una proposta escènica signada per Simona Levi que es deixa de filosofies a l’hora de posar el dit a la nafra de la corrupció en totes les seves vessants. I de denunciar sense embuts i sense altres paraules que aquelles que van pronunciar o van posar per escrit els mateixos protagonistes de la història el gran escàndol representat per les targetes Black. Com estic segur que, qui més qui menys, tots i totes vosaltres heu sigut beneficiaris d’aquestes targetes dotades de crèdit gairebé infinit i emeses per Caja Madrid i Bankia (una entitat bancària que ens desperta tant d’afecte, que fins i tot hem decidit rescatar-la entre tots amb els nostres propis diners), no entrarem en detalls. Ja s’encarregaran de fer-ho Simona i el molt ben documentat Sergio Salgado, que primer han tingut la feinada de recollir milers i milers de documents sobre el cas (la part del lleó, se l’emporten els emails escrits pels protagonistes). I que després, han tingut la feinada de seleccionar aquells que podien transmetre amb més claredat l’evolució que va anar seguint el tema, per tal de donar-los un format escènic didàcticament trempat, i ben fàcil de seguir. Un format escènic no exempt tampoc dels seus bons moments de comèdia involuntària (evidentment, Simona sap treure-li puntual partit humorístic a situacions que , de ben segur, ara no els hi deuen fer cap gràcia a la colla de personatges que desfilen per l’escenari), dels seus tocs de thriller econòmic, i d’aquell rerafons lúdicament filosòfic sobre la desconnexió entre poder i realitat al qual em referia abans.

Tot, amb el ben saludable objectiu de donar a conèixer a quantes més persones millor les esbojarrades malifetes i eixelebrades decisions que van originar aquelles targetes. I que, com podreu comprovar, esquitxen a organitzacions i personatges que, si no esteu al cas del cas, ni us podeu imaginar que acabin esquitxats. I tot també, amb la finalitat d’obtenir de pas –el necessitaran- el més ampli coneixement i recolzament popular de cara al judici sobre el tema que tindrà lloc ben aviat, i en el qual les associacions vinculades al naixement d’aquesta proposta hi juguen un paper decisiu en la part acusatòria. Cal desitjar-los molta sort. I recordar de pas que, de vegades es pot tenir la sensació que vivim a un país en el qual els grans escàndols relacionats amb la corrupció en totes les seves vessants, no solament no paguen peatge quan arriben les eleccions, sinó que més aviat semblen aportar rèdits electorals. O és una impressió subjectiva? No: crec que és una realitat objectiva.

banner fira mediterrània
banner fira mediterrània