El West End envaeix els Tony

0

Al sector teatral britànic aquests dies estan que no passen per la “stage door”. A banda de celebrar el naixement reial (“It’s a miracle!”, li han dedicat a la nouvinguda Charlotte de Cambridge l’equip de Matilda via Twitter, en referència al tema inicial de l’espectacle) les nominacions als premis Tony han inflat el ja de per sí elevat ego d’un panorama darrerament acusat, no sense motius, d’una alarmant manca de creativitat i risc. I sí, encara que no ho sembli, ara parlo –només- de la cartellera londinenca.

Resulta indiscutible que els Olivier tenen el seu què, però que des de Broadway reconeguin que la major part de les produccions que mereixen optar a ser premiades amb un Tony siguin del Regne Unit, és com si als Oscar un film de James Bond copés les nominacions de les principals categories. I resulta evident que l’Acadèmia de Hollywood sempre han deixat ben clar fins ara qui són els únics que poden fer superproduccions a la gran pantalla, mentre que el jurat dels Tony aquest cop sembla haver tingut més màniga ampla a l’hora de col·locar entre els nominats èxits del West End, sobretot de teatre de text, actualment en cartell a Nova York.

img1

¿És l’actual conservadorisme dels productors Broadway, més pendents que mai de la taquilla i convertint –també més que mai- les propostes blanques de tall familiar en pràcticament l’única oferta teatral de la ciutat, el que ens pot crear la il·lusió d’uns productors britànics agosarats i amants de la innovació escènica? Si fins i tot al Neil Simon Theatre l’aspirant a cortesana Gigi ha deixat de ser qui era en un revival apte per a les noves mentalitats amants del políticament correcte!

¿És casualitat que muntatges de la talla de The Curious Incident (National Theatre), Constellations (un text de Nick Payne que no fa gaire va passar malauradament massa desapercebut al nostre Teatre Akadèmia) o Wolf Hall (el maratonià doble programa de la Royal Shakespeare Company) estiguin nominats a millor espectacle, en un palmarès on The Audience (protagonitzada per Helen Mirren) o la reposició d’Skylight (amb el veterà Bill Nighy i el debut a escena de Carey Mulligan) acumulen tres i sis nominacions respectivament?

img3

Per a un productor de Broadway sempre serà més fàcil que primer prengui el risc algú altre ja sigui a través de workshops en ciutats perifèriques, en petits locals del circuit  alternatiu capaços de crear un must-see (tal i com acaba de succeir amb el musical Hamilton) o en un mercat més equiparable, com el West End, per després importar-lo a casa teva.

No obstant, de la mateixa manera que fa uns anys un molt britànic Billy Elliot va conquistar la cerimònia dels Tony amb 10 estatuetes, no seria la primera vegada  que, un cop nominats, finalment els nord-americans deixen als britànics amb un pam de nas. Recordem no fa gaire l’injust Tony a millor musical per Kinky Boots l’edició on Matilda també optava al guardó.

El que no podran evitar els Tony de cap de les maneres és que la cerimònia, que tindrà lloc el proper 7 de juny, respiri a l’aroma de l’Anglaterra elizabethiana gràcies a les 10 nominacions que ha acaparat el nou musical Something Rotten, concebut pels germans Karey i Wayne Kirkpatrick i que el director responsable del hit The Book of Mormon ha dut a escena seguint la mateixa estela de comèdia ximple i humor de broc gros però sense tanta mala baba. A Something Rotten dos dramaturgs del Londres de finals del s. XVI s’empesquen la manera de fer la competència a William Shakespeare traient-se de la màniga un nou gènere teatral on els actors de cop deixen de dialogar per posar-se a cantar i ballar. D’aquí el reclam “un musical molt nou” sota el títol.

img2

El cert és que amb The Producers la crítica teatral de Nova York va aplaudir el to gamberro, d’humor slapstick i paròdic del propi gènere. És a dir, el musical que se’n fotia del musical sortia del circuït alternatiu (la saga Forbidden Broadway va crear escola) i ocupava els escenaris comercials en un precedent que ajudaria molt més endavant a propostes com Avenue Q o Spamalot. El que ha sorprès a tothom és la reacció furibunda del crític del New York Times, que ha qualificat Something Rotten de musical “immadur”, propi de fi de curs, amb un humor que faria semblar elegants els acudits de Mel Brooks.

El que un no pot evitar preguntar-se és si realment Something Rotten mereixia aquestes 10 nominacions o simplement el jurat dels Tony ha volgut enclastar una bufetada amb la mà oberta a Harvey Weinstein, productor de Finding Neverland, l’altre gran musical de la temporada. Tot just acabat d’estrenar a Broadway amb evidents esforços per entrar dins del termini dels premis, l’espectacle no ha obtingut cap nominació, en el que sembla ser un clar gest de desaprovació vers la figura de Weinstein i els seus mètodes de pressió que tant bé coneixen en l’àmbit dels premis cinematogràfics.

Per cert, l’altre gran obviat (que no oblidat) dels Tony ha estat el musical del Doctor Zhivago, acusat per la crítica de voler copiar la fórmula d’Els Miserables però sense la calidesa del relat. Massa freda, l’estepa russa, per al públic de Broadway. Però aquesta, és una altra història.