Gypsy, el revival de la dècada al West End

0

Hi ha revivals que es fan esperar. I els productors tant a Broadway com al West End saben que per molts anys que hagin passat des del darrer cop que un títol es va poder veure a la cartellera, cal saber esperar i encertar el moment. Per exemple, valorant el ressò mediàtic i l’afluència de públic, sense dubte Cameron Mackintosh ha encertat el moment de reestrenar Miss Saigon. No n’estic tant segur que Webber hagi tingut la mateixa sort reposant Cats.

Sigui com sigui, el revival del que tothom parla ara mateix a Londres és un musical que des de la seva estrena l’any 1974 (al West End) no s’havia tornat a veure, ni tan sols en una d’aquestes produccions de petit format que acaben fent el salt al circuït comercial. La nova producció del musical Gypsy que s’està representant al Savoy Theatre amb Imelda Staunton com a cap de cartell és ja el revival de la dècada i afegeix una fita a la història del West End. Serà, sense dubte, el Gypsy de tota una generació, com al seu moment el d’Angela Lansbury ho va ser per als espectadors britànics.

img1

I no som davant d’una exageració (una més!) pròpia de cronista incapaç de controlar el seu entusiasme ni la necessitat de sentenciar càtedra. L’espectacle és la perfecta combinació de tècnica i passió d’un equip al servei d’un material, inspirat en les memòries de la “stripteause” Gypsy Rose Lee, que és la quintaessencia del teatre musical americà. Sense cap premi Tony que ho pugui acreditar ni falta que fa. Ja sigui en el relat de superació personal enmig d’una nació i en una era on tot és possible (“I had a dream…”, repeteix constantment el personatge de Momma Rose), com en les melodies extretes directament del so de l’era daurada del vodevil més tronat.

Gypsy és perfecció absoluta dintre dels musicals que recreen el backstage del teatre musical, frec a frec amb títols com A Chorus Line, 42nd Street o fins i tot The Producers. Com en tot gran relat, la història particular esdevé la història d’una època i d’una nació a través de com el món del vodevil deriva en el burlesque compartint la mateixa lluentor de la marquesina i la mateixa foscor de la porta de l’escenari. Dos móns més units del que pugui semblar. La melodia a compàs 3/4 que interpreta una dolça nena de rínxols daurats que crida “We can have a wonderful time” (“Podem passar una bona estona”), pren una dimensió radicalment oposada quan la canta, anys més tard, una dona mentre es despulla lentament.

img2

Imelda Staunton està ben acompanyada per un excels repartiment i tot i així és ella qui carrega amb l’espectacle sobre les espatlles tal i com demana el rol de Momma Rose, perquè així ho van deixar establert els seus creadors quan l’any 1958 van dissenyar el personatge a mida per a Ethel Merman. És el que els nord-americans en diuen un “true star turn” i exemples en trobem un munt des de Hello, Dolly! fins a Funny Girl.

Quan Rose irromp per primer cop ho fa des de la penombra del pati de butaques, cridant “Sing out, Louise!” (“Canta més fort, Louis!”) a la seva filla durant l’audició d’un patètic talent show infantil. És ella. És la mare intrusiva que mai demana permís i interromp el que faci falta. Tan desafiant en el primer número “Some People”, tan aparentment segura de sí mateixa a “Everything Is Coming Up Roses” i alhora tant feble i vulnerable en l’apoteòsic número final.

img3

Als anys cinquanta Ethel Merman necessitava urgent un èxit ja cap al final de la seva carrera i el productor David Merrick va remoure cel i terra, talment com ho faria Momma Rose, per trobar un equip capaç de traslladar a escena l’abans esmentat llibre de memòries, un homenatge que Gypsy Rose Lee feia a la seva mare, l’autèntica impulsora de la seva carrera primer en el vodevil i posteriorment en el burlesque, amb una intencionada ambigüitat en el nom del títol.

Malgrat les seves desavinences durant la creació de West Side Story, Arthur Laurents i Jerry Robbins van demostrar tenir bon olfacte comercial a l’acceptar treballar de nou plegats en aquest projecte. “No m’interessava gens la vida de la reina de l’strip-tease d’Amèrica, ni crec que a ningú l’interessés”, deia Laurents. Altra cosa, però, era la figura de la mare: “Aquesta dona era un monstre!”.

A Robbins, per la seva banda, l’interessava recrear l’univers del vodevil i el burlesque més que no pas centrar-se en la figura de la mare. I les desavinences entre els dos creadors van tornar a esclatar quan el show va fer les primeres prèvies a Philadelphia. Davant la inviabilitat de portar a Broadway un musical de més de tres hores de durada, Merrick va ordenar eliminar números i escenes, salvant només tot allò que tenia relació amb el personatge de Merman. Robbins va jurar aleshores no tornar a treballar mai més amb Merrick… i va complir la seva paraula.

Així doncs, la mare i la germana de Gypsy Rose Lee, l’actriu June Havoc, serien l’eix d’un musical que Laurents va allunyar de les memòries originals i, per tant, de la realitat: “Déu meu, m’hagués agradat afegir això a la meva biografia!”, va dir l’autèntica Gypsy davant llicències com inventar-se el personatge de Herbie, company sentimental de la mare. Sigui dit que a June Havoc no li feia gaire gràcia aparèixer com a secundària en un musical sobre la seva germana, però un percentatge dels guanys de taquilla van ser suficients per retirar qualsevol amenaça de demanda.

img4

Si feu una ràpida cerca per Youtube, de seguida comprovareu que Ethel Merman era un prodigi d’energia però força limitada en quant a dots interpretatives. Tot i així aquest cop estava disposada a deixar-se dur fins on Laurents trobés convenient… fins a un cert límit. El número “Some People”, que una enfurismada Mamma Rose dedica al seu pare tot demanant-li en préstec 88 dòlars, finalitzava amb un “Go to hell!” (“Vés a l’infern!”) que Merman no estava disposada a pronunciar de cap de les maneres. I la frase es va eliminar.

Una nimietat si es compara amb l’estricta decisió de l’estrella vers la tria del compositor. En realitat ni Cole Porter ni Irving Berlin van poder atendre la petició de Merrick per composar la partitura, i Merman ràpidament va descartar el suggeriment que fos Stephen Sondheim, que just acabava de debutar amb les lletres de West Side Story. La tasca de dotar a l’espectacle una música amb gran dimensió dramàtica va recaure finalment en un compositor ja reputat en el terreny del teatre musical i garantia d’èxit com era Jule Steyne.

Sondheim va quedar relegat a fer les lletres i sabem que ell mai va perdonar a Merman aquesta decisió. Així ho deixa clar a les seves memòries, on el compositor també recorda el riure que Porter va fer quan van tocar davant d’ell el tema “Together (Wherever We Go)”. Concretament al rimar “egos” amb “amigos”, un recurs, el de canviar l’idioma per quadrar la rima, que Cole Porter dominava a la perfecció. “Creia que m’acabaria colpejant al cap, sabent que a ell li hagués agradat fer la totalitat de l’espectacle. Era un jove amb ambició i ple de talent. Però també molt amable, i ens vam acabar entenent plegats”, diu Jule Styne sobre Sondheim.

Tanmateix, Sondheim va deixar petja col·locant al final del primer acte un tema titulat “Everything’s Coming Up Roses”, una expressió que li va costar tota una setmana trobar-la i que “sona com si hagués estat en la nostra llengua durant anys però que és, en realitat, inventada”, en paraules del propi Sondheim. Es va treure de la màniga aquesta frase per indicar que “a partir d’ara tot anirà bé”. Ni tant sols Robbins va saber com interpretar-la el primer cop que la va llegir: “Everything’s Coming Up Rose’s… what?”.

img5

L’actual producció del Chichester Festival que acull el Savoy funciona amb una posada en escena a la manera clàssica. Fins i tot a l’hora d’integrar lleugeres i elegants projeccions en segon terme que completen les desenes de “carres” que entren i surten en una escenografia eminentment corpòria, que es permet homenatjar els telons pintats genuïnament vodevilescs i alhora els elegants cortinatges de les revistes “a la Ziegfield”.

Tant és que els mètodes que l’egocèntrica Momma Rose empra en l’ambiciós camí cap a la fama resultin qüestionables, reprovables i fins i tot repulsius. En acabar la funció, arriba el clímax del tema “Rose’s Turn”, tota una ària de comèdia musical que va comptar amb el vist-i-plau del propi Oscar Hammerstein en una de les funcions prèvies. És aleshores quan el públic estimarà i alhora compadirà a Rose. Perquè el llibret ens fa partícips d’aquestes fantasies de glòria escènica que té una dona de mitjana edat i que etziba sense embuts als seus nens. I malgrat això una “senyora que” al restaurant no pot evitar amagar-se els coberts dins del bolso.