‘Hamilton’, el musical ‘premium’ de Broadway

0

Quan el passat mes d’agost es va estrenar Hamilton al Richard Rodgers Theater de Nova York de seguida vam veure que el musical de Lin-Manuel Miranda, basat en la biografia d’un dels pares fundadors dels Estats Units, entraria en la categoria de fenomen. És quelcom inherent a la història de Broadway, des que espectacles com Les Misérables, The Phantom of the Opera o Miss Saigon van arribar a un públic més enllà del mer aficionat per convertir-se en un “must see”, t’agradin o no els musicals.

Fa uns anys van ser Rent o The Producers els títols que van mantenir viu aquest efecte i fins no fa gaire The Book of Mormon era el musical pel qual era impossible trobar entrades i que tothom es barallava per veure. El fenomen dels premium tickets i la revenda a preus desorbitats no ha fet més que incrementar aquesta sensació d’exclusivitat entre els espectadors.

Amb Hamilton podríem parlar d’un cas a part dintre dels musicals fenomen. Entre d’altres coses perquè l’espectacle incorpora certs elements de forma –i fins i tot contingut- que realment poden deixar petja a Broadway més enllà de que ja tingui pràcticament totes les entrades exhaurides fins al gener de 2017.

Per al gran públic el nom de Lin-Manuel Miranda va començar a sonar amb força l’any 2007 quan In the Heights va encendre una guspira entre l’oferta teatral de Broadway. Era un musical amb balades clàssiques, sí, però sobretot amb molt de hip-hop i música salsa –combinació inèdita al teatre musical- que servien per retratar la vida de la comunitat porto-riquenya al barri de Washington Heights a Nova York. Un primer musical per dibuixar un món que Miranda coneixia prou bé i que el va dur a recollir quatre Premis Tony, inclòs el de millor musical. “El hip-hop salvarà Broadway”, va dir un assagista després de veure l’espectacle.

La seva obsessió a partir d’aquell moment era la biografia sobre Alexander Hamilton que feia poc havia publicat l’historiador Ron Chernow. Aleshores Miranda no ho sabia, però aquell llibre comportaria set anys més tard la seva consolidació a Broadway.

La lluita per la llibertat, la tasca d’unificació del poble nord-americà i la força amb la que per primer cop una colònia com Nova York es va enfrontar a la seva mare pàtria (“Per què una petita illa més enllà de l’oceà ens regula el preu del té?”) eren un material molt sòlid per a un espectacle. Tots aquests conceptes concentrats en la figura del qui va ser mà dreta de George Washington, sense pretendre tampoc ser 100% fidels a la història: hi ha una comprensible barreja entre allò que realment va passar i l’habilitat de Lin-Manuel per modificar alguns aspectes o, simplement, inventar-se’ls quan ni els historiadors tenen resposta. Al cap a i a la fi, som davant d’un musical de Broadway, no d’un documental.

img1

No ens despistem, però. Hamilton és sense dubte saba nova en l’actual teatre musical, de fet conté un factor de risc innegable. Sense un productor com Jeffrey Seller al darrera (responsable de títols com Rent o Avenue Q), aquest musical tenia tots els números d’haver-se quedat al calaix d’un despatx de Broadway. O no hagués passat d’un mer “workshop” al·legant qualsevol prejudici barat sobre els actuals gustos del públic de Broadway.

Però malgrat aquest nou aroma no cal gratar massa en el material de Lin-Manuel –argument, lletres, melodies- per començar a trobar uns referents –alguns més amagats i d’altres més obvis- que no només demostren un profund coneixement del treball dels seus cantants de hip hop de referència o de les principals veus del R&B dels noranta, sinó també –i sobretot- del teatre musical americà.

 

Començant per l’homenatge a Sweeney Todd en l’obertura on un cor format per tota la companyia presenta els principals personatges, passant per Rodgers & Hammerstein (la norma de col·locar el propòsit del protagonista en la tercera cançó de l’espectacle aquí es manté intacta amb “I’m not throwing away my shot”) o Les Misérables (Miranda amaneix la principal trama amorosa de la gran de les germanes Schuyler convertint-la en una nova sacrificada Eponine).

Posats a trobar referents, fins i tot apareixen Guys & Dolls (Un “The Room Where It Happens” amb aires de “Sit Down You’re Rocking The Boat”), Gilbert & Sullivan (George Washington es defineix ell mateix com el “Modern Major General”) o Wicked: l’himne a la Nova York de finals del s. XVIII, una ciutat creada de vell nou que creix a un ritme vertiginós tal com relata el tema “The Schuyler Sisters”, ens remet al “One Short Day” i la bulliciosa Ciutat Maragda del musical precuela de The Wizard of Oz.

Això no fa altra cosa que demostrar, d’una banda, la solidesa del material damunt el qual es construeix tota una producció, i de l’altra, l’evident passió pel teatre musical de l’equip humà que hi ha al darrera. Una passió que, a tall d’anècdota, Lin-Manuel va demostrar fins i tot el dia de la seva boda, fent que bona part dels familiars recreessin -per sorpresa de la núvia- un dels números més populars de The Fiddler on the Roof:

La veritable novetat a Hamilton és la d’incorporar el rap i el hip-hop al Broadway comercial. El mateix Stephen Sondheim explica que el hip-hop no deixa de ser un recurs eficaç per col·locar molta informació i molt de text d’una manera àgil i sense que resulti monòtona. Ell ja ho tenia clar en el número d’obertura de Into the Woods quan el personatge de la bruixa de sobte es posa a cantar rap. I durant el procés de creació de Hamilton, aquest és l’advertiment que Sondheim li va fer a Miranda després d’escoltar alguns dels temes: “L’únic aspecte millorable és la monotonia en el ritme i els atacs verbals al llarg de la vetllada i, en ocasions, al llarg de la cançó”. No cal ni dir que Miranda es va agafar el consell al peu de la lletra.

I no deixa de ser una divertida coincidència que si bé Andrew Lloyd Webber i Tim Rice van introduir el rock al teatre musical a través de l’àlbum-concepte Jesus Christ Superstar, que posteriorment va prendre la forma d’espectacle, Hamilton va estar a punt de seguir un camí similar. Des de les primeres notes a la llibreta mentre llegia la biografia i les primeres “demos” que Miranda enregistra fent servir el programa Logic Pro (després és el director musical Alex Lacamoire qui s’encarrega de crear les partitures i fer els arranjaments), Hamilton es concep com a àlbum sota el títol The Hamilton Mixtape.

Amb només 29 anys i aleshores ja amb el Tony a Millor Musical per In the Heights, la Casa Blanca va convidar Lin-Manuel a un acte –un dels primers actes culturals de la institució sota la nova era Obama- per a que interpretés un dels temes de l’espectacle en pro dels valors de la comunitat llatina als EEUU. Enlloc d’això, Miranda va preferir arriscar-se i interpretar per primer cop el número d’obertura de The Hamilton Mixtape, aleshores encara en forma de monòleg cantant pel fundador del partit demòcrata Aaron Burr, el polític que va matar a Hamilton d’un tret.

El president Obama i tots els assistents del món cultural que hi eren presents van riure quan, durant la introducció, Miranda va dir que estava treballant en un àlbum de hip-hop sobre Alexander Hamilton. No cal ni dir que tots van acabar rendits als seus peus. El cop d’efecte va ser magnífic: ara ja tothom coneixia el nou projecte i, el més important, tothom es preguntava quan el veurien acabat.

“És The Hamilton Mixtape un musical? Un àlbum concepte? Una extravagància multimèdia a la recerca d’un suport? Importa tot això? El que és, és trencador”, va publicar al gener del 2012 el The New York Times. Era en una crònica sobre un concert al Lincoln Center on Lin-Manuel i el seu equip van interpretar una dotzena de temes davant d’uns 450 convidats, entre els que s’hi trobava Jeffrey Seller. El productor tenia clar que allò no podia ser un àlbum concepte sinó un espectacle musical que ell estava disposat a produir per estrenar primer al The Public Theatre de Nova York i, si tot anava com havia d’anar, acabar estrenant al circuit comercial de Broadway.

Calia donar forma escènica a totes aquelles idees i la primera decisió va ser ràpida: The Hamilton Mixtape passaria a titular-se només Hamilton. Després es va optar per una estètica temporalment indefinida, amb vestits d’època i uniformes de l’armada de George Washington però amb pentinats i maquillatges contemporanis, així com un únic espai escènic ple de totxos, cordes, politges i bigues de fusta. Elements que formen part d’una ciutat que s’està construint, elements que per tant deurien ser força presents a la Nova York de l’època original. I si Les Misérables –el primer musical que va veure Miranda- tenia un giratori, Hamilton en tindria dos, precisament per reforçar la velocitat dels moviments i d’una coreografia que, com la música, no descansa ni un moment al llarg de la funció.

I malgrat tots els passos en ferm de l’equip creatiu, la idea de veure als pares fundadors de la pàtria representats per actors negres i llatins, enfundats en uniformes de l’Armada Continental i contorsionant-se a ritme de hip-hop no demostraria la seva eficàcia fins la nit de l’estrena. I vaja si ho va fer.

img2

Hamilton de seguida va trencar tota mena de rècords (abans d’estrenar-se ja havia venut 30 milions de dòlars en entrades), amb espectadors al pati de butaques que anaven des de Steven Spielberg fins a Madonna, amb gent col·lapsant cada dia el carrer 46 per participar al sorteig d’entrades a 10 dòlars, amb un premi Pullitzer i el Grammy a millor àlbum de teatre musical. Fins i tot va trencar rècords dins dels premis Tony amb 16 nominacions, superant d’altres fenòmens com The Producers o Billy Elliot.

Però entre tota la borratxera d’èxit hi ha una ombra que està veritablement fent mal a l’espectacle. Perquè amb tot l’exposat fins ara és normal i fins i tot comprensible deduir que aconseguir entrades per veure Hamilton a Broadway deu ser difícil. Un ja pot imaginar que l’aforament del Richard Rodgers Theatre (1.300 butaques) no deu donar a l’abast i qui vulgui veure la funció haurà d’esperar uns quants mesos. Potser mig any i tot.

Tanmateix, allò que està convertint Hamilton en una víctima del seu propi èxit és el preu de les entrades. Una peculiar relació d’oferta i demanada que situa el preu mínim de les entrades estàndard a més de 200. Per acabar-ho d’adobar, el canal de venda oficial, Ticketmaster, autoritza un sistema de revenda o “second market” entre particulars (ells en diuen “fan-to-fan resale”) que infla el preu a xifres que en la majoria dels casos superen els 3.000 dòlars per entrada.

I malgrat que Lin-Manuel Miranda s’hi ha mostrat en contra i fins i tot ha publicat una carta demanant que la llei hi actuï contra les empreses -de dubtosa legalitat- que compren massivament entrades a través de robots i les revenen a preus prohibitius (ara mateix s’hi poden trobar algunes a 10.000 dòlars), després resulta que són els mateixos productors els qui estableixen preus de 849 dòlars per a les millors entrades de platea.

Ells defensen la decisió com a mesura dissuasiva de revendes, ja que d’aquesta manera se’ls hi redueix força el marge de benefici, i alhora deixen clar que també han incrementat el nombre d’entrades a 10 dòlars que la gent pot aconseguir via sorteig o bé a la porta del teatre el mateix dia de funció o bé a través d’una app. Però alguna cosa falla quan un espectador mig de Broadway només pot optar a veure un musical o bé a través d’un preu absurdament inflat o bé a través del factor sort d’una loteria.

img3

Ara per ara només queda esperar pacientment a que els preus recuperin la normalitat. Hi ajudarà sense dubte l’estrena al Victoria Palace de Londres a l’octubre del 2017 (les entrades surten a la venda un any abans, el proper mes d’octubre de 2016), una segona producció que en breu es podrà a veure a Chicago i una versió de gira per Estats Units que ja s’està preparant.

Podríem aportar un toc d’èpica afirmant que Hamilton no és només homenatge a una figura històrica, sinó la continuació de la seva tasca en la difusió d’uns ideals nobles i uns conceptes de llibertat i independència que encara hem de fer nostres avui dia. Però, calma, en realitat no deixa de ser un musical de Broadway.