Hamilton: rapejant l’excitació que provoquen les obres mestres

0

“Estàs excitat?”, et pregunta amablement l’empleat del Victoria Palace Theatre de Londres que va reordenant la llarga cua d’espectadors formada davant la porta del teatre. Són encara no les 18.30 hores de la tarda. Falten encara més de seixanta minuts per l’inici de la representació. Però el públic ja ha estat degudament informat que, en aquest cas, cal presentar-se a la sala amb un mínim d’una hora d’antelació, i amb tots els documents acreditatius i targetes de crèdit utilitzades per efectuar la compra d’entrades: una mica més, i et demanen fins i tot la partida de naixement. L’objectiu: evitar com sigui falsificacions i revendes. Aquí, o acredites que ets realment el comprador d’aquella entrada que potser vas adquirir fa ja més d’un any i mig (com és el meu cas i el de les persones que m’acompanyen a l’esdeveniment), o ja has begut oli. I també això contribueix a donar-li a la vetllada un caràcter excepcional. Un cop travessis les portes d’aquest Victoria Palace gloriosament reformat amb esplèndids resultats (i a un lateral del qual encara continuen les obres; cal recordar que la precipitació va portar a l’embolic d’haver de començar a reubicar localitats ja venudes perquè la sala no estava encara acabada el dia que teòricament havien d’iniciar-se les funcions prèvies) hauràs passat a formar part del ja força nombrós però encara del tot privilegiat (i envejat) grup de persones que han tingut accés al fenomen Hamilton. I tot això ho sap molt bé l’amable empleat del teatre que m’ha preguntat allò de: “estàs excitat?” – i que arribat l’entreacte em preguntarà també què em sembla el que estic veient, segur del tot de la resposta que li donaré- , conscient que qui més qui menys, tothom sent aquesta vegada un puntet d’excitació que en línies generals sobrepassa al que habitualment senten els espectadors abans de contemplar un espectacle. Això es nota a l’ambient, es plasma en la devoció amb la qual el públic es llença al merchandising abans que tot comenci, amb l’entusiasme amb el qual tothom es vol fer la foto o la selfie de rigor davant l’emblemàtica silueta negra d’Alexander Hamilton assenyalant triomfalment l’horitzó amb el dit mentre els seus peus reposen damunt la silueta retallada d’una gran estrella negra; la imatge que s’ha convertit ja en inconfusible logo visual de l’espectacle. I doncs, com no estar una mica excitat davant tot això? Més encara quan un (perdoneu el punt d’arrogància) li ha seguit les passes a Hamilton des que gairebé ningú havia sentit a parlar encara de Hamilton fora de Nova York i dels circuits més especialitzats en el tema.

L’era Obama arriba a Broadway

Un dels fils conductors de l’extraordinari espectacle creat per Lin-Manuel Miranda és el de les preguntes que es fa en diverses ocasions Alexander Hamilton i la preocupació que mostra sobre quin serà el seu legat de cara a aquell futur que sembla assenyalar amb el dit a l’esmentada imatge, i sobre com podrà ser preservat i transmès aquest legat; de fet, el desig de preservació del legat portarà Hamilton fins i tot a prendre decisions públiques capaces d’arruïnar la seva pròpia vida privada. Doncs el que Hamilton no s’hagués pogut imaginar mai ni en les seves més optimistes fantasies, era que dos-cents catorze anys (es compleixen exactament el 12 de juliol) després de la seva mort en un duel tan absurd com el que s’havia emportat ja abans la vida del fill, la seva figura adquiriria una renovada i ampliada celebritat digna de fer morir d’enveja a qualsevol efímer trending topic del moment. I de ben segur que encara s’hauria pogut imaginar menys que aquest retorn al centre de la fama es deuria no pas a algun intens debat al Congrés sota la cúpula del Capitoli, sinó a una antològica peça de teatre musical que -entre altres coses- pot ser considerada també com l’espectacle més emblemàticament representatiu de l’era Obama. No és estrany que quan aquesta era va arribar a la seva fi oficial amb la desoladora victòria de Trump, la companyia que representava llavors l’obra a Nova York fes unes declaracions de rebuig a la política representada pel nou president i assenyalant fins a quin punt aquesta política suposava l’antítesi del concepte sobre la nació nord-americana defensat pel musical; ja us podeu imaginar l’agressivitat amb la qual l’entorn del nou president electe va respondre a aquesta declaració. No per res el món va tenir les primeres notícies sobre Hamilton i va escoltar les primeres notes de la seva partitura quan el 2009 Lin-Manuel Miranda –que llavors acabava de guanyar el Tony gràcies a In the Heights– en va interpretar un tema a una recepció a la Casa Blanca. Busqueu el vídeo –memorable- a Youtube: la cara de divertit entusiasme que exhibeixen Barack i Michelle Obama a mesura que van escoltant la sensacional carta de presentació d’Alexander Hamilton convertida finalment en el tema d’obertura de l’obra, no té preu. I quan l’obra es va convertir finalment en una realitat i els Obama van fer també repetit acte de presència al teatre, el vincle va quedar definitivament establert. Cap espectacle podria definir tan bé l’era del primer president afroamericà dels Estats Units com aquest espectacle creat per un molt talentós i bilingüe nord-americà fill d’emigrants porto-riquenys, protagonitzat per un repartiment del tot multiracial en el qual sense anar més lluny el mateix primer president dels Estats Units – Mr. George Washington- està encarnat per un actor afroamericà, i dedicat a un Pare Fundador dels Estats Units probablement mestís (els historiadors no s’acaben de posar d’acord en el tema, malgrat que l’obra ho dóna per fet) nascut d’una unió diguem que il·lícita a una llavors ben miserable illa de les Índies Occidentals del Carib. Si Obama venia – com a mínim, en teoria- a representar el triomf de la cara més integradora i progressista d’uns Estats Units capaços de superar doloroses discriminacions i acceptar el caràcter multiracial d’una nació forjada en gran mesura a partir dels grans corrents migratoris del món, aquest era evidentment el seu espectacle. Una mica com li havia passat dècades abans al president Kennedy amb Camelot, aquell musical de Lerner i Loewe sobre el rei Artur i els seus ideals d’unió universal al voltant d’una taula rodona; diuen que JFK punxava cada nit a la Casa Blanca un cop i un altre el LP de l’obra, establint clars paral·lelismes mentals entre la seva política de “la nova frontera” i els somnis idealistes d’aquell rei mític de dubtosa existència. Amb la diferència, això sí, que , malgrat acabar convertint-se en un clàssic, Camelot ha estat sempre a anys llum d’apropar-se a aquesta categoria de gran fenomen popular de la qual Hamilton pot presumir amb orgull. Un fenomen que –audiències a la Casa Blanca a banda- va arrancar definitivament el mes de febrer de 2015 al The Public Theatre de Nova York; la mateixa sala – per cert- on un any abans havia nascut Fun Home, una altra fantàstica mostra de teatre musical contemporani que ara mateix es representa també a Londres en un muntatge admirable del qual us parlaré ben aviat. I una obra que, per cert –imagino que ja ho sabeu-, el mes de setembre aterrarà al Teatre Condal.

Tothom té alguna cosa a dir sobre Alexander

Recordo haver llegit les primeres notícies sobre Hamilton pocs dies després que el fenomen comencés a prendre una volada que ràpidament va desbordar totes les previsions. Recordo aquelles primeres cròniques que assenyalaven fins a quin punt Hamilton havia passat ja a integrar-se de forma instantània en el selecte grup de musicals revolucionaris que han marcat i canviat la història del gènere: parlo de West Side Story, o de Hair, o de Company, o de A Chorus Line (una altra producció antològica nascuda al Public) o de Rent, per posar alguns exemples. I que assenyalaven alhora de quina forma l’espectacle s’estava convertint també en un fenomen sociològic; en l’obra que tothom volia veure i de la qual tothom volia parlar. Durant molts mesos les rotatives dels més importants diaris –de Nova York, però també de la resta de la nació- vessaven d’articles signats per plomes il·lustres amb ànsia d’analitzar les qualitats de l’espectacle, però també la forma com aquest venia a ser un mirall orgullosament reivindicatiu de la diversitat a partir de la qual es van forjar els Estats Units. Per a una gran majoria de nord-americans, Hamilton (el personatge real) feia dècades -més aviat, un parell de segles- que era poca cosa més que un nom que s’aprèn a l’escola i del qual te n’oblides fàcilment, i una cara que surt impresa als bitllets de deu dòlars. Però ara tothom tornava a recordar que Hamilton havia estat un dels Pares Fundadors de la nació, un dels màxims responsables d’aquella revolució que va portar les colònies nord-americanes a independitzar-se de l’imperi britànic i un dels més importants redactors de la Constitució que en va néixer d’aquell procés d’independència. Això sense oblidar que som ni més ni menys que davant el primer Secretari del Tresor d’aquells embrionaris Estats Units, i de qui va ser pràcticament el creador del banc nacional. Ja us he dit que el rostre de Hamilton llueix als bitllets de deu dòlars. I curiosament, l’èxit aclaparador del musical ha fet que continuï lluint, en un moment en el qual la casa de la moneda s’havia plantejat la possibilitat d’eliminar-lo. Dit d’altra forma: per a bé o per a mal, Hamilton és també en gran mesura qui posa una mica la primera pedra del sistema econòmic que acabaria donant origen al més genuí capitalisme nord-americà. No deixa de tenir quelcom de paradoxal veure com gràcies al geni de Lin-Manuel Miranda ara et pots trobar fervorosos activistes i anticapitalistes radicals aplaudint amb entusiasme un personatge com a mínim contradictori que es presenta alhora com algú tan subjecte al seu idealisme com a les seves notables ambicions personals; tan capaç de llençar arrauxats dards enverinats (dialèctics o físics) als defensors de continuar units a l’Imperi, com de defensar després de la Revolució la necessitat de potenciar els vincles econòmics més sòlids amb l’antiga metròpolis. Però és que també aquest caràcter paradoxal que presenta la nació nord-americana en el moment en el qual s’està gestant com a tal queda admirablement reflectit en el llibret i les lletres de Lin-Manuel.

Grans amics… o potser alguna cosa més?

Parlem de paradoxes. Anem sense anar més lluny al ben espinós tema de l’esclavitud. Tots sabem que una gran part dels Pares Fundadors disposaven d’un bon nombre d’esclaus: si aquí fem escarafalls i destrossem espais públics per tal d’arrencar de les nostres places estàtues dedicades a figures que van tenir alguna mena de vincle amb el comerç associat a l’esclavitud (en lloc de deixar l’estàtua al seu lloc i col·locar sota seu un didàctic cartell explicatiu que il·lustri sobre els llums i les ombres del personatge), als Estats Units, en cas de seguir una política semblant, quedarien les ciutats mig buides de monuments i algunes d’aquestes ciutats fins i tot perdrien el seu nom. Cal recordar alguna de les peculiaritats d’aquest procés d’independència que coneixem com la Revolució Americana. Cal recordar, per exemple, que a la revolució independentista de les colònies nord-americanes i a diferència del que ha passat sovint en altres processos d’aquesta mena, els natius que vivien al territori en el moment d’haver estat colonitzat per la metròpoli (en aquest cas, els pobles indis) no van jugar cap paper; aquesta va ser una revolta bàsicament promoguda pels descendents dels colonitzadors, la majoria amb una identitat cultural tan anglosaxona com el mateix rei George III contra el qual combatien. I parlant del rei, no me’n puc estar d’esmentar les seves tres glorioses aparicions a l’espectacle de Miranda, i la forma i el to progressivament amenaçador utilitzat envers la colla de descarats habitants de les colònies que tenen la gosadia de voler separar-se de la seva autoritat em fa pensar en altres regis discursos molt més propers, tant pel que es refereix al temps com pel que té a veure amb la geografia. Però tornant cap a Amèrica, cal tenir present que l’espurna que va iniciar l’incendi no va ser tant un tema identitari com econòmic: els impostos amb els quals la metròpoli taxava els productes de les colònies sense compensar-les degudament, van tenir molt a veure en el naixement de la nova nació formada per una federació d’estats (i qui vulgui també aquí buscar paral·lelismes amb altres processos que ens toquen més de prop, que ho faci sense manies). No és tampoc cap secret que molts d’aquests tan admirats Pares Fundadors, quan es van posar a redactar entre importants divisions internes primer una Declaració d’Independència justificativa de la guerra que es lliurava contra la Gran Bretanya i després de guanyada la guerra una Constitució a compartir entre tots els estats, van fer que determinants punts del redactat s’acoblessin als interessos econòmics derivats dels seus negocis personals. Existeix en aquest sentit un brillant article escrit per E. L. Doctorow (l’autor de la magistral novel·la Ragtime) ben revelador d’aquests entramats diguem-ne que comercials que deixen marques en el text constitucional. I també de la forma com la redacció de la carta magna dels Estats Units va mirar cap a una altra banda pel que fa al tema de l’esclavitud, perquè entrar en el tema hagués suposat la ruptura amb els estats que no haguessin tolerat límits en aquest sentit (la ruptura que sí que va esclatar gairebé noranta anys després en forma de guerra civil) i perquè alguns dels mateixos redactors en treien beneficis de tema. I malgrat tot Doctorow arriba a la conclusió que, amb tots els ets i uts que es vulguin, d’aquell redactat en va sortir quelcom bo, molt bo. Quelcom que presenta potser forats i errors, com qualsevol obra empresa pels humans i sotmesa com a tal a les contradiccions i ambigüitats humanes. Però alhora, quelcom que genera un sentiment comú de pertinença i sap crear una identificació amb determinats valors comuns de convivència. Quelcom imperfecte (fins i tot vergonyós pel que fa a la seva forma de passar per alt la xacra de l’esclavatge i la discriminació racial) però real. Quelcom prou real -en qualsevol cas- per a no eludir compromisos qüestionables i com per no caure en els excessos utòpics, però prou obert per a generar il·lusions i empenta col·lectiva.
I tornant al tema de l’esclavitud, deixeu-me acabar amb una petita xafarderia. Al llarg de la representació de Hamilton es fan unes quantes referències amb el seu punt de retret a la timidesa amb la qual Alexander es va enfrontar a un tema que, pels seus mateixos orígens, semblava demanar d’ell una mica més de compromís. I, per contra, es reconeix la posició molt activa que va prendre sobre la qüestió el seu gran amic John Laurens. Lamentablement, la mort de Laurens va impedir que aquest pogués introduir l’abolició de l’esclavitud com un punt fonamental del text constitucional, cosa que pel que sembla estava determinat a fer. I ara arriba la xafarderia: s’han trobat unes cartes que semblen demostrar que entre Hamilton i Laurens va existir una relació homosexual. De fet Internet en va ple d’articles que aborden el tema, i el mateix Miranda l’esmenta de passada en el llibre editat sobre el musical. Un dels moments més emotius de l’obra és aquell en el qual la dona de Hamilton, mentre ens canta Burn, crema les cartes d’amor que ell li havia enviat, un cop s’ha fet pública la relació adúltera mantinguda pel marit amb Maria Reynolds. Doncs sembla demostrat que realment els descendents de Hamilton van fer una bona foguera amb la seva correspondència un cop aquest va morir. I algunes teories apunten al fet que entre els papers fets fum, hi havia evidències encara més clares del vincle amorós existent durant una època entre Hamilton i Laurens.

El millor col·laborador de Disney

Perdoneu-me si m’he passat i m’he posat una mica en pla historiador de pa sucat amb oli. I – si us plau -, no us penseu ara després de tot el que us he dit que Hamilton en té alguna cosa de feixuga classe d’Història, perquè és justament tot el contrari. Però alhora – futurs espectadors i espectadores de Hamilton, un d’aquells espectacles que fan època i que cal anar a buscar on sigui; si teniu pensat fer vacances a alguna de les poques ciutats del món en les quals els representa no ho dubteu ni un segon- és ben cert que Hamilton constitueix també una admirable demostració de com es pot explicar una mica d’Història de la bona (és a dir; aquella Història que ajuda a entendre una mica la mateixa història) convertint-la en espectacle addictiu. De fet va ser l’apassionada lectura de la ja cèlebre biografia d’Alexander Hamilton escrita per Ron Chernow (ell sí, un respectat historiador que no ha dubtat en implicar-se a fons en l’espectacle i convertir-se de retruc una mica en figura del show bussiness) la que va fer que a Lin-Manuel Miranda li entressin ganes boges de fer un musical sobre aquest personatge, fugint alhora del format tradicional amb el qual s’acostumen a abordar aquesta mena de coses quan prenen com a referència el biopic clàssic. I a tot això, ara me n’adono que us estic parlant d’aquest Lin-Manuel com si fos de la família i potser encara no teniu massa clar de qui us parlo, perquè la seva escassa popularitat entre nosaltres dista molt de la immensa popularitat de la qual gaudeix als països anglosaxons. Tot i que alguna cosa sí qae sabeu d’ell, si sou lectors habituals d’aquesta secció: fa un parell d’anys us vaig comentar ja els grans encerts de In the Heights, l’espectacle amb el qual Miranda va guanyar el seu primer Tony; una enèrgica festa escènica amb apunts autobiogràfics ambientada al barri més hispà de Nova York en la qual combinava la seva passió pel hip hop i el rap amb el domini dels ritmes llatins propis dels seus orígens. És clar que si sou cinèfils i disneynians, potser el primer que us vingui al cap en escoltar el seu nom siguin les cançons que va crear per a la pel·lícula Moana: de fet, si sou d’aquelles persones que es llegeixen els títols de crèdit fins al final potser us vau fixar que en els d’aquesta cinta d’animació hi apareixia una menció agraïda al repartiment de Hamilton. Per cert que la complicitat entre Miranda i Disney no ha fet més que créixer. Ell és també l’autor de les noves cançons que tindrà la versió amb actors de carn i ossos de La sireneta. I d’aquí a pocs mesos el seu rostre es farà definitivament conegut a tot el món com a coprotagonista de l’esperada Mary Poppins returns, on interpreta un paper que, per fer-vos una idea, té certs punts de contacte amb el que interpretava Dick Van Dyck al mític film dels anys 60. Però deixem ara a la mainadera capaç de volar amb paraigües per tornar al moment en el qual Miranda va decidir que per parlar d’algú com Hamilton – algú vingut de la pobresa, l’orfandat i els desastres naturals de la seva illa natal i destinat a priori a tenir una vida de marginat, però capaç a l’hora de sobreposar-se a tots els desastres i acabar convertint-se en figura clau d’una nova nació-, calia fer-ho precisament sense historicismes distanciadors. Calia fer-ho buscant la connexió immediata amb el públic d’ara mateix i oferint-li la possibilitat de reconèixer-se també immediatament en la multiplicitat d’orígens ètnics presents a l’escenari, convertint el hip hop i el rap en l’eix essencial (tot i que ni de lluny l’únic) de l’espectacle, i fent que aquest es transformés també gairebé en una metàfora visual del ritme vertiginós amb què van néixer els Estats Units. Aquest –ens ve a dir Miranda- és el veritable punt de partida d’un Somni Americà que s’ha vist massa sovint adulterat, i que ha estat usurpat també massa sovint per majories incapaces de reconèixer que la nació nord-americana és el resultat d’una apassionant suma de minories. Un Somni Americà, doncs, del tot mestís i interracial.

En construcció

Com us deia abans, un dels motors fonamentals d’aquest muntatge tan ben dirigit per Thomas Kail (pràcticament l’única cosa que no ha fet Lin-Manuel, tot i que evidentment Kail exerceix aquí de fidel traductor del molt definit concepte global de l’espectacle sortit del cap de Miranda) és la forma com es visualitza tota l’estona l’idea que estem sent testimonis del procés de construcció d’una nova nació. Un procés que passa pels primers idealismes, pels projectes revolucionaris nascuts a les cantines entre copes i vincles de germanor que potser anys més tard la Història posarà a prova, pels combats bèl·lics en els quals tot està en joc, i pels combats dialèctics postbèl·lics en els quals l’adrenalina de la batalla i la sang deixa pas a la més institucional adrenalina de la discussió parlamentària. I resulta novament admirable la forma com –amb un instint teatral excepcional- Miranda transforma aquestes acalorades discussions entre Hamilton i els seus opositors en combats rapejats construïts a la manera com funcionen les emblemàtiques lluites verbals entre rapers: el que podria haver derivat en altres mans en la part més àrida (la del discurs polític) de la proposta, es transforma aquí també en festa teatral farcida d’irònics tocs d’humor. El cas és que aquesta idea de construcció està admirablement plasmada alhora al mateix espai escenogràfic de l’espectacle; un espai que evoca tant la Nova York plena de bastides de la qual en sortirà la gran ciutat a la qual Miranda ret també homenatge -la gran ciutat a la qual malgrat tot el mateix Hamilton contribuirà a negar-li l’estatus de capital; també això queda reflectit a l’espectacle- com aquest mateix concepte de lloc simbòlic en el qual s’està gestant el naixement d’una nova nació. I com us deia abans, això es tradueix també en una sensació vertiginosa de constant moviment que la sensacional coreografia d’Andy Blankenbuehler transmet de forma aclaparadora. Un moviment que pot prendre en aquest cas doble direcció, perquè l’escenografia dissenyada per David Korins disposa de dues plataformes giratòries el potencial dramatúrgic de les quals no té res a veure amb l’exhibicionsime escènic. Gràcies a les plataformes, Kail i Miranda ens poden oferir –a tall d’exemple- un moment tan prodigiós com el que es produeix quan Angelica Schuyler, acabada de convertir en la cunyada de Hamilton després de la boda d’aquest amb la seva germana Eliza, ens interpreta el tema Satisfied. El que, arribats a aquest punt, em serveix també per deixar clar sense entrar en excessius spoilers que Hamilton és alhora una fantàstica història d’amor / amors en la qual aquestes germanes hi juguen un paper fonamental. El cas és que – i aquí teniu una nova mostra del talent teatral del creador de l’obra, no per res un admirador incondicional de l’idolatrat Sondheim- Miranda utilitza el tema Helpless per mostrar-nos des de la perspectiva d’Eliza i sintetitzant-ho tot en uns breus minuts com es va produir el primer fascinat contacte amb Hamilton al llarg d’una festa, i la forma com aquest instantani enamorament va derivar tot seguit en compromís formal i alegre boda. Però arribats a aquest punt entra en acció Angelica, que tot i saber que Hamilton és l’amor de la seva vida i que podria fer-se’l seu si volgués, ha renunciat a aquesta possibilitat per tal de cedir-li el pas a l’estimada germana Eliza. Això, malgrat saber que la decisió la condemna a viure per sempre més insatisfeta. I això, malgrat saber que també Hamilton viurà sempre insatisfet. Això, en definitiva, sabent que si Hamilton i ella estan fets d’alguna manera l’un per l’altra, és perquè saben reconèixer-se com a persones mai del tot satisfetes. I quan Angelica comença a cantar Satisfied es produeix el prodigi escènic. L’escena de la boda entra en rebobinat, i amb l’ajut de les plataformes tornem al moment de la festa en la qual tot va començar vista ara a través dels lúcids ulls d’Angelica. Que el ritme amb el qual arrenca la proposta i que la segueix fidelment al llarg de tres hipnòtiques hores, no ens confongui: quan Miranda explora el terreny de les emocions – fins i tot de les més doloroses; les associades a la mort d’un fill-, la càrrega emotiva de l’obra és capaç també d’arribar-te fins al moll de l’os.

Genèric saT! 18-19