Hollywood torna a Broadway

0

Si als anys 30 molts productors del teatre musical van abandonar les seves oficines de Times Square per instal·lar-se a Hollywod, hores d’ara han tornat pràcticament tots a Nova York, això sí, sense abandonar la costa oest.

No semblava pas una moda passatgera quan estudis com la Disney, Dreamworks o la MGM van començar a revisar el catàleg de les pel·lícules més taquilleres dels vuitanta i noranta per convertir-les en caríssims espectacles musicals de Broadway amb el mateix segell de la major. Ja només quedava Harvey Weinstein, de The Weinstein Company. I serà aquest mes d’abril quan el magnat de Hollywood debuti a Broadway produint l’adaptació musical del film Finding Neverland, que ell va mateix va produir l’any 2003 amb el seu germà sota el segell de Miramax. Cal dir que Weinstein ja havia participat en una extensa llista de produccions teatrals que van des de Billy Elliot fins a The Producers, passant per La família Addams, però aquest cop s’enfronta en solitari a la jungla de lluminoses marquesines i caríssims premium tickets.

img1

Va ser Walt Disney Company qui va trencar el gel a mitjans dels noranta quan va desembarcar al carrer 42, prèvia petició a l’alcalde Giuliani de netejar la zona dels peep shows i sex shops que s’havien instal·lat al llarg dels anys vuitanta. A un Broadway decadent li convenia l’aire familiar que Disney proposava i la Disney necessitava Broadway per seguir rendibilitzant econòmicament els seus títols, ara en forma d’espectacle per a tots els públics. L’any 1994 Disney era la nova “Broadway baby” de Nova York alçant el teló al Palace Theatre d’una producció de La Bella i la Bèstia de 12 milions de dòlars, la més cara fins a la data, superant els 11 milions de Miss Saigon. El projecte d’ocupar Broadway passava acte seguit per gestionar el New Amsterdam Theatre, de 1.700 localitats, després d’aplicar-hi una reforma integral a l’edifici per la que la companyia va desembutxacar 10 milions dòlars (crèdits a banda). Després de La Bella i la Bèstia Disney ha tingut èxits com El Rei Lleó, Newsies, Mary Poppins o Aladdin, i d’altres que no tant, com Tarzan o La Sireneta. Per cert, la producció d’El geperut de Notre Dame que aquests dies s’està testant un teatre de Nova Jersey ha obtingut el que els americans en diuen “mixed reviews”. Queda encara la incògnita de si farà el salt definitiu a Broadway.

L’altra gran major de l’animació a Hollywood, Dreamworks, no va trigar gaire en imitar la jugada dels seu competidor directe en quant va tenir el seu propi blocksbuster, Shrek. Per Nadal de l’any 2008 Broadway va experimentar un sobre excés de color verd: al color corporatiu de la publicitat de Wicked se li afegia ara el del musical d’Shrek al Broadway Theatre, la primera producció teatral de Dreamworks, amb un pressupost de 20 milions de dòlars. I no és que el maquillatge verd fos excessivament car, sinó més aviat era el catxet de primeres estrelles el que encaria la producció, amb Stephen Kramer Glickman i Sutton Foster al capdavant.

img2

I de com una comèdia intranscendent per a adolescents pot esdevenir un musical d’èxit a Broadway en pot fer una master class la MGM, que va saber convertir l’any 2008 el film Una rossa molt legal en una més que digne espectacle musical. S’ha de reconèixer que té el seu mèrit omplir les 1.743 butaques del Palace Theatre amb teenagers consumidors compulsius de la MTV que encara viuen en un món Barbie i tanmateix oferir un espectacle que compleix amb els cànons de producció d’entreteniment de primer ordre (el podeu trobar íntegre a Youtube). És evident que la MGM té un catàleg ple de llaminers tresors per a qualsevol productor i des que van fundar la seva branca teatral l’any 2002 les aventures musicals de Chitty Chitty Bang Bang o l’adaptació d’Un parell de seductors han estat les seves perles (aquesta última més a Broadway que al West End, on la passada temporada va obtenir un èxit més aviat discret) mentre que la joia de la corona –una brillant pantera rosa- és Priscilla Reina del Desert. El musical basat en la pel·lícula de 1994 va partir de terres australianes. Allà a Sidney l’equip artístic va poder ajustar el llibret i la tria de cançons pop dignes del millor bar del Gaixample, per després irrompre a Londres i rematar a Broadway esdevenint el “guilty pleasure” dels aficionats al teatre musical. Tot i així i després de més de 500 funcions, la MGM no va recuperar el total de 15 milions de dòlars invertits a Nova York.

I amb tots aquests antecedents sembla que per fi ha arribat el torn al sempre polèmic Harvey Weinstein, qui va fundar The Weinstein Company l’any 2005 i que des de fa uns anys prepara la seva entrada en solitari a Broadway amb Finding Neverland, actualment en funcions prèvies al Lunt-Fontanne Theatre  amb estrena prevista el proper 15 d’abril. L’objectiu és recrear a escena el relat de la pel·lícula sobre com el dramaturg J. M. Barrie va trobar la inspiració al seu voltant per crear el personatge de Peter Pan.

No ha estat una entrada fàcil perquè no hi ha negoci com el negoci de l’espectacle ni productor com Harvey Weinstein, que endut per la inseguretat i els seus famosos rampells de geni és capaç de deixar-se en total 20 milions de dòlars en muntar i remuntar un mateix musical acomiadant si cal a tot l’equip artístic original després d’unes gèlides primeres prèvies a Leicester (Anglaterra) on era evident que alguna cosa no funcionava.

img3

En aquelles primeres funcions s’hi trobaven entre el públic noms com Bono, d’U2, o Andrew Lloyd Webber i, seguint els seus consells a la sortida de la funció, a Weinstein no li va tremolar el pols a l’hora d’acomiadar des del llibretista (James Graham) fins al director (Rob Sahford), passant pel compositor (Scott Frankel), el lletrista (Michel Korie) i l’actor principal (Jeremy Jordan). Com si fos un Louis B. Mayer de la vella escola, Weinstein es va arremangar per portar les regnes de tots els detalls artístics de l’espectacle que, si bé amb tanta revisió i reescriptura ja no era a temps d’estrenar al West End, però sí que encara podia entrar a Broadway per la porta gran.

Què li van aconsellar tan honorables col·legues? D’entrada que preparés un gran número d’obertura per atrapar al públic. Després calia retallar un parell de cançons al començament per tal d’avançar l’escena de la trobada entre Barrie i els nens, que origina en la ment de l’escriptor l’univers de Mai Més i que és el moll de la funció. I finalment calia que l’espectacle tingués alguna melodia encomanadissa. “Jo no sabia aquestes coses!”, ha arribat a declarar Weinstein amb inversemblant ingenuïtat d’algú que ja fa anys que passeja pels bastidors de Broadway.

La millor manera de restar intel·lectualitat a la partitura era contractant a Gary Barlow, membre de Take That, capaç d’aportar un so pop a la banda sonora malgrat que la història es situï en l’Anglaterra victoriana. Davant el nou fitxatge, Scott Frankel, el compositor original, va declarar: “Aconsellat pel meu advocat, no puc comentar res respecte l’espectacle, més enllà d’estar molt alleugerit de ja no formar part d’aquest projecte”.

Per si no havia quedat evident  la inseguretat de Weinstein i abans de confirmar l’entrada del musical a Broadway, la renovada producció primer faria unes funcions prèvies a Cambridge, a l’American Repertory Theatre. La directora artística de la sala, Diane Paulus, s’encarregaria també de la direcció del show. Guardonada amb el Tony fa un parell d’anys per la direcció de Pippin, només entrar a la sala d’assajos i per tal d’aconseguir aquest número d’obertura més potent, Paulus va convertir tot el relat de Finding Neverland en un flashback, un record del protagonista, que finalment seria interpretat per Matthew Morrison, rostre ben conegut entre els espectadors teenagers de la sèrie Glee (Fox). I una altra gran estrella per al cartell: Kelsey Grammer, mític Fraiser de la sèrie televisiva, en el paper de Capità Hook.

La crítica de Nova York no va ser convidada a aquestes funcions de Cambridge i malgrat això el cronista teatral del New York Post, Michael Riedel, va publicar, sense haver vist l’espectacle, que vista la trajectòria de la producció el musical ja era un cadàver dins de l’aigua. En una hàbil estratègia de màrqueting, Weinstein va convidar públicament al crític a veure una de les prèvies i, en acabar la funció, preguntarien a tots els espectadors si havien gaudit de l’espectacle. “Si el 80% diu que no els hi agrada, deixaré que Riedel em llenci per damunt una galleda d’aigua gelada. Del contrari, seré jo qui el remulli”, va reptar Weintein en plena febre del Ice Bucket Challenge. Finalment, després d’una votació amb butlletes anònimes, un 96% dels espectadors va donar suport al musical i Riedel va acabar xop.

img4

Els qui alguns poden veure-hi una passió desmesurada per un projecte personal, altres parlen d’un control excessiu que ha fet dimitir al responsable de publicitat (Rick Miramontez). Per al productor, més que una innovadora campanya de màrqueting el que necessita Finding Neverland és aparèixer en publicacions fora de l’àmbit teatral, aquelles que no llegeixen els fanàtics theatregoers, com ara Vogue, Vanity Fair o GQ. “Els hi vaig preguntar qui era l’editor de GQ i no em van saber respondre!”, ha declarat Weinstein sobre l’equip de Miramontez, que es va defensar al·legant que el problema no era aparèixer a l’esmentada publicació, sinó que Weinstein exigia aparèixer a la portada. Un musical de Broadway a la portada d’una revista masculina?

Actualment no són els productors de Broadway sinó els títols dels musicals els qui haurien d’ocupar els titulars de les notícies. Però som davant de Harvey Weinstein, qui somia ser el nou Max Bialystock del carrer 42, sense passar per la fase Leo Bloom. Publiquin el que publiquin els crítics després de l’estrena, Finding Neverland ja tingut una forta arrencada a Brodway i ha aconseguit en només la primera setmana de prèvies superar el milió de dòlars a taquilla, molt per damunt de les dues altres grans estrenes musicals d’aquesta primavera: l’enèsim revival d’El Rei i jo (814.492 dòlars) i la primera adaptació escènica del film Un americà a París (737.241 dòlars).