I Broadway va convertir Wedekind en una estrella del rock

0

Quan va tenir lloc la matança a Columbine feia poques setmanes que Steven Sater havia fet arribar al compositor Duncan Sheik la seva proposta de llibret per convertir la peça teatral El despertar de la primavera en un espectacle musical. En plena entrada al s. XXI els estudiants responsables d’aquella matança van generar un debat internacional on la vella guàrdia estava disposada a abocar-hi de tot, des del control en la venda d’armes fins a l’ús d’antidepressius en plena adolescència passant per una cultura de la violència sigil·losament instaurada on els videojocs i Internet –algú sabia què era Internet aleshores?- eren la causa d’unes ments pertorbades.

img4

A l’obra d’en Wedekind, localitzada un segle abans a un estricte institut de províncies a Alemanya, un dels personatges, en Melchior, el més espavilat de la classe, fa arribar d’amagat a un company uns apunts sobre què és i com funciona el cos femení –amb dibuixos al marge- que enlloc d’apaivagar el desig el que fa és encendre encara més la libido nocturna del noi. El despertar de la primavera retrata l’obsessió adolescent gairebé traumàtica per trobar-se en un món que de sobte s’ha tornat estrany i que, mal gestionada i en el context d’un societat castradora, desemboca en tragèdia.

I d’aquells patrons repressors d’uns pares atrapats en els seus propis tabús, analfabets emocionals incapaços d’explicar a la seva filla adolescent d’on venen els nens, abocant als nanos a buscar informació pel seu compte entre gruixuts llibres de lectura furtiva i passant-se apunts –amb dibuixos al marge– encara en queden restes la nostra societat, amb resultats igualment violents. Ja sigui en forma de violació enmig d’un bosc, com disparant als teus companys d’institut o conduint als més febles cap al suïcidi.

img1

El despertar de la primavera va ser escrita al 1891 però no es va poder representar fins quinze anys més tard, després de múltiples revisions, mutilacions i canvis per part de les autoritats censores. A Catalunya l’any 1986 la producció de Josep Maria Flotats d’alguna manera va deixar petja a la nostra cartellera i és, si més no, estrany, que des d’aleshores cap teatre hagi recuperat aquest títol en una realitat, l’actual, que justificaria per sí sola qualsevol reposició. Aquesta tardor arriba al Teatre Gaudí, també per primer cop en àmbit professional i en català, una producció pròpia del musical estrenat a Broadway fa deu anys.

El dramaturg Steven Sater, apassionat de la peça original des que la va llegir d’estudiant, hi veia claríssim un material per convertir en òpera o, per què no, en espectacle musical: “L’obra de Wedekind és plena de les angoixes i dels inaudibles laments de la gent jove. Això em va fer pensar que la música pop –la música rock- és precisament el punt de trobada que han trobat les darreres generacions de joves per expressar aquest mateix dolor silenciós”, explica. 

I un cop més –i ja he perdut el compte- el llenguatge musical esdevé un excel·lent camí per tractar material dramàtic de primer nivell sense perdre ni un bri de dimensió i guanyant comercialitat en la forma. La música és rock, d’acord, però l’acció es situa al mateix lloc i època on Wedekind la va deixar. I qui vulgui detectar l’evolució entre aquella repressió i l’actual, és lliure de fer-ho.

img2

“Molts crítics teatrals han lloat la fidelitat del llibret vers el text original. Potser sí. Però, alhora, l’he alterat en essència”, reconeix Sater referint-se a algunes escenes afegides, modificades d’ordre o, en alguns casos, suavitzades però, tanmateix, encara potents per al públic de Broadway.

En realitat podríem qüestionar a Sater aquesta afirmació, ja que remenant per l’hemeroteca sí que trobem alguna crítica a l’adulteració de la matèria primera.  Sobretot pel que fa al moment de la violació d’en Melcior a la Wendla, molt més explícita a la peça teatral i més ambigua al musical. Un moment clau on Sater ens desvia la mirada a dos joves disposats a perdre la virginitat, on ell pren la iniciativa, gairebé de forma descontrolada, i fins i tot ajuda a Wendla a descobrir la seva pròpia sexualitat i a sentir “alguna cosa”.

Com en la brutal escena on ella li demana que l’assoti amb una branca. Si bé al text de Wedekind l’objecte de la seva petició és sentir per primer cop el dolor físic, desconegut per a ella, al musical la resposta és encara més contundent: “Mai he sentit… res”. El viatge al món adult que Wendla farà al llarg de l’espectacle és del tot fascinant i corprenedor.

Des del primer moment que Spring Awakening es va estrenar l’any 2006 l’Atlantinc Theatre de Nova York, en l’espai d’una antiga església al barri de Chelsea, per després fer el salt definitiu a Broadway –recreant exactament el mateix espai a l’Eugene O’Neill Theatre-, va connectar amb el públic adolescent perquè els hi parlava de forma directa, sense didactismes ni moralines, a mig camí entre la funció teatral –força fidel en argument i personatges a l’original- i el concert de rock, micròfons en mà i banda integrada a l’escenari.

Spring Awaking ens parla directament perquè les cançons en realitat són monòlegs interiors dels personatges. A estones amb aires d’himne reivindicatiu, d’altres amb la ràbia pròpia de la cançó protesta. Universos propis que trenquen la quarta paret com si t’expliquessin un secret només a tu: “No volia escriure lletres de cançons que fessin avançar la trama i vaig optar per no seguir aquesta regla d’or del teatre musical. Volia diferenciar clarament el món parlat del món cantat”, diu Sater.

I el mèrit rau en, malgrat això, aconseguir que tot flueixi sense salts ni interrupcions en el ritme. Fins i tot el fet de treure’s un micròfon de sota l’americana cada cop que canten no fa més que incrementar la intimitat d’aquell adolescent que sol a la seva habitació imaginant ser una estrella de rock. Malgrat que els personatges de Wedekind en realitat estaven més a prop del lieder que no pas del rock-and-roll.

“Una brisa d’aire fresc i autèntica inspiració”. Així va descriure el The New York Times aquest nou musical que feia d’aquest anacronisme el seu punt més fort, ja que la connexió a través dels clams de revolta, sexe i llibertat és ben evident: “Al cap i a la fi, tampoc intentaríem fer una versió d’Oklahoma convertint-la en un juke box musical dels Sex Pistols, oi que no?”, diu la mateixa crítica.

A Barcelona vam poder veure per primer cop Spring Awakening en català l’any 2010 en un taller que els alumnes de tercer musical de l’Institut del Teatre van dur a terme amb direcció de Roger Julià. Un muntatge íntegre que a molts encuriosits pel fenomen –perquè a Nova York ho va ser realment- ens va permetre comprovar la força d’un títol que, per contra, al West End acabava d’aterrar i només va aguantar un parell de mesos en cartell, previ pas pel Lyric Hammersmith, malgrat endur-se el reconeixement dels Premis Olivier. A Broadway va estar dos anys, temps suficient per a que els productors recuperessin la inversió inicial de sis milions de dòlars.

“És estrany trobar-se amb un nou musical que no sorgeixi d’una pel·lícula, ni d’una sèrie de televisió, que no sigui un jukebox ni tampoc giri en torn a una estrella”, deien al The Guardian. És curiós com la crítica britànica va rebre amb cert recel la producció. Després de Jerry Springer – The Opera o fins i tot Billy Elliot, el nivell de creativitat i, sobretot, de denúncia social estava en plena forma dins del West End com per a que Spring Awakening arribés de Broadway amb ínfules trencadores: “És més sorollós que dur”, es va arribar a publicar. I va ser precisament el sector crític teatral de Londres els qui van acusar Sater de posar massa aigua al vi.

img3

Sigui com sigui, un dels símptomes que mostren fins a quin punt Spring Awakening va fascinar a un nou públic, és que en aquests deu anys des de la seva estrena ja ha gaudit d’un fugaç però intens revival a Broadway. Va ser la temporada passada, amb un admirable exercici d’inclusió i accessibilitat del musical per a la gent sord-muda. En aquesta nova producció de la companyia Deaf West Theatre, establerta a Califòrnia i especialitzada en adaptar clàssics teatrals, actors sords formaven part del repartiment i representaven amb llenguatge de símbols les lletres de les cançons (interpretades a veu per cantants fent d’ombra discreta). Tot un repte per a actors i espectadors que va rebre nombrosos elogis en una producció teatral de primer nivell.

El llenguatge de símbols apareix subtilment –i no crec que per casualitat- també en algunes de les potents coreografies que Ariadna Peya ha elaborat per a l’actual muntatge del Teatre Gaudí. Tal com a casa nostra ja va passar amb Bare (Per sobre de totes les coses) o amb Ordinary Days, és a través de joves companyies plenes d’empenta i ganes de compartir la passió pel musical que aquesta temporada ens arriba Spring Awakening en una producció de petit format dirigida per Marc Vilavella, amb direció musical de Gustavo Llull i en versió catalana de David Pintó.

Si bé al programa de mà ens adverteixen que, respecte la proposta original, aquí han optat per traslladar l’acció uns pocs anys després, just abans de la Primera Guerra Mundial, el cert és que la decisió no afecta en absolut a com rebem la funció, excepte en alguns subtils detalls del vestuari. Continuem trobant els personatges igual de naïfs, pertorbats i insegurs. Aquest cop sense treure's micròfons de mà de sota la roba.

img5

El trident protagonista, format per Wendla (Elisabet Molet), Melchior (Marc Flynn) i Moritz (Eloi Gómez) ens transmet aquella complicitat on, de ben segur, els silencis compartits no són mai incòmodes. Moments com la demanda de Wendla per ser assotada amb un pal o en Moritz debatent-se entre si marxar d’aquest món o incorporar-se a una comuna d’artistes són escenes d’un repte interpretatiu lloable. Hi ha, tanmateix, una trobada entre el Hanschen (Dídac Flores) i en Ernst (Marc Udina) que també aconsegueix quedar-se a la memòria dels espectadors.

Menció a banda mereixen Roser Batalla i Mingo Ràfols, que interpreten tots aquells personatges que formen part del “món adult”. Professors de ment obscura, pares de dubtosa moralitat, mestres de piano o mares incapaces de desobeir al marit són el deliciós reguitzell de personatges que sempre en parella ens regalen magistralment i ens fan pensar en aquella Vampira del Raval on Ràfols i Batalla finalment no van poder coincidir.

Deixant de banda uns més que evidents problemes de so que de ben segur seran resolts en els propers dies, cal aplaudir aquest Spring Awakening que ha aterrat de forma heroica la nostra cartellera, amb aquella força de voluntat dels qui s’apassionen per un títol i acaben removent cel i terra per aconseguir estrenar-lo. Amb una quinzena d’intèrprets i set músics en directe, estem parlant d’una de les grans produccions musicals d’aquesta temporada teatral a la ciutat.

Genèric saT! 18-19