Teló esquinçat: Intolerable: Europa, la democràcia i fins i tot la Grècia clàssica, seriosament qüestionades!

0

Sí, amics i amigues: un ja no sap en què creure. I els espectacles teatrals, no ens ho posen fàcil. En lloc de reconfortar-nos amb una mica de saludable entreteniment, s’entesten en recordar-nos que les coses no funcionen, i fins i tot ens conviden a votar des de la platea, com si no en tinguéssim prou en anar cada dos per tres als col·legis electorals. I mentrestant els personatges mítics de l’antiguitat clàssica grega també volen dir la seva al món actual: quan a un puti-club de zona portuària et pots trobar algú com la Kassandra – ella, que sempre va saber veure el futur que ens esperava a tots- oferint els seus serveis, això només pot significar que la guerra de Troia, encara no ha arribat a l’armistici.

Eurohouse/Palmyra: humiliacions occidentals, trencadisses orientals

Quina música t’agradaria ara escoltar? No et tallis; diguem-ho, que la busco ràpidament i te la poso. Diguem-ho tantes vegades com vulguis: tu també tens dret a triar tants cops com et sembli. Això sí; al final, em diguis el títol que em diguis, sempre acabaràs escoltant la mateixa cançó, la que jo vull escoltar, la que jo vull que escoltis. Que en aquest cas, en el cas de l’espectacle Eurohouse que Bertrand Lesca i Nasi Voutsas han presentat al Teatre Lliure, serà el cèlebre tema Comme d’habitude que Claude François i Gilles Thibauls van compondre l’any 1967, però que no es va fer universalment cèlebre fins que dos anys més tard el va enregistrar Frank Sinatra amb el títol de My Way. I no sé si és casualitat, però no deixa de ser significatiu que la cançó utilitzada per visualitzar sonorament un dels jocs d’humiliació amb els quals Bertrand li deixa clar a Nasi qui està al servei de qui i qui talla el bacallà per molt aparent bon rotllo que es vulgui mostrar en públic, sigui un tema que il·lustra una mica com funciona això de la colonització cultural. En qualsevol cas, cal recordar que quan Paul Anka va fer la versió anglesa del tema, va modificar sensiblement el seu sentit original. My Way és una cançó cantada per algú que està arribant al final de la vida i, passant revista, sent l’orgull de qui creu que ha estat coherent amb si mateix al llarg de tot el camí. Comme d’habitude, per contra, és una cançó sobre la manera com els costums i la rutina van deteriorant una relació. I el títol francès, resulta molt útil per remarcar també el que passa sempre en aquelles relacions en les quals els espais de poder estan decididament descompensats, encara que de cara a la galeria es vulguin presentar com situats al mateix nivell.

Eurohouse
Eurohouse/Palmyra. Foto: Alex Brenner

El francès encisador i el grec tirant a esquerp

Aquí teniu el cas del Bertrand i el Nasi, el tàndem que fa un parell d’anys es va convertir en una de les grans revelacions de l’Edimburg Festival Fringe amb Eurohouse, i que un any més tard va passar del Fringe al Festival d’Edimburg oficial amb Palmyra, emportant-se encara més elogis i premis que amb la seva anterior proposta. El Bertrand juga la carta del francès culte, simpàtic, sociable, capaç d’engrescar al públic proposant-li a l’inici d’Eurohouse unes exhibicions de bon rotllo comunitari (allò de donar-se la maneta, i saludar-se l’un a l’altre amb un somriure als llavis, i fer onades plenes d’energia positiva…) d’aquelles que als escèptics ens fan arrufar el nas i preguntar-nos on dimonis ens hem ficat. Al Bertrand, no li cal esforçar-se massa per crear corrents d’empatia. En canvi, el grec Nasi ja és una altra cosa. El veus més distant, menys políglota, més ficat al seu món, menys segur de si mateix. Segur que és un bon jan, això no es discuteix. Però mentre un sembla anar de guanyador per la vida, l’altre no pot evitar transmetre certa sensació de perdedor. Mentre un imposa la música que vol que escoltem i ens fa veure que estem escoltant la que nosaltres hem triat, l’altre ha de posar-se cascos i anar-se’n a un racó per gaudir del seu grup preferit de forma gairebé clandestina.
Som – el títol ho deixa ben clar- a la casa europea. I la metàfora, es va fent també diàfanament clara a mesura que l’espectacle avança. El joc participatiu amb el qual el Bertrand ens ha volgut entabanar, mostra ara ja el seu veritable rostre. El Bertrand obsequia al Nasi amb unes llaminadures. Però quan cal marcar territori, no dubta a exigir la seva devolució, encara que sigui conduint Nasi fins el vòmit. El divertiment festiu i una mica participatiu s’ha transformat en una exhibició de crueltat. I s’ha transformat també en una bona mostra del millor teatre polític, que acostuma a ser sovint aquell que no necessita fer una exhibició explícita de personatges i fets polítics. Quan portes una estona amb el Bertrand i el Nasi, et queda ja ben clar que les humiliacions que el segon rep en mans del primer, ens estan parlant de les humiliacions que els pobles de l’Europa real reben sovint en mans del gran organisme en el qual s’aglutina l’Europa institucional amb forma d’Unió Europea. I et queda ja ben clar qui és qui en aquest joc de dominacions i submissions. Per això, el menys interessant de la proposta que ens fa el tàndem el trobem en el seu tram final, quan es vol fer massa explícit tot allò que ja havia quedat clarament implícit. Quan les imatges videogràfiques i els inserits textuals ens vénen a recordar tot el que ha passat en aquests darrers anys a una Grècia sotmesa a brutals plans d’austeritat, i convidada a votar en un referèndum els resultats del qual no van ser respectats per la mateixa força “progressista” que el va convocar. La metàfora funcionava ja prou bé per a convertir-la en discurs. I cap imatge pot transmetre millor el desencís de tot un poble que aquella que recuperen brillantment Bertrand i Nasi fent-nos viatjar en el temps cap a aquella cerimònia inaugural dels més recents Jocs Olímpics d’Atenes en la qual un nen no massa diferent del Nasi, navegava cap al futur des del passat acumulat a les aigües del Mediterrani en un vaixell de paper. Una preciosa imatge que esdevé aquí desoladora.

A tu Händel et va massa gran, oi?

No em mal interpretis. No vull dir amb això que no siguis una persona sensible: no ho dubto pas. Però què hi farem; hi ha coses que no es poden negar. Les diferències culturals creen abismes. No és cap retret: no estàs prou preparat per gaudir de segons quines emocions. Fixat, sense anar més lluny, en l’ària Lascia ch’io pianga que Händel inclou en la seva preciosa òpera Rinaldo i que surt ara dels altaveus del teatre. Només de pensar-hi ja se’m fa un nus a la gola!. En canvi tu – ja ho veig, ho percebo- et quedes tirant a indiferent, davant aquesta tempesta d’emocions feta música i cant. I no ho dic pas pel fet que tu siguis d’una altra raça: ningú em podrà acusar mai de racista, déu me’n guard!!!! Però mira noi, què hi farem, si estem fets d’una altra pasta!

Hem arribat a les ruïnes de Palmira. I això és més o menys el que li ve a dir el Bertrand (que tot i el canvi d’espectacle segueix presentant-se tan amable i encantador com sempre) al Nasi (que amb el canvi d’espectacle ara ja no sembla tan grec; ara més aviat el veus com un habitant de l’orient més o menys mitjà). Com podeu doncs intuir, Palmyra, encara que sigui una proposta independent – i diria que encara més ben elaborada – de l’anterior Eurohouse, es mou per territoris conceptuals ben propers. Ara ja no som a Europa. Ara, el mateix espai pràcticament nu que evocava el vell continent, evoca una ciutat /relíquia del passat que l’ISIS va deixar feta una pena quan la va ocupar el 2015. Tot i que tampoc en aquest cas el nom de Palmira serà pronunciat a l’escenari, de la mateixa manera que el nom d’Europa no es pronuncia
mai a Eurohouse, tret de la ja esmentada i un xic innecessària coda final.
A Palmira, el Bertrand i el Nasi hi arriben recolzats en el seu skate; es nota que estan passant una bona estona. Més ben dit: sembla que estan passant una bona estona. Primer mal senyal: el Nasi veu que a l’escenari s’ha produït una petita trencadissa. Un plat de ceràmica ha deixat de ser-ho per transformar-se en una fragmentació difícilment susceptible de tornar a formar un plat, per molta cola de contacte que hi fiquis de per mig. Però cal no perdre l’esperança: al cap i a la fi, també Palmira semblava irrecuperable després de les primeres imatges que ens mostraven la destrucció que les hordes salvatges de l’Estat Islàmic havien causat en ella, i ara sembla que tot tornarà a tenir més o menys l’aspecte que tenia abans.

El martell com a arma de destrucció massiva

En qualsevol cas, el plat trencat no és altra cosa que el preàmbul de les restes de gran trencadissa que estan a punt de cobrir tot el terra de l’escenari. Això, mentre el Bertrand se sincera amb nosaltres, i ens confessa que treballar amb el Nasi s’està tornant una tasca gairebé impossible, i fins i tot una mica massa perillosa. Ell s’ha esforçat tot el que es podia esforçar. Però no hi ha manera. El Nasi cada dia es presenta més morrut i menys col·laborador. Cosa que li dius, cosa a què posa mala cara. I deixar un martell a l’abast de la seva mà, pot resultar una acció gairebé suïcida. Riu-te tu dels plats trencats que s’acumulen per terra: si se li creuen els cables, qui pot assegurar que no sigui el teu cap, el que acabi trencat? Com a persona assenyada que és, el Bertrand demana la col·laboració del públic. Al cap i a la fi, entre iguals ens entenem. Els espectadors i ell, sí que estem fets de la mateixa pasta. Nosaltres, sí que quedem captivats pel que ens vol transmetre l’ària de Händel, i tant que sí! En canvi, només cal mirar la cara de males puces que posa ara mateix el Nasi, per adonar-se que la ràbia el rosega per dins. Cal que un espectador amagui ràpidament el martell! Cal que col·laborem, que ens posem del costat de la raó i el seny! I qui els pot defensar millor que el Bertrand? És clar que sempre hi ha una minoria entre el públic que es nega a veure les coses com són, i es posa de banda d’aquest Nasi que pot acabar amenaçant la mateixa integritat física de qui el defensa, tal com és i amb el caràcter que té!

Com podeu veure, també a Palmyra la humiliació campa pels seus aires, d’una forma diria que encara més brutalment cruel que a Eurohouse. Aquest cop és occident sencer –com a mínim, aquella part d’occident que es creu portadora de valors inqüestionables, sensibilitats refinades i veritats democràtiques sagrades- la que s’expressa a través del Bertrand. I és l’orient que fa por, l’orient que occident associa a l’amenaça, al terrorisme, a l’integrisme depredador, a la trencadissa universal, el que el Bertrand vol que veiem reflectit en la mirada del Nasi. Tant o més que a la proposta anterior, tots dos vénen a assumir també aquells rols que associem als pallassos clàssics. El Bertrand compleix les funcions del pallasso de cara blanca, elegant i prepotent, tirant sempre a autoritari. I disposat també sempre a fer burla de l’august, el pallasso d’aparença ridícula que més aviat sembla tenir poques llums. La diferència és que, al circ, l’august – com a bon representant de l’espectador popular que s’identifica amb ell- acaba sent qui ridiculitza a aquest personatge de cara blanca que s’ho té tan cregut. Aquí, no. Aquí –com acostuma a passar també al món real- el personatge que humilia no acaba humiliat. Encara que l’humiliat, es permeti fer un acte final de reafirmació que alhora suposa una inquietant constatació de la seva solitud: Mentre a la primera escena tots dos lliscaven per l’escenari damunt els seus skate, ara només ell ho farà.
Palmyra explora –de vegades, fent ús d’un humor esfereïdor– la forma com les tensions esdevenen conflictes que deriven en violència latent que en qualsevol moment es pot fer patent, estableix acurats paral·lelismes entre allò que passa en l’esfera individual i allò que es projecta a escala col·lectiva, i crea una metàfora escènica que defuig sempre l’obvietat i alhora, defuig també sempre l’excés metafòric. Decididament, caldrà seguir de ben a prop les passes de Lesca i Voutsas, que ara mateix es troben ja treballant en la que serà la conclusió d’una mena de tríptic. Doncs l’esperem amb ganes!

Kassandra, quan els arbres de la diversió no deixen veure el bosc de l’amargura

Quanta raó tenia la Scarlett O’Hara d’ Allò que el vent s’endugué, quan, per tal d’evitar deixar-se aclaparar massa per les cabòries del dia d’avui, es deia a ella mateixa allò de “Ja ho pensaré demà. Decididament, demà serà un altre dia”. No és estrany que la Kassandra de Sergio Blanco, aquesta dona/home acostumada a anar de tragèdia en tragèdia des de fa mil·lenis que ara sobreviu a força de prostituir-se i de practicar l’estraperlo casolanament, consideri Scarlett com una de les seves heroïnes, i tingui també la mítica peli que protagonitza com la seva peli preferida. Això amb el permís de Pretty Woman, que per raons òbvies també ocupa un lloc molt alt en el seu ranking cinèfil: malgrat tot el que ha viscut, Kassandra encara pot somiar que algun dia li passi com a la Julia Roberts, i es trobi un Richard Gere que reuneixi en una sola persona els dos homes de la seva vida: el germà Héctor amb el qual va viure la màxima expressió de l’amor romàntic, i l’enemic rei Agamèmnon qui li va fer viure com a esclava la màxima expressió de l’amor passional amb moooolt de sexe de per mig.

És clar que –i tornant a la Scarlett– dir-te a tu mateixa que demà serà un altre dia amb l’optimista esperança que serà un dia molt millor resulta una mica feixuc, quan tens poders endevinatoris que et permeten veure que el que t’espera demà, potser serà encara més fumut que el que has viscut avui. I què pots fer, quan saps que el teu nou destí és viure una nova tragèdia, però que malgrat tot, no pots deixar de viure-la perquè és l’únic destí que tens? Endevinar les coses: com és ben sabut aquesta ha estat des de sempre la maledicció patida per Kassandra. Ella veu el futur. I això ha portat que fins i tot en la seva estimada Troia sovint la gent li hagi girat l’esquena i l’hagi tractat de boja. A ningú li agrada que li pronostiquin segons quines coses. Ningú va a què li llegeixin el tarot perquè li donin males notícies: això la Kassandra (que a l’hora de guanyar-se la vida, ara també llença les cartes) ho ha acabat aprenent amb el temps, com ens demostrarà al llarg de la vetllada que passarem amb ella al Club Odyssey. Així es diu el local que Sergi Belbel ha preparat per a ella. I tal com el descriu l’autor Sergio Blanco, aquest club pertany a aquella mena de locals que només et pots trobar a les zones portuàries (com la Kassandra és molt mediterrània, cal suposar que mai s’ha apartat massa del mar) més marginals.

Kassandra
Elisabeth Casanovas és Kassandra dirigida per Sergi Belbel. Foto: David Ruano.

La Kassandra, per molt lligada a les grans tragèdies gregues que estigui –tot i que cap dels grans clàssics es va dignar a escriure l’obra que la convertís en protagonista; ella es va haver de conformar molt a desgrat seu amb fer sempre de secundària esbojarrada-, ens parlarà tota l’estona en anglès. Un anglès prou primari, prou macarrònic, com perquè tots puguem seguir les seves paraules sense perdre’ns. Però és que l’anglès no és solament l’idioma universal pel que fa al món dels grans negocis o la gran cultura: també ho és pel que fa al món de la misèria i al món dels refugiats i les refugiades; al món de totes aquelles persones que sobreviuen venent el que tenen (i sovint, només tenen el seu cos) i el que no tenen al primer desconegut que se’ls apropi: l’anglès és la llengua oficial de l’intercanvi universal. I el magnífic autor de Tebas Land (que com sabeu és uruguaià d’origen però resident en territori francès) ha volgut que la seva heroïna amb sexe d’heroi (de moment, el pressupost no dóna per a una operació de canvi de sexe) s’expressi en aquesta llengua que ni ell mateix domina. Una forma notable d’assenyalar encara més la condició que li ha tocat assumir a Kassandra, dona amb cos encara mig d’home, filla de reis reconvertida en esclava sexual, endevina condemnada a endevinar que el taxi que està a punt d’agafar li costarà la vida i, alhora, condemnada a agafar-lo per tal de sobreviure, i addicta a aquella cançó d’ABBA (la millor mai feta pel grup suec) el títol del qual és també una premonició del seu destí: el guanyador, s’ho emporta tot. Així ha estat sempre. I sembla que així seguirà sent. Al perdedor, ni aigua. Si té set, que s’espavili com pugui. Quelcom que no pots oblidar encara que et posis careta de Bugs Bunny: la Kassandra, que no sap el que significa tenir sort, sent també devoció pel conill de la sort.

El cas és que Blanco va crear fa ara deu anys per a la seva Kassandra un monòleg amb els seus punts interactius amb el públic que, a més a més de demostrar el pes que els grans mites clàssics amb arrels gregues té a la seva obra (només cal pensar en l’Édip de Tebas Land o el Narcís de La ira de Narciso) demostra també l’equilibri amb el qual sap moure’s pel terreny de la tragèdia presentada amb un format en què hi té també cabuda l’humor, encara que aquest ens mostri la seva cara més patètica i punyent. Un equilibri que a Sergi Belbel li costa una mica més de mantenir en el seu vistós, brillant, decididament engrescador, però també decididament desnivellat muntatge de l’obra. Ja sabeu com és Belbel: la seva feblesa per la comèdia és tan coneguda com la seva habilitat per dominar tots els ressorts d’aquest gènere. I aquí ho torna a demostrar , creant un espectacle que embolcalla al públic des del mateix moment en què aquest traspassa les portes del club Odyssey per trobar-se dins d’una Kassandra funcionant ja amb tota la marxa que sap donar-li Elisabet Casanovas, que és molta i molt bona. Casanovas – que ja ens havia demostrat abans ser una comediant de primera, i que aquí té ocasió de corroborar-ho de forma aclaparadora- no perd aquesta marxa ni per un segon: la seva és una interpretació d’aquelles que fan que una jove promesa sigui vista ja com un talent consagrat; una interpretació vibrant, enèrgica, burleta quan cal, plena també quan fa falta d’aquella ingènua tendresa que encara sobreviu dins Kassandra malgrat tot el viscut, capaç d’estar creat constantment complicitat amb el públic. Una interpretació que respon perfectament al que Belbel vol transmetre amb la seva concepció del text. El problema és que aquesta concepció del text, acaba sent irremeiablement arrossegada per l’aspecte més festiu de la proposta. Les llàgrimes, el dolor, el tràgic destí de Kassandra, s’acaben convertint així en elements tirant a secundaris. I acaben desvirtuant de forma específica un final que al club Odyssey de Belbel agafa aires apoteòsicament distesos. Tant, que corres el perill d’acabar oblidant cap a on es dirigeix Kassandra quan agafa el taxi que portava estona esperant.

Un enemigo del pueblo, jo voto per no votar!

Amo, amas, ama, amamosamáisaman. No: no és que m’hagi ara donat per posar-me a declinar el verb amar com si fos a classe de castellà. És que així precisament és com finalitza Àlex Rigola la seva àgora /espectacle inspirada en l’emblemàtica, esplèndida i sovint polèmica obra d’Henrik Ibsen Un enemic del poble. Aquella que, en el text original, finalitza amb una afirmació del Dr. Stockmann que es troba entre les frases més cèlebres, citades i discutides (també aquestes paraules es presten a la polèmica) de tot el teatre del geni noruec: “L’home més fort del món és aquell que està més sol”. I sí: també la frase es deixa caure cap al final de l’espectacle de Rigola: de fet, és una de les poques coses que han sobreviscut del text original. Però Rigola prefereix rematar-ho tot projectant la conjunció del verb amar a la qual em referia abans. I la decisió – no cal ni dir-ho- resulta ben significativa, i es presta o bé al desconcert (el vaig palpar al meu voltant el dia que l’espectacle es va veure al Teatre Municipal de Girona) o bé a interpretacions com ara la que us deixaré anar ara mateix: potser no és la bona, però jo sóc incapaç de veure’n cap altra. El cas és que Rigola ha començat fent-nos participar en un (més aviat participativament banal) debat amb votacions incloses sobre la fe que tenim o no tenim en això que anomenem democràcia. I ens ha proposat també decidir assembleàriament si volem que la funció es representi (tal com demana l’alcaldessa Irene Escolar; aquí, com al Vania, tots els personatges porten el nom de qui els interpreta) o que s’aturi com a mostra d’acte de rebuig a les manipulacions del poder i els límits que marca amb la seva mateixa política de subvencions (el periodista Nao Albet no dubta que si no ho fem així haurem actuat com uns covards; haurem preferit gaudir d’un espectacle en lloc de renunciar a ell fent un veritable acte de protesta). I després de tot això, va Rigola i ens regala amb un últim missatge més o menys subliminar en el que, o m’equivoco molt, o queda clar que davant del desgavell democràtic (o falsament democràtic) en el que vivim, només l’amor en tota la seva extensió i conjugat en totes les persones del verb, pot venir a donar-li coherència a l’assemblea universal i deslliurar-nos de tanta manipulació. Quelcom que, d’altra banda, potser fa que tornem cap a casa tocats d’un cert optimisme davant el pessimisme que es desprèn de la realitat. Però que alhora, potser fa també que ens deixem arrossegar per esperances il·lusòries i falses expectatives de germanor.

Des d’un escenari pràcticament nu (excepció feta d’una pissarra una mica a l’estil de la que Thomas Ostermeier feia servir al seu muntatge de l’obra o -sense anar tan lluny- de la que utilitzaven Les Antonietes a Stockmann la seva notable versió del text), Rigola ens ofereix una proposta més farcida de bones intencions que de bons resultats. Mentre al seu magnífic Vania l’exercici de reducció al mínim del text de Txèkhov i aproximació al màxim a les emocions dels personatges i els rostres dels actors funcionava de forma admirable, aquí per contra l’obra d’Ibsen es transforma en excusa esquemàtica que perd pel camí alguns dels seus aspectes i personatges més potents. I l’exercici participatiu mitjançant el vot i el debat es transforma en quelcom inevitablement ingenu, i no exempt tampoc dels seus petits trucs manipuladors propiciats per la dramatúrgia. És o no és el doctor Israel Elejalde – a ell li toca defensar els arguments del Dr. Stockmann– un enemic del poble? Propicia el seu posicionament una veritable revisió dels mecanismes de què se’n serveix la democràcia, o és una invitació a què s’imposi la dictadura de les elits “veritablement” preparades per decidir sobre segons quins temes? És lícit posar en perill la seguretat i el futur de tota una comunitat en nom d’una veritat incòmoda? Totes les preguntes que planteja Ibsen continuen obertes. Però, malgrat l’eficaç implicació dels seus actors/còmplices, malgrat les bones intencions, i malgrat l’efecte engrescador que una proposta que convida a agafar el micro i dir la teva provoca en el públic, em temo que l’àgora de Rigola es queda lluny d’afegir-li quelcom nou a què planteja Ibsen, mentre per contra, el talent de les paraules d’Ibsen queda inevitablement diluït.

 

Genèric saT! 18-19