La nova Jerusalem del vell imperi britànic

0

“I aquells peus van caminar en temps remots / damunt el verd de les muntanyes d’Anglaterra”. Amb aquest vers inicia William Blake el seu poema “Jerusalem”, escrit el 1804 com a prefaci d’una nova edició d’aquell altre monumental poema considerat com un dels cims absoluts de la literatura en llengua anglesa que és El paradís perdut de John Milton. I Blake finalitza la seva composició – tan breu com plena alhora de simbolismes religiosos i exaltació patriòtica- amb un contundent propòsit de futur també marcat pel fervor patriòtic: “No cessaré de lluitar mentalment/ ni es dormirà la meva espasa a la mà / fins que haguem construït Jerusalem/ a la terra verda i afable d’Anglaterra”. Unes paraules a les quals més d’un segle després ( el 1916) Sir Hubert Parry va posar-hi música, per tal de crear un himne que des de llavors – i en gran mesura com a conseqüència de les molt variades interpretacions que admet el text de Blake- ha estat adoptat per les sufragistes britàniques de fa un segle en la seva lluita per aconseguir el vot de la dona, ha entrat en les esglésies per tal d’acompanyar els solemnes oficis religiosos de festivitats nacionals tan sagrades com ara el dia del patró Sant Jordi, ha sonat a l’abadia de Westminster per portar cap a l’altar la parella formada pel príncep William i Catherine Middleton, i ha estat retransmesa a tot el món dins la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics celebrats a Londres el 2012, donant-li així al tema un status gairebé comparable al de “God Save the Queen”. De fet , va ser tot un rei – George V- qui va afirmar que aquest “anthem” li semblava més notable que el mateix himne nacional oficial. I és així, com l’antiga cançó que tant serveix per acompanyar el lliurament de medalles esportives a molts països de la Commonwealth com per marcar el ritme reivindicatiu de corals gai, i del qual n’existeix també una popular adaptació al rock simfònic dels anys 70 signada per Emerson, Lake and Palmer, ha acabat esdevenint un veritable himne alternatiu.

DE VEGADES ,VEIG GEGANTS

No és estrany doncs que “Jerusalem” fos el títol escollit per l’autor Jez Butterworth, quan es va posar a escriure la magistral obra teatral plena a vesar de referències al més genuí esperit britànic (quelcom que, d’altra banda, no interfereix gens ni mica en el caràcter absolutament universal del text ) que des que es va estrenar al Royal Court de Londres fa poc més d’una dècada, ha estat aclamada com una peça fonamental -hi ha qui afirma fins i tot que la millor- del teatre anglosaxó contemporani . I cal recordar el gloriós pedigrí creatiu d’aquest escenari del Royal Court pel qual han passat des de meitats dels anys 50 pràcticament la totalitat d’aquells nous autors i aquelles noves autores que després s’han consagrat com a referents imprescindibles de la dramatúrgia britànica; per posar un exemple emblemàtic , aquí es va iniciar la revolució dels “Angry Young Men” amb l’estrena de l’obra de John Osborne “ Look Back in Anger”.I per cert que Josep Maria Pou s’havia obstinat pràcticament des de llavors – des de que va gaudir de l’espectacle i de l’aclamada creació que Mark Rylance realitzava encarnant al “Gall” Johnny Byron poc després d’aquella estrena, guanyadora com el mateix espectacle dels Premis Tony i Olivier – en aconseguir que l’obra arribés a casa nostra.

Resultat d'imatges de jerusalem play

Quelcom que ell i Focus han pogut convertir finalment en realitat enguany, estrenant al Romea ( el teatre del qual Pou és ara director artístic) després del seu breu pas estiuenc pel Festival Grec el muntatge de l’obra que Julio Manrique ha dirigit amb una molt notable precisió . Un muntatge potent , que sap mantenir de forma molt ben ajustada el ritme requerit per les tres hores de representació , i extreure excel·lents interpretacions de conjunt del repartiment. Això, malgrat que , al Grec, s’evidenciés per moments que alguns dels seus més joves integrants precisaven encara de més hores d’assaig. I que al bon treball de Marc Rodríguez, se li pogués retreure que es mou excessivament en una línia un xic massa similar a la que l’actor ha adoptat a l’hora d’encarar-se a altres personatges anteriors. I això, encara que Manrique demostrés sentir-se més segur a l’hora d’abordar la vesant més festiva , delirant i musical de l’obra ( un territori al qual està avesat ) que a l’hora d’abordar el seu rerefons més angoixosament dramàtic. Em qualsevol cas, objeccions menors a un espectacle major que li permet a Pere Arquillué realitzar una d’aquelles gegantesques interpretacions- tan brillantment desmesurada com ho és el personatge sota la pell del qual es fica – destinades a partir d’ara a figurar entre els cims absoluts de la seva carrera artística. Val a dir que en el tarannà interpretatiu d’Arquillué han estat sovint presents unes característiques – com ara , l’autoritat amb la que es mou quan li toca donar vida a personatges un xic – o un molt – prepotents que sovint fan bon ús de la més demolidora ironia- que el feien especialment apte per adoptar la personalitat excessiva fins al límit d’aquest “outsider”. Un “outsider” que de vegades tendeix a creure’s “El Gall” ( per alguna cosa és conegut amb aquest sobrenom) del corral dels marginats . Però al qual coneixem tot just començar l’obra en les seves hores més baixes ,a punt de perdre l’últim reducte que li resta al fals paradís que està a punt de convertir-se en un paradís tan perdut com aquell de Milton. En el seu cas, el paradís en el qual encara pot enganyar-se amb el miratge d’una llibertat allunyada de la vulgar hipocresia de les normes socials, es troba ubicat a una atrotinada roulotte . Una roulotte que es troba en una mena de terra de ningú, aparcada al límit entre el seny de la petita població rural que busca la tranquil·litat british del rostit del diumenge i la pinta al pub de la cantonada ,i el punt de rauxa que amaguen els frondosos boscos no menys british al quals fa referència el mateix Julio Manrique en el seu text de presentació del muntatge. Com ara aquell bosc d’Arden en el qual Shakespeare situava l’Arcàdia d’ “Al vostre gust”, batejant-la amb un nom que estava també vinculat als paisatges de la seva pròpia infància. O com ara aquell altre bosc de Sherwood entre els arbres del qual una persona encara es pot creure lladre justicier a l’estil de Robin Hood… encara que en realitat , potser no estigui fent altra cosa que idealitzant el vulgar lladregot en el qual s’ha convertit. I ningú no pot dubtar després d’haver-lo conegut que el nostre “Gall” amb cognom de gran poeta romàntic ( i segurament ben orgullós de portar-lo , perquè ell se sent i se sap també una mica poeta) pot fàcilment veure’s a ell mateix com aquesta mena d’altiu Robin; una altra cosa és que aconsegueixi que els demés el vegin també així.

Resultat d'imatges de jerusalem romea

Però aquest Byron/Robin és ben capaç -fins i tot quan exerceix de “camell” ben obert a proporcionar-li als adolescents de la zona la mena de mercaderia capaç de col·locar-los en posició “High”- de veure’s a ell mateix com a reptador element subversió enfrontat amb ganes a la moral burgesa. Tot i que quan va molt “cec”, no és capaç de veure res del que els altres veuen en ell. Quan va ben cec , i la ceguesa etílica el porta a començar a donar mastegots a tort i a dret sense ni saber a qui o a què li dona ni perquè ho està fent, “El Gall” perd de vista el forat en el qual s’enfonsa encara més. I quan ell mateix va ben “High” – només cal veure el ben poc dietètic esmorzar amb el qual comença la jornada- i se n’aprofita tant com pot d’algun o alguna integrant d’aquesta colla d’adolescents menors d’edat que pul·lulen al seu voltant a la recerca d’una mica de la gresca que tanta falta li fa al cau on viuen i de les substàncies capaces de fer-te veure gresca allà on no hi ha altre cosa que la mediocritat d’un futur sense futur pot acabar creient-se un gegant. I pot acabar creient-se i fent-nos creure que ens els seus moments més mitològics, ha tingut sucoses trobades amb els gegants que van aixecar Stonehenge . Llavors, aquest gall gegant amb peus de fang de Byron coix, es transforma d’alguna manera amb el follet entremaliat que preserva les essències de Britannia . Que amb la seva actitud reptadora, li recorda a la gran nació a la qual en el fons tan estima , la grandesa d’un passat que va molt més enllà de les glòries imperials. I com ens recorda Manrique i com han assenyalat també molts crítics i analistes de l’obra des que aquesta es va editar i va ser representada per primera vegada, en moments així, aquest John s’apropa de forma evident a aquell altre John Falstaff que no per res, apareix a més obres de Shakespeare que qualsevol dels seus altres personatges.

EL TUTOR TRAÏT I SENSE PUPILS

El Falstaff del qual us parlo, no és pas el de la recent pel·lícula de Nextflix “The King” que David Michöd ha filmat inspirant-se en textos shakespearians però sense fer servir les paraules del bard, i en la qual Timothée Chalamet agafa el testimoni de Laurence Olivier, Keneth Branagh i Keith Baxter interpretant com ells mateixos al príncep Hal després coronat com a Henry V. El Sir John Fastaff al qual tant s’assembla per moments el nostre John Byron , és més aviat aquell altre al qual donava vida un immens ( en tots els sentits ) Orson Welles a “Campanades a mitjanit”. El Falstaff ( Joel Edgerton) de “The King” – un film notable en molts sentits; només cal veure i admirar la bestial forma com està filmada la batalla d’Agincourt- , després de tantes nits de borratxera i bordell compatides amb el futur jove monarca, acaba transformant-se en un brillant estratega militar amb quelcom d’heroi imprevist. Per contra, el nostre Falstaff de sempre, seria ja del tot incapaç – no fa amb ell- lliurar-se a gestes glorioses per tal d’apropar-se al vell amic. El Sir John de les obres shakesperianes dedicades a Henry IV i Henry V ( i que després reapareix en to molt burleta a “Les alegres comares de Windsor”) podria se perfectament qualificat també com a lladregot, picar un xic corruptor del jovent que caigui a la seva xarxa, lliurat permanentment a un hedonisme que en té molt de filosofia de la vida. Però alhora, s’hauria de dir d’ell que és també el millor amic dels seus amics, posseïdor d’una mena de noblesa no convencional però sí ben sincera. I això el converteix en moments decisius en el més gran dels ingenus , incapaç d’entendre que la nova posició que ocupin els vells amics – especialment, si aquests han esdevingut reis- , haurà modificat inevitablement la forma de relacionar-se amb ell. Quan el Falstaff de Welles mor a les últimes escenes de “Campanades a mitjanit” , sabem perfectament que la malaltia que ha acabat amb ell, no és altre que el desafecta que li ha mostrat el rei amb el qual tanta afectuosa complicitat havia mantingut quan encara no lluïa corona.

 

Resultat d'imatges de chimes at midnight

 

Doncs així és també una mica el John Byron de “Jerusalem”. Com l’altre, també a ell li tocarà viure de prop la traïció d’aquells que semblaven els amics més propers. Com l’altre, també ell , – capaç de dir les més provocadores barbaritats i fer les bestieses més eixelebrades- , es convertirà en un cor ferit quan comprovi que els deixebles que buscaven aixopluc i festa salvatge a la seva roulotte, poden prescindir dels seus serveis sense el més mínim sentiment de culpa. Com l’altre, també ell experimentarà el dolor de sentir-se desterrat, no ja per aquells que encarnen les bones maneres d’un imperi caduc – els futurs votants d’un Brexit que quan l’obra va ser escrita encara no era més que una inversemblant especulació, però que ara sembla sobrevolar sovint per damunt del text de Butterwoth -, sinó per aquells altres que semblaven fer-li costat. La terra de ningú en la qual creia viure “El Gall”, resulta que era terra d’algú. I aquest algú, ha decidit fotre-l fora d’una vegada de les seves terres per tal de construir-hi en elles una d’aquestes urbanitzacions que acaben definitivament amb el miratge dels vells boscos farcits de secrets, tradicions, i gegants sempre a l’aguait. A l’últim fragment de l’obra, la comèdia ha esdevingut definitivament tragèdia. El tan exasperant com fascinant Byron, ja no pot enganyar-se més; ha tocat l’hora d’assumir el fracàs. Però ho fa assumint també la seva condició com a últim ( o gairebé) representant d’aquella Anglaterra que ell representa potser molt millor que aquells altres que diuen representar-la. En el seu batibull emocional es barregen les arrels mitològiques, les fantasies alcoholitzades i les mentides que acabin adquirint la dimensió de veritats pels mateixos mentiders , els somnis prepotents… John està ara en condició d’entendre millor que mai els entremaliats gestos dels follets saxons, d’escoltar en els boscos el rumor dels guerrers normands , de captar el sentit de les velles llegendes que potser havia escoltat ja el rei Artur al voltant de la seva taula rodona. Com deia el diari “The Guardian”, l’Anglaterra de Jez Butterwoth és alhora capritxosa i robusta, “el país que reconeixem , i que es va arruïnar enfrontant-se a aquell lloc oníric i idealitzat de la imaginació popular”. Una illa agradable i ferotge alhora en la qual l’hora de te conviu amb la bruta borratxera que deixa rastres de pixum. I la grandesa del text de Butterwoth ( coguionista, per cert, de la recent estrenada pel·lícula “ Le Mans 1966”) rau en gran mesura en haver fet d’aquesta Anglaterra un mirall en el qual s’hi poden reconèixer per igual tots els territoris.

 

Resultat d'imatges de jerusalem romea

banner fira mediterrània
banner fira mediterrània