La temptació de baixar voluntàriament cap a Hadestown

0

 

 

Resultat d'imatges de hadestownSom al món d’aquella Gran Depressió nonagenària de l’any 1929 que podria semblar molt llunyana , si no fos perquè seguim vivint sempre sota l’amenaça de petites depressions amb grans i temibles repercussions que es succeeixen les unes a les altres? Som, per contra , a un d’aquells futurs clarament distòpics i postapocalíptics que no paren d’alertar-nos ( des del cinema, la televisió, la literatura ,el teatre…) sobre el que ens espera si no aprenem a controlar una mica més i una mica millor el que passa al nostre voltant? Tant sa val: tant en un cas com en un altre – i l’estètica del que tenim a l’escenari fa pensar en una barreja de tots dos alhora- som a un lloc que no convida pas a la tranquil·litat. Encara que sí convidi a l’admiració: l’espai escènic d’aquest muntatge aixecat al voltant de plataformes giratòries en constant moviment capaces de fer-nos descendir fins al mateix infern , li va proporcionar el passat mes de juny a la dissenyadora Rachel Hauck un dels set Premis Tony guanyats per un espectacle nominat ni més ni menys que en catorze categories. I us puc assegurar que totes i cadascuna d’aquestes nominacions, i tots i cadascun dels premis que van consagrar el sensacional Hadestown com el millor musical de la temporada, eren del tot merescuts. De fet, quan l’actual muntatge es va presentar fa gairebé un any al National de Londres ( un dels coproductors de la proposta), ja va quedar clar que difícilment podien sortir-li competidors situats al seu mateix nivell. L’únic perill es trobava en la possibilitat que els votants optessin per una proposta més convencional , més propera a l’esperit del Broadway clàssic; un esperit que enguany hagués pogut fer inclinar la balança cap a Tootsie, The Prom, Ain’t Too Proud o fins i tot el més gamberro Beetlejuice. Però cal no oblidar que en aquests darrers anys, els Tony han apostat fort per aquella mena de propostes que estan contribuint a trencar la imatge de creativitat un xic estancada que s’estava imposant una mica massa a Broadway. Deixant de banda el fenomen del fenomenal Hamilton – un d’aquells casos en els qual la innovació demostra també la seva capacitat per rebentar taquilles- , cal pensar alhora en l’esplèndid Fun Home. O en el mateix Dear Evan Hansen que ara arriba al West End esgotant entrades, però que no deixa de ser una proposta jove i tirant a intimista allunyada dels paràmetres de la gran producció feta a mida pel públic que busca aquella mena de musical en el qual pot reconèixer les encisadores velles rutines de sempre . Doncs bé: també Hadestown ha aconseguit trencar els límits de la convenció, convertir-se en la mena d’espectacle que tothom ha de veure si vol estar al dia, i triomfar a la taquilla al mateix temps que triomfava entre la crítica, tot servint-se d’una sonoritat que tampoc respon als paràmetres habituals. Si per casualitat teniu planejada una escapada novaiorquesa , aquí teniu una proposta a la qual cal donar-li prioritat.

Resultat d'imatges de hadestown

 

ORFEU , SEMPRE AMB LA MELODIA A PUNT
Potser ja heu lligat caps: abans us he parlat de la manera com aquest espectacle ens fa baixar cap els inferns, i ara surt per aquí el nom del mitològic personatge especialment dotat per a la poesia i la música que quan tocava la lira, aconseguia que fins i tot les feres més salvatges quedessin embadalides. Sí; som davant una nova variació d’una de les històries d’amor , de dol i de pèrdua més boniques que existeixen: la història d’Orfeu i Euridice. Una història tan bonica que al llarg dels temps ha donat lloc, per exemple, a un llarg (gairebé inabastable ) llistat d’òperes. Quelcom d’altra banda totalment comprensible donada la melòdica personalitat del seu protagonista : només cal pensar en les emblemàtiques obres composades per Monteverdi, Gluck, o Offenbach ( aquest últim, en un to d’alegre opereta lleugera ) . Però fora dels coliseus operístics Orfeu ha fascinat també ( posem pel cas ) a Jean Cocteau, que li va dedicar una molt poètica pel·lícula el 1950. O a Tennessee Williams, que a l’obra teatral Orpheus Descending ( interpretada després al cinema per Marlon Brando i Anna Magnani) el va convertir en trobador del segle XX ; un trobador sexualment provocador , vestit amb jaqueta feta amb pell de serp i carregant sempre amb la seva guitarra capaç de despertar els pitjors dimonis d’un Sud dels Estats Units recorreguts per la repressió i el racisme; ben mirat, també aquest Sud en té quelcom de Hadestown. Tornant al cinema, un Jacques Demy força menys inspirat que a Els paraigües de Cherbourg o Les senyoretes de Rochefort el va fer cantar a ritme de les melodies de Michel Legrand al Parking que li donava títol a una pel·lícula que volia ser també una mena d’homenatge a la de Cocteau. Ara mateix, el mite d’Orfeu juga un paper ben significatiu a les imatges de Retrato de mujer en llamas, l’excel·lent pel·lícula de Céline Sciamma que va triomfar a la darrera edició del Festival de Canes. I Orfeu s’ha deixat caure alhora pels carnavals de Rio gràcies a la cèlebre i oscartizada Orfeu Negre de Marcel Camus, de la qual n’existeix també una musical adaptació escènica.

 

Resultat d'imatges de orfeo negro

 

Per cert que algun crític novaiorquès ha establert vincles entre aquest film i Hadestown…encara que només sigui pel fet que una part de l’escenografia de l’espectacle evoca amb la seva balconada sempre inundada de ritmes amb ressonàncies jazzístiques el preciós i emblemàtic “Vieux Carré” de Nova Orleans que embogeix tant com Rio quan arriba carnestoltes . Aquí resideix precisament la Perséfone d’aquesta historia, durant els 6 mesos de l’any que Hades li permet viure fora del regne infernal. Si repassem el mite, recordarem que la deessa Perséfone grega va ser obligada a casar-se amb aquest Hades que regna al mort inframón. I ja posats a fer memòria, potser recordeu que el 2011 Comediants li va dedicar a aquesta reina a la força del món subterrani un musical interpretat per Àngels Gonyalons del qual, en qualsevol cas, gairebé és millor oblidar-se per complert. Millor tornar a la Perséfone interpretada a Londres, Nova York i als dos enregistraments discogràfics existents de l’obra per l’extraordinària Amber Gray ( Tony a la millor actriu de repartiment): només per veure-la a ella ficada en la pell d’aquesta dona deessa que desitja beure’s la vida a glops però s’ha de passar mitja vida entre morts , que porta el jazz, el blues i el folk ( les tres sonoritats dominants en la partitura d’Anaïs Mitchell) per les venes, i que transpira sensualitat i melangia a parts iguals, ja valdria la pena endinsar-se per Hadestown.

ESTIMAT ORFEU: LES CANÇONS INACABADES NO OMPLEN L’ESTOMAC
Una serp? Qui ho diu que Eurídice va morir per culpa de la mossegada d’una serp -altres versions apunten a la picadura d’un escurçó- el mateix dia de la seva boda amb Orfeu? No pas la creadora de Hadestown, la cantautora Anaïs Mitchell a la qual em referia ja fa unes poques línies . Anaïs ( que va ser batejada així en honor a Anaïs Nin; com es nota que el seu pare és professor i novel·lista) es va criar a una granja de Vermont, i de ben segur que aquests orígens una mica rurals ( tot i que també intel·lectuals i molt viatjats; de ben joveneta ja havia recorregut mig món) van influir en el fet que la seva vocació musical s’inclinés cap a la música folk. De la mateixa manera que el caràcter políticament independent ( es tracta de l’únic estat de la Unió que ha tingut un governador socialdemòcrata no vinculat ni al Partit Republicà ni al Demòcrata) , liberal i progressista ( fa més d’una dècada que va legalitzar el matrimoni gai) de la seva regió d’origen, marquen molt clarament el rerefons polític d’aquesta visita a Hadestown que es va començar a gestar fa ja 13 anys. El cert és que , malgrat haver estat escrit molt abans que el malson presidencial que ha portat Trump a la Casa Blanc es fes realitat , el tema “Why We Build the Wall” sona a per raons obvies com si Anaïs l’hagués composat ara mateix per denunciar els efectes demolidors que comporta aixecar la mena de murs pels quals el president es deleix. “Per què construïm el mur, fills meus, fills meus ?”, els hi pregunta retòricament el deu Hades als seus súbdits/presoners . “El construïm per mantenir-nos lliures; per això ho fem. “, contesta disciplinadament la massa atemorida pel perill exterior , i incapaç de veure que el perill és a l’interior, en un fragment de l’espectacle que en té també quelcom de la Metropolis de Fritz Lang. “Com pot el mur mantenir-nos lliures, fills meus, fills meus?” insisteix Hades , servint-se de la hipnòtica veu greu ( una de les veus més intensament greus que he escoltat mai a un musical) del gran Patrick Page. “El mur deixa fora l’enemic, i per això construïm el mur per mantenir-nos lliures”. “I qui és l’enemic?”, qüestiona Hades , ben segur de la resposta que ell mateix ha introduït ja en el cap del seu cor servint-se de la por . “L’enemic és la pobresa. Perquè nosaltres tenim i ells no tenen, perquè ells volen el que nosaltres tenim; per això construïm el mur”. “Què tenim nosaltres que ells volen?”. “Tenim un mur en el qual treballar; nosaltres tenim treball i ells no en tenen”. “ I el nostre treball no s’acaba mai, fills meus, fills meus, I la guerra no es guanya mai”.

 

Resultat d'imatges de hadestown

 

Vet aquí la gran paradoxa : construir un mur que no s’acabarà mai de construir amb l’objectiu de guanyar una guerra que mai no es guanyarà : mantenir indefinidament el pànic envers tot allò que ve de l’exterior ( ara em ve al cap el Gran Germà de 1984) , és la millor manera de imposar l’endogàmia interior que t’ esclavitza mentre et fa creure que t’allibera. Serveixi aquesta lletra pobrament traduïda per un mateix , per evidenciar el talent com a lletrista de Mitchell. Un talent que la va portar a tenir ja acabada aquesta obra als 25 anys, amb l’objectiu clar de veure-la un dia representada als escenaris. Però no tothom se’n surt tan fàcilment a l’hora de convocar les muses. I Orfeu, n’és un bon exemple. El noi – aquest noi que amb la seva guitarra sempre a punt també en té quelcom de trobador, encara que li manqui aquell punt atractivament morbós del trobador de Williams- porta molt de temps intentant donar-li forma a la cançó que pot canviar el sinistre destí del món en fallida en el qual habiten ell i la seva estimada. Però quan hi ha gana i la misèria ronda per tot arreu, amb l’art no en hi ha prou. D’això, n’és cada dia més conscient Eurídice. I també és conscient – com a mínim, així ho ha acabat creient- que a l’inframón, per molt mala fama que tingui i per molt que entrar-hi suposi posar-se al servei d’Hades , s’hi viu millor, amb més prosperitat , amb més possibilitats de tenir un futur digne i l’estomac sempre ple. Cal renunciar a la seguretat i al mínim benestar, en nom de l’amor i d’aquesta mena de romàntics ideals idealistes que anhela un Orfeu que potser (només potser) també en tingui alguna cosa de somiatruites ? Ni serps, ni escurçons, ni romanços : aquesta Eurídice decideix baixar als territoris de Hades ben voluntàriament, seduïda per un deu que vol resultar seductor: tant, que fins i tot a Perséfone se li acabarà posant la mosca darrera l’orella.

EL CAMÍ CAP A L’INFERN
Un trombó es diria que sortit de Dixieland que t’enxampa d’immediat: aquest és el primer addictiu so que escoltarem a l’espectacle. I també, el primer so que apareix tant a l’enregistrament en directe que es va fer de l’obra quan aquesta era encara d’alguna manera un “work in progess”, com a l’ Original Broadway Cast ( si l’escolteu, també vosaltres quedareu seduïts i seduïdes ) amb el mateix magnífic repartiment que va presentar l’espectacle a Londres amb el seu format actual. Un format força més sofisticat – som davant d’un muntatge de gran producció- que aquell amb esperit “indie” que es va poder veure fa uns anys a l’Off Broadway. Però creat per la mateixa visionaria directora que ha compartit pas a pas amb Mitchell el procés de creació d’aquesta proposta. I qui vulgui conèixer més a fons l’estil personalíssim de Rachel Chavkin, no té més que posar-se a piratejar per YouTube i gaudir ( localitzar-lo no li costarà gaire) de l’enregistrament del seu magnífic muntatge anterior per a Natasha, Pierre,& The Great Comet of 1812, un altre títol essencial de les noves tendències que bufen pel teatre musical.

 

Resultat d'imatges de natasha pierre & the great comet of 1812

 

Basada en un únic capítol de la Guerra i Pau de Tolstoi, l’espectacle creat per Dave Malloy ( un compositor sensacional que acaba d’estrenar a Londres Ghost Quartet ; ben aviat us en parlaré) era convertit per Chavkin en una festa de teatre immersiu en la qual la platea plena de taules es confonia amb el mateix escenari, i la coreografia amb tocs gypsy es situava sovint a tocar de l’espectador. A Hadestown, la distància amb el públic es preserva força més. Però l’energia coreogràfica ( obra de David Neumann), el punt d’abstracció escenogràfica, o els tocs de concert en directe que de tant en tant es deixen veure per l’escenari, evidencien la petjada d’una mateixa ment creativa. I per cert: imagino que ja heu caigut en el fet que us estic parlant d’un espectacle en el qual la màxima responsabilitat creativa recau en un tàndem integrat per dues dones. En aquest sentit, cal remarcar que aquest és el primer cop que els Tony recauen en us espectacle no solament escrit i musicat per dones ( això ja va passar amb Fun Home), sinó també dirigit també per una dona . I resulta també significatiu que siguin dones, les que treuen Orfeu i Eurídice dels rols que amb lleugeres variacions han exercit al llarg de mil·lennis. El que em porta a recordar aquell altre gran espectacle, Ombra (parla Eurídice), amb text de Elfriede Jelinek i direcció de Kate Mitchell, que va passar pel Grec 2018. Si el veu veure, recordareu , d’una banda , l’impressionant treball que Mitchell realitzava convertint alhora l’acció teatral en el rodatge d’una pel·lícula projectada en directe. I, d’altra banda, recordareu també la lectura diguem que feminista amb la qual se’ns presentava la història. L’ Eurídice del musical de Mitchell ha deixat plantat a Orfeu per tal de buscar-se la vida més enllà del bonic però una mica infructuós romanticisme del seu enamorat. I l’Eurídice de Jelinek i l’altra Mitchell ( la Kate; una altra directora d’aquestes que han sabut trencar motlles) es nega a tornar del regne del morts i seguir sent l’ombra d’un Orfeu que revesteix amb amor embafador el seu tarannà possessivament masclista, i el seu narcisisme d’estrella de rock.

 

Resultat d'imatges de ombra parla euridice

 

Tornem al trombó inicial de Hadestown: la segona cosa que podreu escoltar, serà la portentosa veu d’André De Shields ( Tony al millor actor de repartiment) , un llegendari talent veterà que al seu dia va ser també la veu del mag d’Oz de The Wiz, el cèlebre musical produït per la Motown que li posava negritud i Rhythm and blues al camí de rajoles grogues que recorre la Dorothy. De Shields ens canta “Road to Hell”. I és tanta la força contagiosa del tema, convida tant a deixar-se arrossegar per ella, que fins i tot podem caure en la temptació d’oblidar el que ens està explicant la lletra. “Hi havia una vegada una línia de ferrocarril – no pregunteu on, germans , no pregunteu quan- que portava fins l’Infern . Eren temps durs, en un món de déus i homes. Aquesta és una vella cançó. Una antiga cançó sobre el camí de tornada. Una trista cançó”. No: a diferència del que ha passat de vegades en altres versions del tema que han volgut canviar el curs dels esdeveniments i fer que l’espectador torni cap a casa amb la tranquil·litat que donen els finals feliços , aquí les coses seguiran funcionant com marquen els vells déus. Quan arribi el moment, Orfeu no podrà resistir-se. I sense fer-li cas a la prohibició girarà el cap per tal de mirar els ulls d’Eurídice i alleugerar així l’angoixa que li provoca a l’estimada el silenciós camí de tornada cap el territori dels vius. Chavkin aconsegueix en aquest punt transmetre’ns de forma magistral la tensió del moment. Tu, et pots preguntar de vegades com pot ser que Orfeu es salti l’única cosa que no es pot saltar, i faci aquest moviment que acabarà definitivament amb tota esperança de rescat. Si ha arribat fins aquí superant tantes dificultats , què costa resistir una mica més? Però la directora, sap com visualitzar-te l’ansietat de l’escena. La plataforma giratòria per la qual es desplaça Orfeu seguit darrera seu per Eurídice, no deixa de donar voltes i més voltes, com si el trajecte no portés enlloc .

 

Resultat d'imatges de hadestown

 

La il·luminació s’ha tornat del tot tenebrosa, com si la foscor volgués imposar-se definitivament a la llum que espera a l’exterior, i empassar-se la parella que intenta traspassar aquest altre invisible mur – el mur de la Mort- i tornar a caminar per un territori gris i depauperat, però encara viu. La manca d’una mirada, d’un contacte físic tranquil·litzador , pot enfonsar definitivament a Eurídice, pot fer que aturi la seva marxa , pot portar-la a recular. La directora, t’està fent sentir això. T’està fent veure fins a quin punt el fatídic moviment d’Orfeu s’està imposant a allò que marca la raó. I quan el moviment es realitza, quan Orfeu gira el cap, no hi caben els dramatismes, sinó només l’inexorable acceptació d’allò que ja no es pot capgirar. Lentament, Eurídice comença a enfonsar-se damunt la plataforma que la condueix cap a aquell indret del qual mai més no podrà sortir. La direcció de Chavkin continua en estat de gràcia. I evita crits o escarafalls: la mirada d’Eurídice transmet la serenor de qui sap que contra el destí no hi ha res a fer: al cap i a la fi estem ficats de ple en aquella mitologia grega que Anaïs Mitchell coneix molt bé perquè sempre s’ha sentit apassionada per ella; per això mateix, sap donar-li un context tan contemporani. Eurídice baixa cap el destí que li marca el seu darrer viatge. I Orfeu se la mira amb el dolor també seré de qui sap també que ha fet l’únic que podia fer, encara que fos el pitjor que podia fer. Probablement si tot tornés a començar, continuaria actuant de la mateixa manera. En qualsevol cas: mentre ell contempla impotent la pèrdua de l’estimada, nosaltres contemplem entusiasmats el futur del teatre musical. Espectacles com aquest, n’asseguren tant la seva brillantor, com el seu desig de seguir obrint nous camins, encara que portin cap a l’infern. Un infern en el qual la banda de músics es deixa posseir d’aquesta manera per les millors arrels de la més genuïna música nord-americana , en el qual els esclavitzats servidors de Hades amb quelcom d’explotats operaris de fàbrica ballen fins l’extenuació ,i en el qual els vells mites et parlen des de la més reconeixible modernitat és un infern en el qual dona gust deixar-se perdre. Cert: aquí es canta una cançó trista. Però la forma com te la canten, transmet aquella alegria que transmeten les creacions artístiques que t’arriben al moll de l’os.