L’estiu que el Grec parlava en anglès: reivindicant la Kate

0
Presentació de 'Les feres de Shakespeare'

No prorroguem per més temps el misteri: és l’autor potser més mític de tot el teatre universal qui s’està jugant el futur. Recordeu que a l’anterior Teló, i arrel de la representació al Teatre Grec d’aquesta adaptació lliure de la shakespeariana L’amansiment de la fúria que Parking Shakespeare i Carla Rovira han titulat L’amansi(pa)ment de les fúries, deixava oberta la pregunta sobre si cal o no cal matar Shakespeare? Doncs millor no seguir amb l’ai al cor, i analitzar d’una vegada els pros i els contres de tan dràstica decisió. Tot centrant-nos, això sí, en l’obra que es troba a l’origen de la polèmica. Ho dic perquè al tram final de l’espectacle de Rovira s’escolten entre la gresca feminista acusacions adreçades a altres magistrals textos del Bard que em van semblar una mica massa ficades amb calçador, allò d’embolica que fa fort . Sé que em puc guanyar unes quantes enemistats dient això, però crec que quan s’arriba a aquest punt la saludable broma reivindicativa pot acabar semblant-se una mica massa a la censura inquisitorial, o com a mínim convidar a obrir-li la porta al censor que potser tots i totes portem dins malgrat que afirmem no voler tenir tractes amb ell . I a mi, aquesta mena de coses, vinguin d’on vinguin, sempre em provoquen una certa inquietud. N’anem massa sobrats de profetes visionaris i líders demagogs que ens venen veritats absolutes d’un o altre signe i estan sempre disposats a esborrar del món tot allò que no els hi agrada. I en aquest context , muntar-li un Me Too salvatge a Willy que convida a rellegir-se amb lupa tot el que va deixar escrit a la recerca de taques de masclisme, fins i tot si es fa amb humor, em provoca un punt d’intranquil·litat.

TENIM UN PROBLEMA AMB LA CATERINA I EL PETRUCCIO
El que vol dir que – i deixant de banda la consideració anterior – és ben cert que tenim un problema amb els principals protagonistes de la més problemàtica comèdia de Shakespeare, i que aquest problema no ha fet altra cosa que agreujar-se amb el pas del temps. Sortosament, cal afegir: el problema s’ha anat fent més evident a mesura que es feia també més evident el masclisme del qual s’ha alimentat la nostra societat des de temps immemorials, deixant la seva empremta per tot arreu. Fa encara no tants anys, les paraules que la Kate pronuncia al final de l’obra en un acte de submissió al marit que tant l’ha maltractada per tal de “domar” el seu enèrgic caràcter ( unes paraules que d’altra banda, i per acabar-ho d’empitjorar ,ofereix a les altres dones a manera de lliçó magistral sobre com cal comportar-se en el matrimoni), encara eren escoltades sense fer masses escarafalls. I fa tot just una dècada, la mateixa Parking Shakespeare nascuda justament llavors ( cal recordar que la seva doble presència al Grec 2019 ha obeït precisament a la celebració d’aquest desè aniversari) oferia una versió de l’obra que no vaig veure al seu moment , però que segons sembla resultava força més canònica envers el polèmic original. Tot i que les discussions sobre l’abast de la real o aparent misogínia del text ( un text que d’altra banda, curiosament i potser paradoxalment ha seguit gaudint d’una gran popularitat i representant-se a dojo) i sobre aquest monòleg final de la Kate que llegit o escoltat tal com raja certament pot provocar un intens rebuig , venen de lluny, i tampoc no es limiten a aquests darrers anys.

 

Resultat d'imatges de l'amansi(pa)ment de les fúries

 

 

LA ROYAL SHAKESPEARE COMPANY ENS VISITA….

Imagino que a hores d’ara, ja tots i totes heu explorat a fons la com sempre estupenda programació que ens ha preparat el festival Temporada Alta per tal que aquesta tardor que tan difícil es presenta en segons quins temes, resulti per contra ben plaent a nivell escènic. I de ben segur que a l’hora d’elaborar el vostre llistat d’espectacles imprescindibles, el muntatge de Measure for Measure que ens presenta la Royal Shakespeare Company ocuparà un lloc preferent. L’única vegada que aquesta extraordinària formació s’havia deixat caure per Girona havia estat l’any 2002. I llavors ho havia fet no pas amb la seva companyia titular , sinó amb una formació integrada per 16 molt joves actors sortits de les aules d’una acadèmia de formació que la RSC havia posat en marxa aquell mateix curs. Paradoxalment, aquell tan jove repartiment dirigit pel mestra Declan Donnellan ( el cocreador de l’esplèndida companyia Check by Jowl) se les va tenir que veure amb l’obra de Shakespeare que més s’apropa al tema de la vellesa: El rei Lear. Val a dir que per molt sagrada que sembli tan respectable institució, al llarg de la seva història ( que donaria per dedicar-li al tema un bon monogràfic; no ho descarteu) ni la RSC se n’ha escapat de passar períodes en els quals el seu treball ha estat qüestionat per aquelles veus que consideraven que la companyia estava perdent una mica el tren de la modernitat. La irrupció de nous directors i noves formacions que li buscaven al gran Willy un també renovat pols, posava en evidència que l’impecable classicisme ( d’altra banda ple sempre de qualitat interpretativa) exhibit per la RSC en segons quins moments de la seva trajectòria , necessitava obrir-se una mica més als llenguatges escènics de la modernitat. I la RSC ho va fer. Ara mateix- i pocs anys després d’haver inaugurat també una grandiosa nova seu a Stratford –Upon-Avon que ha requerit una inversió monumental – la companyia travessa una de les millors etapes de la seva trajectòria sota la direcció de Gregory Doran. Que és també el director del molt aplaudit muntatge de Measure for Measure que arriba al teatre Municipal de Girona. Un muntatge que Doran situa en aquella Viena de principis del segle XX en la qual l’Imperi ballava com qui diu el seu últim vals sense voler saber-ne res de la seva pròpia decadència, mentre un grapat d’artistes plàstics, autors teatrals i novel·listes, arquitectes, musics i pensadors amb ganes de fer sortir a la llum l’inconscient i els seus més ocults desitjos, li buscaven les pessigolles a l’Imperi.

 

Resultat d'imatges de measure for measure royal shakespeare company
… I LA ROYAL SHAKESPEARE COMPANY ESTABLEIX EL MATRIARCAT
Però tornem a la Kate. D’aquí poques setmanes, el Barbican de Londres acollirà les representacions dels tres espectacles que la RSC ha presentat al llarg dels darrers mesos a la seva ja esmentada i molt flamant seu central situada a la població natal de Shakespeare, que és també el lloc on va morir després d’haver abandonat el mundanal soroll dels escenaris londinencs. Un d’aquests espectacles és el que veure’m a Girona. L’altre, As You Like It , permet visitar el bosc d’Arden de la mà de la directora Kimberley Sykes. I resulta que el tercer és precisament aquesta mateixa The Taming of the Shrew amb la qual l’estiu passat van estar jugant alhora lliurament per tal de capgirar-ne les seves intencions tant Parking Shakespeare com Els Pirates de Les feres de Shakespeare, que a més a més de donar-li un bany de feminisme al text potser menys radical ( aquí ningú proposa demanar-li comptes a l’autor en pla bèstia) però força similar en molts aspectes al que ofereix Rovira , l’han convertit alhora en un musical. Ja posats hagués tingut la seva gràcia fer el “triplet”, i comparar la forma com les dues nostres companyies locals han volgut avergonyir una mica a Willy, amb la forma com la RSC aborda el text. Una forma tampoc gens ortodoxa, cal dir-ho, perquè en aquest muntatge dirigit per Justin Audibert el patriarcat de l’original s’ha transformat en un matriarcat, i el gènere dels personatges ha estat sotmès a una total inversió. Ara Petruccio s’ha convertit en Petruccia, encara que el seu xicot es continuï anomenant Katherine . Michael Billington, el molt prestigiós crític de The Guardian que al seu país és gairebé tota una institució, té clar que hi haurà moltes persones per a les quals la RSC ha anat aquest cop potser massa lluny . Però ell, per contra, pensa que aquest espectacle que de fet ha estat molt ben rebut, no arriba encara prou lluny. I és que tal i com ho veu Billington , imaginar un món renaixentista en el qual les dones – per dir-ho col·loquialment de manera nostrada – “tallen el bacallà “, pot semblar molt transgressor. Però en realitat deixa de banda allò que per a Billington constitueix l’altra gran problema de l’obra: tota l’acció està supeditada al domini físic i psicològic que exerceix Petruccio, encara que ara sigui una dona i es faci dir Petruccia. Canvia el gènere, però no canvien els rols que exerceix el gènere dominant. Petruccia mostra més que mai l’afecte que en realitat li desperta el seu díscol xicot , però no deixa per això de tirar mà del maltractament al qual té accés gràcies al seu rol dominant per tal d’ensinistrar-lo i doblegar-lo a la seva voluntat.

 

Resultat d'imatges de the taming ofthe shrew rsc

UNA DONA TRANS , ENTEN D’AQUESTES COSES

Curiosament – i significativament; aquí tenim una nova mostra de les diversificacions a les quals pot conduir la comèdia – enguany s’ha estrenat a Cardiff un altre muntatge de l’obra que coincideix amb el de la RSC a l’hora de canviar el gènere dels personatges i situar-los en territori matriarcal. Però que introdueix una mirada que aporta noves significacions al tema, perquè és la mirada d’una directora que ha passat pel procés de la reassignació de gènere. La dramaturga, autora, actriu i directora Jo Clifford afirmava fa tres anys i amb tot l’humor que sovint utilitza a les seves propostes que la gent que escriu teatre és gent perillosa … o com a mínim , pot arribar a ser-ho. I ella mateixa es convertia en un perill públic per a la gent de bons costums, presentant-se a l’escenari com un Jesucrist transsexual al seu monòleg The Gospel According to Jesus, Queen of Heaven. Jo, reconeix que el primer cop que li van proposar dirigir The Taming of the Shrew fa ja molt de temps, va rebutjar sense pensar-s’ho gaire fer-se càrrec d’una obra per la qual sentia un reconegut odi. Però llavors, la Jo encara era en John. I tal i com ho veu ara, no estava preparat per fer coses per a les quals ara, sí se sent preparada. “ Com a creadora teatral trans, entenc que necessitem repensar què significa ser un home, i què significa ser una dona”. Tal i com ella ho veu, el mateix Shakespeare va viure en un període al llarg del qual tant el rol de l’home com el de la dona van experimentar canvis increïbles, i una part de la grandesa del seu treball resideix precisament en el fet que ell, celebra aquests canvis”. Partint d’això, Clifford ha creat un espectacle molt elogiat per la crítica, que ha vist en ell “una rica proposta que expandeix les interpretacions binaries i les dualitats del drama. Ja no es tracta d’una farsa que juga amb la falsedat i les identitats intercanviables, sinó d’un muntatge que de forma amable explora la condicionalitat dels significats, dels signes i de les construccions socials i de gènere “.

 

Resultat d'imatges de jo clifford the taming of the shrew

PREPARA’T PETRUCCIO, ARA ÉS LA NOSTRA!
Però tal i com us deia abans aquesta forma de “repensar” l’obra, no és cosa d’ara mateix ni una simple conseqüència de l’efecte Me Too. Només cal recordar que l’any 2003, la directora Phyllida Lloyd ( que quan es posa “mainstream” et munta Mamma mia!, però que alhora porta molt de temps fent experiments tan aparentment agosarats com ara dirigir un Juli Cèsar interpretat només per dones ) ja va presentar una versió del text en la qual tant Kate com Petruccio estaven interpretats per actrius. I en sentit invers, resulta admirable el muntatge que la Propeller, aquella sensacional companyia comandada  per Edward Hall que seguin les directrius del teatre isabelí estava integrada només per actors, va estrenar al Temporada Alta. Hall potenciava magistralment tota la comicitat del text. Però alhora, amb l’ajut del seu actor fent d’actriu que interpreta el personatge de Kate, exterioritzava la brutalitat amb què la Kate passa de ser un esser fort que lluita amb ungles i dents per mantenir la seva capacitat de decisió personal , a admetre la submissió davant l’amenaça de maltractament que planeja damunt d’ella si no compleix les normes.
Per cert que si tirem encara més lluny en el temps, ens trobarem que ja al segle XVII, un autor de l’època jacobina anomenat John Fletcher va tenir la gosadia de aplicar-li un correctiu a Petruccio escrivint una mena de seqüela de l’obra de Shakespeare titulada The Woman’s Prize, or the Tamer Tamed. I efectivament, en ella el domador acaba ben domat. A l’inici de la comèdia la pobrissona Kate ja ha mort, i el seu no sabem si massa desconsolat vidu ha buscat consol en braços d’una segona esposa, la Maria . Però resulta que aquesta Maria li ha sortit tan o més difícil de caràcter que la Kate . Bé: això és el que us diria ell . El que us diria ella segurament carregada de raó , és que ell ( que mostra una evident tendència a ensopegar sempre amb la mateixa pedra) ha intentat aplicar-li el mateix règim que li havia aplicat a la Kate, però s’ha trobat davant resistències imprevistes. I la Maria segueix l’exemple d’aquella altra cèlebre Lysistrata , negant-se a tenir sexe amb el marit mentre aquest no canviï el seu comportament, i contagiant la seva actitud a altres dones disposades també a practicar l’abstinència carnal com a mesura coercitiva. Petruccio i els altres homes implicats intenten jugar brut per tal de donar-li la volta a la situació, però es troben amb un ferri “No és no”. Pitjor encara: quan Petruccio es fa passar per mort per tal de commoure la dona i estovar-la una mica, es troba que aquesta es posa a plorar no pas per la pèrdua del cònjuge, sinó per les males estones que ha passat al seu costat. A hores d’ara, em pregunto perquè aquest text tan sucós resta inèdit a casa: Carla Rovira en podria treure molt profit de la comèdia!

AMANSINT LA FERA AMB PARTITURES DE COLE PORTER
Val a dir que Els Pirates no han estat els primers en trobar que l’argument de l’obra convidava a fer-ne un musical: l’any 1948 , el gran Cole Porter ja havia tingut la mateixa idea. Per aquella època, Porter havia començat a semblar- li a part de públic i a sentir-se ell mateix un xic passat de moda. Les seves lleugeres comèdies musicals farcides de cançons plenes de mordaços i sofisticats jocs de paraules , estaven molt bé. Però Rodgers i Hammerstein havien revolucionat Broadway amb Oklahoma! I Carousel, i ara tothom volia veure musicals en els quals les cançons estiguessin del tot integrades en l’argument. I si aquest era un xic dramàtic, encara millor que millor. Porter no estava disposat a arribar tan lluny: la comèdia seguia sent el seu referent. Però alhora, sí va voler renovar-se i seguir la moda imperant demostrant que ell també podia fer una obra que seguis un argument ben sòlid i en la qual els temes musicals formessin per complert part d’aquesta mateixa estructura argumental. I partint de la comèdia de Shakespeare, i afegint-li amb l’ajut del llibret de Bella i Samuel Spewack una trama protagonitzada per una companya teatral que es troba de gira representant precisament l’obra de Shakespeare, va acabar composant la seva gran obra mestra; un clàssic entre els clàssics que sense anar més lluny aquesta mateixa temporada a tornat a triomfar als escenaris de Broadway.

 

Resultat d'imatges de kiss me kate broadway 2019

Kiss Me, Kate, d’altra banda , esquiva brillantment ( les cançons són tan enlluernadores que podem acabar oblidant que som també davant d’un molt divertit llibret modèlic, i cal no oblidar-ho ) els aspectes més delicats de l’original. Els autors del llibret ( i veritables responsables originaris de l’idea; Porter es va afegir al projecte més tard) es van basar per escriure’l en el matrimoni format per Alfred Lunt i Lynn Fontanne , una parella tan cèlebre pel seu llegendari talent interpretatiu com per les seves no menys llegendàries baralles farcides també de rivalitat professional. El musical de Porter està protagonitzat per una parella tan divorciada com encara enamorada que segueix el mateix patró de conducta, i que quan es tanca al camerino pot acabar fent saltar espurnes incendiaries per tot el teatre. Així les coses, les trifulgues que protagonitzen quan es fiquen sota la pell de la Kate i en Petruccio són sempre combats que acaben en tables, amb molts crits de per mig, però sense abdicacions de cap mena.
LIZ I DICK ES DONEN MASTEGOTS
I parlant de parelles mítiques del món de l’espectacle acostumades a transformar en impactants disputes a crits les seves diferències sovint amb l’ajut de generoses dosis d’alcohol, la que van formar Elizabeth Taylor i Richard Burton continua sent una referència potser insuperable. Allò de la Jolie i en Pitt no va ser res, comparat amb la dècada prodigiosa al llarg de la qual cada pas que donaven els Burton era seguit per un eixam de paparazzi. I durant els primers anys d’aquella dècada llarga que va començar quan la passió adúltera va esclatar durant el rodatge romà de Cleopatra davant els ulls escandalitzats del Vaticà, cada pel·lícula protagonitzada per la parella es convertia en un enorme èxit de taquilla. Els Burton acabaven d’impactar amb  la sensacional Qui té por de Virginia Woolf? dirigida per Mike Nichols que va suposar el cim de la seva trajectòria conjunta i li va proporcionar un segon Oscar a la Taylor del tot merescut , quan se’ls hi va presentar la possibilitat de tornar a compartir pantalla interpretant una nova versió cinematogràfica de The taming of the Shrew que a l’estat espanyol es va estrenar amb el títol de La mujer indomable. El projecte estava inicialment destinat a Sophia Loren i Marcello Mastroianni, un altre memorable tàndem del cinema mundial. Però una part de l’atractiu dels Burton residia en el fet de veure’ls interpretar en pantalla la mateixa passió desbordada i els mateixos enfrontaments bestials que segons sembla compartien a la vida privada. I com la taquilla mundial anava de cara, el projecte va acabar a les seves mans. Val a dir que amb molta satisfacció per part de tots dos: participar plegats en un Shakespeare al cinema en tenia quelcom de somni fet realitat . Dirigia Franco Zeffirelli, que pràcticament debutava en el món del cinema amb aquest film ( anteriorment només havia filmat una oblidada comèdia que era més un exercici per aprendre l’ofici que una obra realment personal) després d’haver-se guanyat el respecte de la professió com a director d’escena operístic crescut inicialment a l’ombra de Visconti. Poc després, Zeffirelli tornaria a Shakespeare per tal de rodar la que encara ara és la millor versió cinematogràfica de Romeu i Julieta. Però ja en aquesta (gairebé ) opera prima  exhibia un més que notable talent , recolzat per l’extraordinària banda sonora de Nino Rota i la fantàstica fotografia de Oswald Morris. Si teniu fresc a la memòria el record dels dos muntatges escènics del text exhibits a Barcelona fa uns mesos, ara és el moment de buscar també aquesta estupenda pel·lícula que al seu moment va suposar un nou triomf per Taylor i Burton; potser el darrer gran triomf conjunt.

 

Resultat d'imatges de the taming of the shrew 1967

 

El cert és que la parella realitza un treball memorable. I que la seva complicitat i la mirada de Zeffirelli aconsegueixen també suavitzar notablement els ensurts de l’original. És veritat: Taylor deixa anar també les fatídiques paraules de rendició. Però ho fa atorgant-li un molt estudiat punt de distanciament; i la forma com el Petruccio de Burton surt corrent darrera d’ella un cop acabat el discurs, resulta alhora ben significativa. Per cert que als anys 50 el cinema espanyol també va oferir la seva visió del tema a La fierecilla domada, discreta producció d’Antonio Roman protagonitzada per Carmen Sevilla i Albert Closas. Res a veure amb la exuberància visual pròpia del Hollywood de finals dels anys 20 amb la qual es presentava un altre matrimoni llegendari, el format per Douglas Fairbanks i Mary Pickford. Ni tampoc amb aquella adaptació lliure situada a un institut típicament USA en època contemporània que van interpretar Heath Ledger i Julia Stilles el 1999, i que aquí es va estrenar com 10 razones para odiarte.

PREOCUPANT I ATRACTIVA ALHORA?
Fa ara 3 anys , el lloc web Vox ( que ningú s’espanti; malgrat les connotacions que entre nosaltres té el nom aquest altre Vox nord-americà està considerat com un web de caràcter progressista que defensa molt seriosament un periodisme explicatiu amb ganes d’analitzar tots els ets i uts d’una noticia) es preguntava el perquè aquesta problemàtica obra de Shakespeare continua resultant alhora tan atractiva, tot i que els experts fins i tot assenyalen la feblesa que presenten alguns dels seus personatges secundaris. Però la resposta a la pregunta, sembla també clara com a mínim en un aspecte: tant la Kate com en Petruccio són dos protagonistes admirablement escrits, i les seves rèpliques es situen a una altura teatral comparable a aquella que assoleixen la Beatrice i el Benedick de Molt soroll per a no res. I a l’article de la revista Vox, aquesta qualitat era reconeguda per la mateixa Phyllida Lloyd de la qual ja hem parlat abans – i que el 2016 va presentar a Noca York un nou muntatge de l’obra – i per Anne Tyler, que el mateix any va jugar també lliurament amb el seu argument dins  la seva novel·la Vinegar Girl. Segons l’article, mentre el relat de Tyler intenta desplaçar la violència de l’original allà on no la pot esborrar del tot, l’espectacle de Lloyd remarca salvatgement la misogínia de l’original . Però en tots dos casos continua fent-se palès el ja esmentat atractiu del text shakespearià . I es fa també evident que la Kate és un personatge que brilla amb força perquè Shakespeare remarca tota l’estona la ferocitat ( de vegades també violenta, cal dir-ho; només cal fixar-se en la forma com tracta a la germana Bianca) amb la qual reclama ser respectada, defensar la seva llibertat, i castigar a qui la vulgui privar d’ella. Però també el brutal Petruccio fa quelcom més que fer servir la força bruta. També ell es vol “empoderar” de les paraules i convertir-les en esmolades armes per mantenir amb elles sucosos duels verbals . Duels com aquell que converteix l’escena del festeig en una petita joia d’aquelles que alimenten des de sempre qualsevol comèdia que parli de la guerra dels sexes. No es tracta de deixar d’assenyalar tot allò que grinyola ara a l’obra des d’una perspectiva que es situa més enllà de la superficial correcció política. Però tampoc es tracta de negar-li al genial bard les seves genialitats. Analitzem i donem-li la volta al discurs allà on aquest fa mal  a les orelles i a les sensibilitats. Però abstinguem-nos de restar ancorats en la condemna fent taula  rasa d’allò altre que és pura exhibició de talent. Les molt notables directores de les quals us he parlat al llarg d’aquest text, això ho han entès.