Malalt de sofisticació

0

Ho reconec, ho confesso: m’ha atacat un virus teatral que m’ha transformat en un ésser superficial (vull dir, encara més del que ja ho era) i amb tendències sofisticades. Un virus, això si (estigueu tranquils) no massa contagiós, perquè la majoria de la premsa ha tingut claríssim que Les falses confidències suposaven un pas també en fals dins la carrera estel•lar de Sergi Belbel. Jo, no puc remeiar-ho, vaig gaudir d’allò més amb la comèdia de Marivaux, i em va semblar que, lluny de trair-la o descafeïnar-la, el que feia Belbel era convertir-la en un divertiment absolutament proper al públic i ben orgullós d’exhibir els seus propis excessos. És un excés, construir un artilugi escenogràfic hipnòtic i perpètuament mòbil, com el que han imaginat Belbel i els seus escenògrafs (Cristià / Glaenzel) per a la comèdia? Probablement. Però jo, no tinc res contra els excessos, mentre no es tracti d’excessos de sucre. A mi, la gran maquinària del muntatge, em sembla una esplèndida forma d’exhibir cinèticament com, poc a poc, però imparablement, els paranys i les seduccions verbals que es fan uns als altres els personatges, avancen sense fre, fins i tot quan ni els mateixos protagonistes se n’han assabentat. I em sembla també una molt bonica forma de visualitzar amb un tràveling de gairebé tres hores i mitja l’homenatge a la gran comèdia clàssica de Hollywood que volia oferir Belbel. Això, per no parlar d’un final (cal no parlar-ne, per no desfer la sorpresa) fascinant que et demostra com un canvi de sentit en un moviment pot significar també el canvi de sentit d’un text escènic.

Si Belbel meravella, Abel Folk aconsegueix convèncer en el seu debut teatral. Crec que si en alguna cosa ha estat un pèl equivocada la companyia de llançament publicitari de Mentiders, la primera experiència com a director de Folk, ha sigut en l’intent constant d’evocar la memòria desternillant de Pel davant.. i pel darrera. La veritat és que aquesta comèdia nadalenca un pèl atacada per la bilis, és lluny d’oferir el magistral joc amb el tòpics del vodevil portats fins a la seva auto-paròdia que sí oferia l’obra de Michael Frayn. Però, si esteu tips de torró i encara més tips de celebracions familiars entorn a un gall dindi difunt i ben farcit, i voleu portar als parents al teatre per què s’estiguin una estona callats i, a més, encolomar-li una petita ració de sarcarmes enverinats, aquesta pot ser una bona elecció.

És clar que, si aneu forts, encara és millor que els porteu a veure La Cabra, aquesta obra mestra d’Edward Albee que Josep Maria Pou ens ofereix a través d’un muntatge modèlic, i equilibrat fins a l’última síl•laba. Cal un gran sentit de l’equilibri per oferir una comèdia tan dolorosa entorn al desig humà, la seva força irrenunciable i els abismes (terribles, i alhora hipnòtics) que obra al nostre pas. Cal molt d’equilibri escènic per desigs íntims quan no segueixen les normes majoritàries, i emocionar amb una història irremeiablement abocada a la tragèdia, i al reconeixement d’una evidència tan real com insuportable: sovint, el desig i la felicitat segueixen camins divergents. I sovint també, intentar satisfer el meu desig més íntim i donar via lliure a l’amor més autèntic, significa destruir els desigs i l’amor dels altres. Pou, la seva cabreta (a la fi, una víctima més de les circumstàncies) i la seva dona (que, a l’alçada de la portentosa creació interpretativa de Pou, li ofereix a Marta Angelat l’oportunitat de demostrar que és una actriu immensa) ens presenten un exemple insuperable de com sota les més tranqui-les aparences (gairebé, les d’una comèdia burgesa), es pot trobar la subversió més radical.

Però, si l’espectacle d’Albee / Pou ens ve a recordar com, de vegades, només una forma d’accentuar una paraula separa l’humor del dramatisme, el musical Collage, ens torna a recordar com, el primer que cal quan vas a veure un musical, és entendre totes les paraules que s’estan cantant. Oi, que sembla un precepte bàsic, i que es diria que és gairebé absurd recordar-ho? Doncs, l’experiència pràctica ve a demostrar que cada cop es fa més necessari, perquè cada cop s’està oblidant més com cal vocalitzar i projectar les paraules que es canten per fer-les intel•ligibles. És una bona notícia, la creació d’una nova companyia (De Cara) dedicada al teatre musical, i és bo què al seu primer espectacle, s’hagin curat força els elements escenogràfics (senzills però eficaços), i s’hagi escollit una selecció de temes (la majoria d’ells, de musicals no estrenats a Barcelona) irregular, però gens tòpica. Irregular és també la qualitat dels integrants de la companyia. Però, fins i tot els millors, no passen la prova de foc quan d’entendre el que canten es tracta. I, als musicals, les exhibicions vocals tindrien que ser sempre un element secundari (quan no, obertament innecessari). Però el sentit de les paraules, i la seva funcionalitat dramàtica o còmica, haurien de ser elements innegociables.

  • Concert del 30è Aniversari
  • Juana
  • Manel
  • Alicia Alonso
  • West Side Story