Massa preguntes que requereixen resposta urgent

0

Imagino que amb el “mono” de teatre en viu que tots i totes portàveu damunt , us haurà faltat temps per experimentar com us prova això de l’emmascarada nova normalitat escènica. El Grec ens ha donat en aquest sentit a tots plegats l’oportunitat de l’anhelat retrobament. I – no ens enganyen- , ens ha servit també per recordar-nos la precarietat a la qual està encara sotmesa la tan anormal nova normalitat. Una precarietat carregada de suspens que ens ha portat a viure el festival amb un permanent ai al cor, arribant més d’un dia al lloc de representació sense tenir del tot clar si aquesta s’acabaria fent o no. I més d’un dia també, acabada la funció, ha tocat reivindicar que “la cultura és segura “, per tal que les autoritats competents ( de vegades atacades de preocupants símptomes d’incompetència ) no la demonitzin , no la condemnin encara més a l’ostracisme, i no la releguin –un cop més- al racó dels capricis prescindibles i de l’entreteniment entès com a luxe superflu. Per saber el lloc que la cultura ocupa entre les grans preocupacions de les nostres autoritats competents, no cal fer cap mena de càbala: en hi ha prou amb recordar quin tant per cent dels seus pressupostos li dediquen. La xifra és tan minsa, que cal considerar-la una veritable declaració de principis: cap discurs polític pot maquillar el lamentable desinterès que la classe política mostra reiteradament i a nivell força generalitzat per la salut cultural de la població a la qual li demana el seu vot. I encara que sigui un tòpic que aquests dies s’ha repetit molt , no me’n puc estar de recordar aquella famosa sentència que Winston Churchill va deixar anar quan , en plena Guerra Mundial, i amb la intenció de destinar la màxima contribució econòmica a l’esforç bèl·lic, els seus assessors li van aconsellar deixar la cultura sense pressupost. “Si ens oblidem de la cultura – els hi va replicar el primer ministre- , llavors em voleu explicar per a què estem lluitant en aquesta guerra?”.

ETS O NO ETS EMBLEMÀTIC?

Doncs si la manca d’interès per la cultura de la nostra classe política ja era altament preocupant en temps de la vella normalitat, aquesta es torna especialment angoixant ara que estem ficats al túnel encara sense cap mena de punt de llum final de la nova normalitat pandèmica. La incertesa segueix planant per damunt de tots els nostres escenaris. La precarietat a la qual abans ja em referia es converteix en la gran protagonista de la nova temporada, i en la gran amenaça que pot canviar el rumb de moltes futures temporades. Allò que durant uns mesos ha pogut semblar encara un perill conjuntural, pot acabar derivant cap a un terratrèmol escènic estructural.

 

La cultura és segura": clam de teatres, festivals i cinemes contra ...

Reivindicant el caràcter saludablement segur de la cultura a l’entrada del Teatre Grec

 

I fins i tot assumint que estem parlant de realitats teatrals ben diferents, en hi ha prou amb dedicar-li una estona a les intranquil·litzants perspectives a les que s’enfronta una capital escènica mundial tan rellevant com ara Londres, per adonar-se del perillós abisme al qual ens podem estar apropant . Londres i la seva fantàstica activitat teatral , han estat sempre molt presents en aquests Telons Esquinçats. I encara que el model londinenc no sigui comparable al model barceloní, no resulta superflu observar des de la distància el que està passant allà per tal de tenir encara més instruments que ajudin a pensar una mica en el que pot estar passant aquí. Més encara si tenim en compte que el debat provocat per la urgència del moment està allà ja ben viu, i aquí en canvi dona la sensació de no haver-se començat a abordar encara en tota la seva dimensió , més enllà de les intervencions i declaracions puntuals fetes gairebé sempre a títol individual: potser va sent hora ja que el sector escènic li doni visibilitat social al moment al qual s’enfronta d’una forma més col·lectiva.
La desolació se’t pot ficar fàcilment al cos, donant-li un repàs ràpid al que està passant a la capital britànica, i ja de pas , a tot el potent teixit teatral de la Gran Bretanya. Això, malgrat que a nivell governamental s’hagi anunciat ja un important pla d’ajuda a les institucions culturals. Però l’aplicació d’aquest pla genera alhora molts dubtes, i fa pensar en la possibilitat del greuge comparatiu: a manca de conèixer totes les condicions que poden donar accés als ajuts governamentals, s’ha instal·lat en molts sectors la sospita que aquestes condicions beneficiaran clarament aquelles institucions que tenen un reconegut pes emblemàtic , deixant probablement fora moltes d’aquelles altres que , més enllà de les seves qualitats, posseeixen una menor projecció pública. I si les sospites es confirmen, es farà també tangible en aquest cas una de les altres grans amenaces a les que s’enfronta ara mateix no ja solament el món escènic, sinó, en general, tot el món creatiu.

 

When will theatres reopen? Latest news on UK playhouses opening ...

Així de buida està ara mateix la molt teatral Shaftesbury Avenue de Londres 

 

CORRER RISCOS ÉS MASSA ARRISCAT

Posats a salvar uns quants mobles quan no es pot salvar tot el mobiliari, la tendència natural del poder polític és la de salvar allò que es presenta ja com un valor reconegut. Dit d’una altra manera, i pensant ara ja en termes escènics : si la nova creació ho ha tingut ja sempre difícil a l’hora de donar-se a conèixer i trobar vies d’exhibició, ara les coses encara se li podem complicar una mica més. Començant pel fet que els mateixos condicionants derivats de la situació pandèmica, afavoreixen una situació en la qual de forma conscient o fins i tot de forma mig inconscientment no assumida, hi pot haver-hi una clara tendència a afavorir tot allò que es presenta com un valor més o menys segur. Si porto mesos amb els teatres tancats, i quan els obri tinc que emmotllar la capacitat de les sales a uns aforaments que no garanteixen els mínims de rendibilitat que necessito per tal de seguir pujant el teló, i a sobre tinc que enfrontar-me a la por patent o latent de l’espectador que viu això de sortir al carrer com una situació de risc, no em puc jugar la continuïtat de l’activitat amb aventures sense xarxa. No puc apostar per aquella nova companyia, aquella nova autora, o aquell desconegut jove actor de qui tothom que l’ha vist a un taller de l’Institut del Teatre en parla molt bé, però que es un absolut desconegut per al gran públic. Quelcom que resulta evident a nivell d’aquell teatre que es mou en el terreny de l’empresa privada. Però que tampoc queda exclòs en aquell teatre públic o altament subvencionat en el qual tinc més marge de maniobra pel que fa a la capacitat de risc, però tampoc no tinc cap mena de carta blanca. I és que també el teatre públic o altament subvencionat ha de demostrar la seva capacitat de rendibilitat , encara que aquesta no es basi exclusivament en tenir sempre les sales plenes de gom a gom. A la curta o a la llarga, el govern de torn que t’estigui subvencionant , també demanarà de tu una determinada capacitat per a generar propostes d’èxit, donant-li a la paraula “èxit” la variada interpretació que li vulgueu donar.

Institut del Teatre - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Un futur incert per a les noves promocions sortides de l’Institut del Teatre 

LA CRISI MÉS CRÍTICA
Recordeu les conseqüències que va tenir la crisi del 2008 a nivell teatral? Recordeu la gran proliferació de monòlegs o – en el millor dels casos- d’espectacles de molt petit format als quals va donar origen? I vull que m’entengueu : els monòlegs i els espectacles de molt petit format són una part essencial de la nostra vida escènica, i sovint ens proporcionen tants o fins i tot més grans plaers escènics que el més gran espectacle de gran format. El problema sorgeix quan no són una opció a escollir, si no que es presenten com l’única opció possible, perquè totes les altres es troben per damunt de les nostres possibilitats. I el problema es fa encara més gran quan el monòleg es presenta de forma aclaparadorament majoritària com un instrument al servei gairebé exclusiu de la diversió. Dit sigui també amb tots els respectes que es mereixen els grans mestres de casa i de fora de casa que s’han servit sovint dels monòlegs còmics per a oferir-nos impagables mostres d’humor teatral. I dit alhora amb tots els respectes que es mereix també el molt extens món de l’stand up comedy, que en els seus orígens trobava en la intimitat del cabaret , el night club i el music hall l seu habitat natural . El problema sorgeix quan aquells escenaris que van néixer per acollir altres formes de teatre ,s’acaben convertint en residència fixa d’aquesta modalitat. I les circumstàncies pandèmiques han volgut que als avantatges comercials del monòleg, se li hagin vingut a afegir els avantatges sanitaris. Com a mínim a l’escenari, no hi ha res més sanitàriament segur que una persona sola que no interactua amb ningú altre situat a menys de dos metres de distància!. Per cert que la crisi , va comportar llavors també que es disparés el nombre de reposicions d’espectacles de provada eficàcia comercial. I també això està molt bé… quan això es fa de forma totalment compatible amb l’estrena de noves propostes de les quals, amb sort, potser també en puguin sortir un grapat de nous gran èxits que amb el temps siguin alhora objecte de noves reposicions. De fet, més d’un cop havia quedat en evidència en altres temps que un dels problemes que presentava l’exhibició d’espectacles a Barcelona, era el de la dificultat que sorgia quan es tractava d’allargar la vida comercial d’una proposta trobant per a ella un nou espai d’exhibició. Això , sense entrar en el fet que, fins fa ben pocs anys, resultava gairebé inimaginable quelcom tan habitual a altres indrets com ara el fet que un gran èxit produït i estrenat a un espai públic, passés a exhibir-se a una sala de titularitat privada. Però tornant al que dèiem abans: la temptació de convertir la reposició que té molts punt per repetir l’èxit de visites anteriors en una mena de refugi de cara als mals temps, pot contribuir alhora a l’estancament de la vitalitat teatral .

PETER BROOK/ MAHABHARATA: SU ORIGEN – VERSIÓN COMPLETA CON ...

El mític “Mahabharata” dirigit per Peter Brook estrenat al Mercat de les Flors el 1985

ELS DE FORA HAURAN D’ESPERAR
Recordeu que una altra de les conseqüències a nivell escènic de la crisi del 2008 , va ser la dràstica reducció d’espectacles internacionals a la nostra cartellera? Al llarg del quart de segle anterior a la crisi, els escenaris barcelonins s’havien començat a convertir com mai ho havien estat abans en una escala gairebé obligatòria de bona part dels grans espectacles internacionals en gira. I aquesta creativitat forana havia alimentat també la creativitat local Quan, banalitzant el tema, es vol reduir de vegades l’impacte d’aquestes visites tractant-les una mica com a patums, el que s’està fent en realitat és banalitzar alhora quelcom tan evident com ara la forma com nodrir-se de la creativitat aliena es converteix sovint en el millor estímul per alimentar la pròpia. Fins i tot per rebel·lar-se contra les formes de la cultura heretada i produir quelcom nou , cal abans conèixer-la bé. Quelcom que , dit sigui de pas, sovint obliden els profetes fanàtics de la cultura de proximitat que pretenen reduir el fet cultural a una cosa massa semblant a un taller de casal de barri, i menyspreen la xarxa de connexions i les arrels d’una interculturalitat que, paradoxalment, apareix constantment al seu discurs demagògic. La crisi del 2008 no solament va deixar Barcelona sota mínims pel que fa a la presència de muntatges arribats des d’altres indrets del món. Com passa gairebé sempre amb aquestes coses, aquella crisi va aconseguir també que allò que s’havia començat a interioritzar com a imprescindible, acabés semblant totalment prescindible. La capacitat d’adaptació dels humans, té moltes coses positives i ens ajuda a superar dificultats que ens semblaven insuperables. Però té també aquest aspecte negatiu: ens mal acostuma a considerar que les pèrdues no ho són tant, i que formen part de la nova normalitat. El que hauria de ser considerat com un parèntesi excepcional , acaba sent considerat com l’única realitat possible. I poc a poc – en realitat, la cosa acostuma a anar força ràpida- , ja no trobem a faltar allò que en realitat suposava una clara millora de la nostra qualitat de vida, del nostre desenvolupament personal, cultural, intel·lectual. I aquí entren de nou en joc els nostres representants polítics. Teòricament, els hi toca preservar aquesta qualitat. I en cas de pèrdua, els hi tocaria també en teoria ( i ja sé que això és teoritzar massa) treballar per tal de recuperar-la, i recordar-nos de tant en tant que ho estan fent sense necessitar que els hi refresquem la memòria . Però , per contra, sovint sembla com si estiguessin més interessats en que ens oblidéssim definitivament d’allò perdut, i no ho reclaméssim com un dret adquirit. La laxitud , porta a l’oblit i el desinterès. Quan, uns anys després de la crisi del 2008, els espectacles internacionals vam començar a tornar tímidament a la nostra cartellera, la reacció dels espectadors va ser també ben tímida. Una dècada abans, hi havia fam per no perdre’s aquella visita que semblava imprescindible i esgotava les entades. Ara, hi havia mandra . Ja ens havíem acostumat a la pèrdua. I mentre tant, cap responsable cultural de cap de les administracions que ens administren, havia insistit en la necessitat d’aquest retorn; més aviat tot el contrari.

 

AD Classics: Royal National Theatre / Denys Lasdun | ArchDaily

L’ara inactiu National Theatre de Londres, tota una mostra de l’estil arquitectònic conegut com a Brutalisme 

 

LA CAIGUDA DE L’IMPERI BRITÀNIC

Doncs ara que, per acabar-ho d’adobar , a les dificultats econòmiques s’afegeixen les dificultats sanitàries, i ara que ens enfrontem també a nivell teatral a una crisi que per les múltiples variants que presenta resulta molt més dramàtica que la de llavors, quin futur immediat li espera a aquest diàleg escènic entre diferents cultures? Cal preguntar-s’ho, encara que tant aquesta pregunta com totes les altres derivades de la situació, provoquin un notable vertigen. Esclar que, i tornat cap a Londres, ves a saber tu qui quedarà per anar fent i rebent visites escèniques al llarg dels propers anys. Quan veus com tremolen institucions tan sagrades ( i amb uns pressupostos tan potents) com ara el National Theatre o la Royal Shakespeare Company, mentre escoltes als responsables del Shakespeare’s Globe explicar que si la cosa continua així no podran tornar a obrir el seu emblemàtic espai escènic, i els grans empresaris del West End van anunciant la cancel·lació més o menys definitiva d’espectacles que aconseguien recaptacions fantàstiques, i ….quan tot això passa, tens la sensació d’estar assistint a l’inici de la caiguda d’un imperi escènic ple de talent desbordant sense el qual seria impossible entendre la història del teatre universal d’aquests darrers segles. I quan tot això passa, no pots evitar tampoc sentir un gran neguit pel futur d’aquesta realitat teatral de casa nostra no tan imperial i molt més domèstica … i per això mateix, potser encara més fràgil.
Cal començar a abordar tant aquestes, com totes aquelles moltes altres qüestions que s’aniran fent evidents al llarg dels propers mesos . Sense voluntat derrotista. Però alhora, sense voler obviar els molt preocupants reptes que planteja la situació actual; us reptes que delimitaran en gran mesura el futur creatiu de la nostra vida escènica, i el futur laboral de tothom vinculat a ella. Amb el convenciment que , sense esperar a l’inici oficial de la propera temporada, aprofitareu aquest mateix mes d’agost per gaudir de la presencia d’Assumpta Serna al Aquitània i conèixer la història d’amor secreta de Vinicius de Moraels gràcies al molt brasiler musical “La canción de Ioanema”. O us apropareu al Teatre Gaudí Barcelona (TGB) per assistir a la representació de “Here Comes Your Man”, l’obra amb la qual Jordi Cadellans aborda amb format de thriller al tema del bullying escolar. O voldreu compartir el sopar entre amics al voltant d’una ben dissenyada taula ·Gustafsson R 60” que Rosa Molina ens proposa al Versus Glòries. Cal tornar a omplir els teatres , encara que aquests només es puguin omplir a mitges. Però cal també obrir un debat capaç d’abordar tota la complexitat que la pandèmia va deixant al seu pas.

La canción de Ipanema - Aquitània Teatre - Teatre Barcelona

Assumpta Serna i Toni Sevilla, presents a la “nova normalitat” escènica