Miscelània escènica

0

Five easy pieces: deixeu que les criatures interpretin els seus propis assassinats

Aquests dies, buscant informació al voltant del sensacional espectacle de Milo Rau que acaba de passar pel Teatre Lliure deixant entre la majoria d’espectadors la sensació d’haver assistit a quelcom ben extraordinari, m’he trobat amb una noticia sens dubte tan pertorbadora, com del tot connectada amb el joc teatral i metateatral que ens proposa el muntatge. A la revista belga Theaterkrant, apareix una crítica signada per Tuur Devens en la qual el seu autor ens explica com, en el temps en el qual es van produir els crims i les violacions infantils perpetrats per Marc Dutroux, Devens es dedicava a l’ensenyament. I casualment, una de les alumnes que va tenir a classe en el seu últim any d’educació secundària, va ser la mateixa Eefje que, pocs mesos després, seria segrestada per Dutroux. El professor, ara reciclat en crític escènic, va ser llavors alhora el responsable d’organitzar amb els seus alumnes una representació teatral sobre Gaspar Hauser. Recordeu el cas d’aquest noi, que va ser trobat a la ciutat de Nuremberg el 1828, quan era un adolescent de setze anys, i que des de llavors no ha deixat d’intrigar i d’estimular la imaginació de grans creadors com ara el cineasta Wener Herzog (que li va dedicar una molt notable pel·lícula) l’autor Peter Handke (que va escriure a partir d’ell un brillant monòleg escènic), el poeta Verlaine (que el va transformar en poema) o el músic Georges Moustaki (que en va fer una cançó a partir del poema)?
Hauser, en el moment de la seva aparició, era un noi que no sabia ni parlar, ni escriure , ni llegir; un noi d’origen misteriós (algunes especulacions fins i tot apunten que es podria tractar d’un fill il·legítim del mateix Napoleó Bonaparte!), que va morir també misteriosament cinc anys després, sense que mai s’hagi pogut aclarir si aquesta mort va ser provocada per un suïcidi o, per contra, es va tractar d’un assassinat.
En qualsevol cas, el que sí està del tot provat, és que Hauser s’havia passat els anys de la infància vivint un captiveri forçós, i sent per tant víctima, com a mínim, d’una brutal forma d’abús: la que va fer d’ell un ésser privat de llibertat, de contacte social, i d’educació. I el que sí sabem també és que la seva mort, voluntària o no, va respondre a un acte de violència ple d’implicacions. Doncs heus aquí que, en aquella representació escolar, a la futura víctima de Dutroix, li va tocar interpretar el paper de Gaspar; li va tocar, doncs, representar quelcom ben semblant al drama que li tocaria protagonitzar poc després sense teatre de per mig. A l’escenari, Eefje anticipava la seva pròpia història. Com diu el mateix Devens, quelcom al·lucinant. Quelcom que ens convida també a pensar de quina manera, una representació no solament en pot tenir alguna cosa de catarsi al voltant dels fantasmes del passat i de les pors del present, sinó que també pot estar donant-li forma a les amenaces del futur.
De moment, en principi els nens reunits a l’escenari per Milo Rau, tenen encara el futur a les seves mans. Qui sap: potser aquest nen que interpreta amb evident entusiasme un policia i que aspira a convertir-se de gran en policia, acabi materialitzant el seu somni. I tot i que aquest altre nen que assegura voler esdevenir rei, sembla tenir-ho més cru, tampoc no queda descartat: sense anar més lluny, hi ha una infanta espanyola que, en teoria, algun dia serà reina, i que algun dia, s’haurà de casar amb algú altre. En tot cas i bromes a part, es converteixin en el que es converteixin aquests nens el dia de demà, el que està clar és que ara mateix, tots gaudeixen al màxim del joc de la interpretació. I amb un espectacle com aquest, cal insistir en la sucosa ambivalència amb la qual juguen la llengua anglesa (to play) i la llengua francesa (jouer), fent servir el mateix terme tant per designar l’acte de jugar, com per designar l’acte d’actuar. Els nens de Five Easy Pieces, entenen perfectament tant la diferència entre una cosa i l’altra, com els seus punt de contacte. I es prenen ben seriosament el joc, sense que, d’altra banda, aquesta seriositat resulti traumàtica, malgrat els traumàtics crims que s’estan escenificant. Rau, ja ho sabeu, és un dels màxims exponents del millor teatre polític que es fa ara mateix: no per res, la seva companya porta el ben revelador nom d’International Institute of Political Murder. Cert: en aquest cas, malgrat les subtils referències al passat colonial de Bèlgica i al fet que Dutroux és nascut a l’antic Congo Belga en el que el rei Leopold II va perpetrar tantes barbaritats, i malgrat la forma com el cas Dutroux va fer visible davant la societat belga el mal funcionament de les seves institucions judicials i governamentals, es diria que la dimensió política de l’espectacle, queda més oculta. Però no us enganyeu: cadascuna de les preguntes que obra l’actuació d’aquests nens tan intel·ligentment i divertidament conduïts per Peter Seynaeve (un director actuant en el paper de director), té una connexió política. Només cal tenir en compte que aquestes preguntes, giren al voltant de la forma com es representa la violència, i com un acte violent, pot acabar esdevenint part de la memòria col·lectiva d’una comunitat: al principi de tot, el director els hi pregunta als nens si han sentit a parlar de Dutroux, i no solament la resposta és positiva en tots els casos, sinó que dóna lloc a un seguit d’atropellades intervencions en les que cada nen pretén dir la seva sobre el tema. I aquestes preguntes, posen damunt la taula quin és el concepte d’educació que els hi venem a les noves generacions. I fins a quin punt, el fet que un nen representi quelcom directament relacionat amb la pitjor de les violències, el violenta a ell mateix; memorable en aquest sentit, el moment en el qual una nena ficada en el paper de víctima, interpreta la seva negativa a seguir les instruccions del director, a ficar-se en situació, a treure’s la roba a l’escenari… i com, poc a poc, va cedint a cadascuna de les directrius. Ho torno a dir: tot plegat, mentre la nena interpreta el seu disgust davant les peticions; no l’està pas vivint com a real.
Per cert: si vau veure l’espectacle, recordeu que a la darrera escena es fa referència a una pel·lícula que es diu Quina cosa són els núvols?. Encara que a la representació no s’esmenti, aquesta pel·lícula és un esplèndid curt de Pier Paolo Pasolini (Che cosa sono le nuvole?) que trobareu fàcilment a youtube. I en el que el gran Totò i Ninetto Davoli, interpreten a un parell de titelles que mai han sortir de l’interior del seu teatre de titelles, i sempre s’han preguntat què deu ser un núvol. Quan a aquests dos els hi toca interpretar el drama d’Otello, el públic reacciona violentament davant la violència domèstica que es troben al petit escenari. Llavors, el director del teatre llança a les escombraries als seus dos “actors” amb fils. I casualment, van a parar a un indret des del qual, poden contemplar els núvols per primer cop a la seva existència. Representar un acte violent, ha fet que ells s’hagin convertit en víctimes d’una forma de violència. I alhora, els hi ha permès per primer cop veure allò sobre el que sempre havien especulat. No em negareu que aquest curt signat per un director que va acabar també convertit en cadàver per culpa d’un acte de violència, connecta absolutament amb la proposta de Rau, i funciona – el mateix Rau ho ha dit- com un punt i final tocat de lleugeresa… tot i que proveït alhora d’inquietants significacions.

A tots els que heu vingut: com ens has pogut fer això, Jordi!

Mai no m’ho hagués pogut imaginar. Però gràcies a aquest espectacle de Marc Rosich, ara sé que si alguna vegada Núria Feliu decideix tornar a reprendre amb tota l’empenta la seva activitat artística (tot i que potser ara el país, no està per a les mateixes musiquetes) i necessita una bona “cover” capaç de practicar l’enganyifa amb l’ajut del playback, pot comptar de totes totes amb la gran Mercè Arànega: amb l’ajut del servei de perruqueria del Nacional, Arànega es transmuta en alter ego de la Feliu. I, d’altra banda, ens recorda fins a quin punt aquesta imatge diguem-ne que feliuesca, es va fondre al llarg de dècades amb la imatge d’una certa catalanitat, d’un cert model de mestressa de casa més o menys addicte al pujolisme, més o menys conservadora (amb els seus rampells de disbauxa controlada, per tal de fer realitat l’etern joc entre el seny i la rauxa… i entre la puta i la Ramoneta) sense fer massa escarafalls, més o menys identificada amb aquell miratge de país mític que ni tants sols semblava necessitar de cap mena d’independència, perquè el seu imaginari ja el situava més enllà dels límits encotillats de la realitat dependent. Aquell, per cert, era també el país de Les Teresines, feliçment ressuscitades aquests mateixos dies per La Cubana: també la Magda Casals d’aquesta sàtira (i fins i tot, la seva parentela) en té quelcom de Teresina. Encara que en el seu cas, sigui una Teresina que ha perdut ja del tot (o potser no?; els pares simbòlics, costen més de matar que els pares d’estar per casa) la santa innocència d’altres temps, davant la magnitud del desastre, l’abast de la traïció. Sí, és cert: potser la Marta –ja sabeu de quina Marta parlo- en té més la culpa de tot plegat (es nota que la Magda, no sent per ella cap mena de simpatia; probablement perquè n’esta un punt geloseta) que el mateix pare/amant platònic. I al cap i a la fi, si ho va fer pels fills, té una disculpa: per un fill, es fa de tot! Però fins i tot així, el desemparament provocat per la confessió de qui va semblar durant molt de temps el més Honorable de tots els honorables, és massa gros com per no deixar-te fet/a un drap !
La Magda – no cal ni dir-ho perquè ho diu el mateix Rosich- en té també quelcom d’aquella insular i inoblidable Obdúlia de Montcada de Mort de Dama, presidint des del llit mortuori el seu propi funeral, que és també el funeral de tot un món; quin gran espectacle, el que ens van presentar en aquest mateix escenari Rosich i Arànega en companya de la dama moribunda! Però lamentablement, aquest cop, les coses no funciones pas tan bé. I com les comparacions són tan odioses com inevitables, la comparativa més aviat li juga una mala passada a una proposta que, en gran mesura, es perd per culpa de la desmesura. A Magda Casals, probablement, li hagués resultat més escaient un bon monòleg d’una horeta, que una comèdia de dues hores i mitja que de vegades sembla voler agafar embranzida èpica, però que en realitat es queda massa sovint al nivell de l’acudit casolà que no renuncia al tòpic. Un monòleg amb quatre estris escenogràfics capaços de reproduir sense grandiloqüència l’imagineria del pujolisme, hagués resultat més eficaç que aquesta comèdia amb trets esperpènticament tràgics que es mou al bell mig d’un decorat realista que quan menys t’ho esperes, s’enlaira de forma ben poc realista, amb una espectacularitat tan vistosa com inútil: es diria que l’efectisme del moment no compleix altra funció que la de distreure una mica al personal amb un truc d’aquells que fan patxoca.
Rosich desaprofita força les possibilitats gairebé sacrílegues del que implica fer una obra sobre la caiguda del pujolisme al mateix espai que, un dia, va ser el temple cultural per excel·lència del pujolisme. I per contra, infla sense cap necessitat la presència d’uns personatges addicionals que no passen del simple tret caricaturesc, i que t’acaben fent partíceps d’insignificants traumes personals i velles històries d’amor universitari , com si això fos una versió casolana d’Agost que subsituís els pecats de l’Amèrica profunda pels de la Catalunya de la Moreneta. Encara que, per sort, cada cop que Arànega recupera el control de l’escenari (a l’inici del segon acte la seva absència pesa com una llosa), ens oblidem una mica de tota la resta… quina gran actriu, aquesta Arànega!

Complete works: table top Shakespeare. Quan l’estri més vulgar es transforma en gran personatge shakesperià

Corren per youtube una sèrie de vídeos ben aconsellables, i ben il·lustratius del treball escènic que la companya britànica Forced Entertainment ha desenvolupat al llarg de les darreres tres dècades. I una cosa et queda clara, gaudint d’aquestes imatges plenes de paraules: a la gent de Forced Entertainment, el que més li agrada, és parlar pels descosits. El que predomina per damunt de qualsevol altra aspecte a unes propostes marcades sempre per la seva originalitat conceptual i la seva experimentació juganera farcida de notable sentit de l’humor, és aquest plaer per la narració que ha acompanyat la humanitat des dels seus mateixos orígens, i que constitueix alhora el fonament en el qual es recolza la mateixa història del teatre. I quan et poses a explicar histories amb delectació i veus que l’auditori que les escolta les segueix atentament, acabes perdent la noció del temps; quelcom que et pot passar tant si les estàs explicant o escoltant a la vora del foc a un poblat ancestral, com si et trobes dins d’un teatre d’ara mateix.
Per això mateix, i perquè les convencions escèniques no formen part del bagatge de Forced Entertainment, les seves propostes es poden prorrogar al llarg d’hores i més hores: molts dels espectacles que presenten, assoleixen metratges quilomètrics. Aquest és per exemple el cas d’Speak Bitterness, un eixerit acte de confessió pública en el qual els membres de la companya, ajudats d’un munt de fulls en els quals han anat anotant els seus pecats, ens expliquen fil per randa quines són les coses més vergonyoses i íncíviques que han fet o han pensat al llarg de la seva vida i que sovint, continuen practicant amb impunitat: una exhibició d’incorrecció política amb resultats ben estimulants, i –si ho jutgem pels trenta minuts penjats a youtube de la maratoniana confessió pública-, de vegades, decididament divertits.
Les ganes d’explicar i seguir explicant, i el plaer de crear expectatives al voltant d’un relat encara que el relat no dugui enlloc, es fan també ben palesos a And on the Thousandth Night, una proposta que, com haureu intuït pel seu títol, guarda una intensa connexió amb aquella narradora excepcional que ens va demostrar que narrar, et pot salvar la vida. Aquí no hi surt Sheherazade, però els intèrprets de la companya prenen el seu relleu, guarnits amb una corona de cartró, i explicant-nos una sèrie de contes i més contes protagonitzats sempre per reis i reines, i dels quals mai no en sabrem el final, perquè cada cop que un company crida stop, el narrador ha d’interrompre la seva història, i ja no la pot tornar a recuperar.
Ara, els Forced Entertainment s’han presentat al Lliure carregats ni més ni menys que amb les obres complertes de Shakespeare, i amb la intenció de representar-les totes al llarg de sis dies també ben maratonians. Però ni amb sis dies n’hauria prou, si es tractes de representar aquestes obres tal i com les coneixem, amb totes les paraules que el gran Willy va escriure per a elles, i que els actors de tot el món repeteixen amb veneració. Per contra, a les versions resumides d’aquestes obres (al voltant d’una hora per peça) que ens van explicant els membres de la companya, les paraules sagrades, gairebé ni apareixen. El que tenim davant nostra és un actor o una actriu que fa més o menys el mateix però amb molt més talent, això sí) que hem fet tots i totes alguna vegada quan algun ens ha demanat que li expliquem, per exemple, la pel·lícula que acabem de veure. Amb una diferència: aquests intèrprets, compten per visualitzar la seva narració amb una taula, i amb una sèrie d’objectes ben quotidians i de vegades ben prosaics als qual els hi toca per una estona investir-se amb la personalitat d’aquests grans personatges shakesperians. A una i altra banda de la taula, s’amunteguen en prestatgeries aquesta col·lecció d’objectes que, per una estona, adquiriran la personalitat dels dissortats amants de Verona (Romeu i Julieta) o la dels dos cavallers de la mateixa ciutat l’amistat dels qual perilla per culpa de rivalitats amoroses (Els dos cavallers de Verona), o la de rei de Sicília atacat d’una gelosia absolutament irracional (Conte d’hivern) o la de gran general romà caigut en desgràcia i reconvertit en xef d’àpats caníbals (Titus Andronicus). Això, per parlar només dels quatre ‘shakespeares’ condensats amb senzillesa i talent dels quals vaig poder gaudir jo, mentre constatava un cop més fins a quin punt un bon narrador et pot fer viure comèdies i tragèdies … comptant en aquest cas amb la desinteressada col·laboració d’una colla d’actors muts als quals no les hi fem ni cas quan se’ns presenten a casa en forma d’ampolla de refresc, rentavaixelles o escuma d’afaitar, posem pel cas.

  • Concert del 30è Aniversari
  • Juana
  • Manel
  • Alicia Alonso
  • West Side Story