Noël Coward (2). El caviar de l’enginy i l’ombra de Bond, James Bond

0

Noel Coward | Writers Write

 

Recordeu com i on ho vam deixar? A l’anterior Teló, Noël Coward es va convertir en convidat especial arrel de l’estrena a Barcelona d’ “Els somnàmbuls”, l’excel·lent comèdia triangular de Llàtzer Garcia que reescriu aquell altre ménage a trois imaginat – amb no poc escàndol- per Coward a “Design for Living” . Però com us deia llavors, la personalitat, el talent i la col·lecció de brillants sentències de Coward, bé es mereixen un segon lliurament . I ara que tots tornem a semblar una mica somnàmbuls confinats sense esma esperant despertar algun dia del malson víric que ens ha tornat a deixar sense teatres, una bona dosi d’enginy cowardià ens pot resultar ben beneficiosa. Fins i tot la podem acompanyar –encara que els abstemis s’abstinguin – amb un ben sec Dry Martini, una d’aquelles begudes que – com el bon xampany- no poden faltar mai al sofisticat univers de Coward. I que alhora resulta el còctel ideal per retre-li també tribut a l’agent secret britànic que, tot i cometre una traïció gens patriòtica – això de canviar la ginebra per vodka no solament és poc ortodox, sinó també poc “british”- li va ensenyar al món com preparar com cal un Dry Martini. I ho va fer servint-se de Sean Connery, a qui podem veure en la següent imatge en companya de Coward durant el rodatge de “Dr, No”, la primera pel·lícula de la sèrie. Que em perdoni Coward ( ho compensaré amb un tercer lliurament) , si la mort de Connery s’ha ficat de per mig, i m’ha portat a centrar-me en la vesant caribenya del nostre autor. Ja sabeu com m’agrada anar-me’n per les branques.

Odin's Ravens: That Dear Beast Ian Fleming

Connery i Coward a Jamaica, durant el rodatge de “Dr.No”

 

Però quins vincles potser també secrets i al servei de sa Majestat The Queen es troben darrera aquesta imatge? Doncs abans que la imaginació voli massa lluny – tots hem vist moltes pel·lícules d’espies- , us diré que Coward va acabar fixant la seva residència oficial a l’illa de Jamaica. Allà va morir. Allà va voler ser enterrat. I allà, a la casa on va viure ,es troba precisament el museu que repassa la seva trajectòria, tot permetent alhora contemplar des dels seus finestrals el mateix paisatge que va fascinar Coward . I Jamaica va ser també precisament l’indret on ,a inicis de l’any 1962 (quan Bob Marley era encara un adolescent que estava aprenent a pentinar-se les primeres ·rastes” i donar-li forma als primers “porros”) va començar a filmar-se la primera aventura cinematogràfica –abans n’havia tingut una de televisiva; una discreta i molt “low budget” adaptació de “Casino Royale” que podeu trobar fàcilment pels senderis de Youtube- de l’agent secret amb llicencia per a matar a qui calgui. Cal dir que el vincle entre Coward i Bond, James Bond, no es limitava a la casualitat de les localitzacions on es va ubicar el rodatge. Resulta que el nostre autor era com qui diu veí ( tot i que les seves residències es trobaven situades a prou distància, si un dia et quedaves sense sal la porta de l’altre era el lloc més proper al qual trucar) de Ian Fleming. I Fleming és com tothom sap – encara que porti 66 anys mort i que els guions de la sèrie no tinguin ja res a veure amb els relats que ell va deixar escrits- el novel·lista culpable que gairebé sis dècades després encara seguim esperant amb candeletes cada nova aventura de 007. Una aventura l’estrena de la qual enguany s’ha tingut que ajornar : el coronavirus ha aconseguit així allò que no van aconseguir ni la KGB ni Spectre en els seus temps de màxim esplendor. Per cert que aquest Fleming que no veia amb bons ulls que Connery es transformés en Bond (ell optava clarament per Gary Grant) , li va posar a la seva mansió el després també ben bondià nom de Goldeneye. I també Coward té alguna cosa a veure amb aquest nom. A l’autor de “Vides Privades”, la llar del seu gran amic Fleming – ell mateix, posseïdor d’un passat als serveis secrets que li va servir com a esborrany per imaginar les aventures del seu personatge- , no li agradava pas massa. Per tal que vosaltres us formeu la vostres pròpia opinió, aquí en teniu una imatge exterior…

 

Ian Flemings Goldeneye House Jamaica

…i una d’interior que ens mostra a Fleming a la seva taula de treball

The Fleming Villa: Luxury Villa, Where James Bond was Written, at GoldenEye Resort in Jamaica

 

 

IAN, LA TEVA LLAR SEMBLA LA CONSULTA D’UN METGE

I si l’indret en el qual Fleming va escriure sovint de forma compulsiva les novel·les protagonitzades per 007 us sembla ben atractiu – la veritat és que jo a primera vista no li posaria cap pega, com tampoc li va posar el ja esmentat Bob Marley quan va comprar la finca el 1976- , el cert que és que a Coward, no li feia gens el pes. Ell més aviat trobava que aquella llar era un espai “massa concret i clínic”, un escarni massa semblant a la sala de consulta d’un metge. Per cert que el nom que Fleming li va posar a la finca té uns orígens prou novel·lescos ( d’una banda) i prou vinculats al M16 ( de l’altra) com per no dedicar-li també un minut d’atenció. Quan Fleming va batejar la residència , va tenir molt present el títol de l’esplèndida novel·la de Carson McCullers “Reflexos en un ull daurat” , que l’any 1967 John Huston va transformar en una admirable pel·lícula maleïda protagonitzada per Marlon Brando i Elizabeth Taylor; un agosarat film que Huston va voler estrenar (la Warner no ho va permetre) en còpies monocromàtiques virades en daurat, alguna de les quals circula actualment per Internet ; jo de vosaltres, em posaria a buscar-la ara mateix.

 

Però Goldeneye va ser també el nom d’una operació secreta desenvolupada per Ian Fleming durant els dies de la Segona Guerra Mundial que preveia un pla d’actuació del govern britànic , en cas que l’exercit nazi intentés envair Gibraltar a través d’Espanya. Fleming va comprar la finca just quan, finalitzada la guerra, va decidir deixar de jugar a espies per tal de centrar-se en el seu treball com a periodista i escriptor de novel·les… d’espies . En aquest indret van néixer a partir del 1952 les dotze novel·les que Fleming li va dedicar a 007 abans de la seva mort. I en aquest indret va mantenir les seves trobades furtives i a les hores encara del tot adúlteres amb Ann Charteris. Que amb el temps s’acabaria convertint en la seva dona. Però que en aquells primers temps de Goldeneye al llarg dels quals Fleming passava tres mesos a l’any lluny de la rotativa del diari londinenc per al qual treballava i centrat en la seva feina d’escriptor, era encara la senyora de Lord Rothermere. I sabeu vosaltres per quina raó el marit de l’Ann – tot un personatge també ben novel·lesc- no s’estranyava gens ni mica de les llargues absències jamaicanes de la seva muller? Doncs perquè l’Ann era també una gran amiga de Noël Coward, i feia veure que residia a la llar del seu amic, convertit així en allò que es coneix com a una “carabina” , una “chaperone” ( ja que som entre britànics, diguem-ho en anglès) d’aquelles que amb la seva presència, contribueix a ocultar en casos com aquest aquella mena de relacions que volen continuar ben ocultes.

 

UN ENLLUERNADOR CERCLE SOCIAL

El cert és que , encara que a Coward no li agradés Goldeneye, es passava a la finca tant de temps com el que Fleming es passava a Firefly Estate, que aquest era el nom de la possessió immobiliària de Coward.

 

11 Off-the-Beaten-Path Adventures in Jamaica

 

L’escultura de Coward, seguda per sempre més davant  el paisatge que tan va admirar en vida 

 

Un espai amb vistes privilegiades que , en altres temps , i quan la casa encara no existia (es va construir el 1956) , havia estat refugi del pirata Henry Morgan, un d’aquests pirates amb prou visió política – en corren un fotimer- com per acabar convertint-se en governador de l’illa. Però a partir dels anys 50 , i sense descartar la presència d’algun polític tan il·lustre com ara Sir Winston Churchill i d’alguna testa tan coronada com ara la de la mateixa reina Isabel i la de la seva no menys regia mare- tant la casa de Coward com la de Fleming es van convertir en espais de trobada d’aquella altra mena de pirates associats a la jet set i al món de l’art i de l’espectacle. Passant d’una propietat a l’altre , podies anar petant la xerrada amb Laurence Olivier, Errol Flynn, Sophia Loren, Peter O’Toole, Richard Burton, Lucien Freud o Truman Capote. Sense oblidar-nos, naturalment , de la ja esmentada Elizabeth Taylor que , juntament amb el llavors marit Richard Burton, va compartir protagonisme amb Coward a una altra pel·lícula maleïda i fracassada. Una pel·lícula de Joseph Losey bassada en una obra teatral de Tennessee Williams que havia estat també tot un fracàs escènic, i una altra pel·lícula que a mi m’agrada molt: “Boom! (La mujer maldita)” . També aquesta us la recomano, tot i córrer el risc de perdre del tot la vostra confiança.

Boom!” (1968), by Joseph Losey | Back to the World

Coward contempla en aquesta escena de “Boom!” l’extravagant vestuari que llueix Taylor, inspirat com el mateix moviment que executa en el teatre kabuki

TREBALLAT RÀPID PER TAL DE GAUDIR RÀPID DE LA FESTA
Abans us he dit que quan Fleming es posava a escriure les aventures de Bond, ho feia de forma compulsiva: en tenia prou amb dues concentrades hores de treball per omplir els folis en blanc amb un parell de milers de paraules. Però aquest frenesí, no obeïa pas a cap sistema creatiu. El que volia Fleming era acabar d’hora, i disposar de la resta d’hores del dia i especialment de la nit per tal de dedicar-les plenament al plaer. I la seva gran amistat amb Noël Coward, que s’havia forjat quan tots dos van coincidir a l’illa per primer cop encara a la dècada dels quaranta, formava part essencial d’aquesta recerca del plaer. Fleming i Coward es passaven llargues hores prenent plegats el sol mentre encadenaven copes , cigarretes, i xerrades que en tenien també molt de plataformes d’exhibició d’aquell enginy que Coward va comparar amb el caviar. Deia Noël que “l’enginy hauria de ser una delícia tan gloriosa com el caviar; mai estesa com la melmelada”.
Després arribava la nit; l’hora en la qual aquest gran “ladykiller” que va ser Fleming podia desplegar totes les seves arts seductores i anar acumulant conquestes, mentre Coward podia alhora sortir d’un armari dins del qual qual , en qualsevol cas, mai no va estar massa ficat, perquè sempre va viure la seva homosexualitat amb la sofisticada llibertat que li permetia l’ambient en el qual es movia . Tornarem un altre dia una miqueta més a Coward , després d’haver-li prestat atenció a les seves vinculacions jamaicanes amb un toc Bond. Però de moment, acomiadem-nos d’ell com la vegada anterior, amb un grapat de sentencies d’aquelles que t’agradaria tenir sempre a punt per tal de deixar-les anar quan l’ocasió convida a fer-ho.
“No tenim cap garantia fiable que el més enllà resulti menys exasperant que el que tenim ara, veritat que no?”.
“No crec en l’astrologia. Les úniques estrelles a les quals puc culpar dels meus fracassos, son aquelles que caminen per l’escenari”.
“Passaré per la vida anant en primera classe o en tercera classe, però mai en segona classe”.
“Em demaneu un consell sobre l’actuació? Parleu clar, no us doneu cops amb els mobles que hi ha escena, i si us cal motivació, penseu en les factures que teniu que pagar divendres”.
“Si per casualitat un dramaturg vol expressar una opinió política, moral o filosòfica, ha de ser un artesà prou bo i fer-ho amb prou capacitat d’entreteniment com per a que el públic rebi el missatge sense ser-ne conscient”.

 

The Noel Coward Theatre, St. Martin's Lane, London WC2L’ara tancat teatre Noël Coward de Londres ,que si la pandèmia ho permet tornarà a obrir portes el proper desembre amb l’espectacle “The Comebak”.

bANNER amic ficcions 2020