Òpera per a cinèfils

0

Us agrada molt el cinema, però no acostumeu a freqüentar els teatres d’òpera? Doncs, aquest cop, no hi ha excusa possible, no podeu deixar de banda la ineludible cita que teniu amb Erich Wolfgang Korngold i la seva fascinant, torbadora La ciutat morta. Si sou cinèfils dels de debò, no cal ni que us presenti al mestre Kornsgold. Però, per si de cas la memòria us falla: les seves partitures, són les que acompanyen al intrèpid Robin Hood d’Errol Flynn, mentre feia de les seves al bosc de Sherwood. O, per seguir amb el saltimbanqui heroi de la Warner Bros., les que li posaven simfonisme a la pirateria de El falcó dels mars. O les que contribuïen a omplir encara més de dramatisme la mirada de Bette Davis, reina verge tan poderosa com condemnada a la solitud sense amor, a La vida privada d’Elizabeth i Essex. Sens Korngold, el Hollywood clàssic ens hagués arribat amb una sonoritat molt menys rica. I, sense el cinema, també l’esplèndid muntatge de La ciutat morta signat per Willy Decher, hagués estat ben diferent. Oblideu-vos de les limitacions i reiteracions presents al seu recent Otello i penseu millor en el gran director d’escena que ens va deixar bocabadats amb Billy Budd. Decker, continua sent-li molt fidel als trets característics del seu estil (les perspectives escenogràfiques inclinades com a representació del delicat equilibri psicològic dels personatges, la omnipresència d’elements simbòlics, les creus que ens recorden el pes feixuc de la religió…). Però aquest cop, la sensacional òpera que té entre mans, li permet fer de l’escenari una veritable al•lucinació visual i Decker aprofita molt sàviament aquesta possibilitat. Es diria que, conscient dels paral•lelismes entre la història d’amor obsessiu mes enllà de la mort que explica l’obra, i aquella altra que vivia James Stewart a l’hipnòtica Vértigo, Decker fins i tot té molt present per moments al genial Hitchcock.

De fet, Decker obre al Liceu un segon escenari que, quan es mou vertiginosament, recorda l’increïble efecte visual amb el que, combinant un travelling i un zoom que seguien moviments antagònics, l’amic Alfred visualitzava l’atracció falta de l’abisme: sinistre i, alhora, irresistible. Però el director, no se n’oblida tampoc de l’herència d’aquell expressionisme que representava l’avantguarda artística quan Korngold va estrenar aquesta obra mestra al 1920. És llavors quan l’arquitectura de malson de Bruges, adquireix l’aspecte de decorat de pel•lícula de Fritz Lang, o del Murnau de Nosferatu. Encara que, els cinèfils més desesperadament romàntics, no puguin oblidar tampoc que l’altar que el protagonista ha aixecat en memòria de la morta, s’assembla d’allò més a aquell altre amb el que Truffaut es tancava a la necròfila L’habitació verda. Tant alt han començat que, ens convé seguir a les altres, no sigui que una baixada ràpida ens provoqui el mateix vertigen que al bo de James Stewart.

Això si, amb la vida criminal de Marthe i la seva mare, que ens presenta l’Albert Camus de El malentès, deixarem d’al•lucinar, per tocar ben bé de peus a terra en les misèries humanes. Tanta misèria i tant de pessimisme corre per l’escenari, que a Joan Ollé gairebé no li ha tocat més remei que adobar la tragèdia amb una mena de subtil humor subliminal que s’escola per l’acció de forma imperceptible. Per no desvetllar detalls: fixeu-vos només amb com el personatge de Jan pretén ocultar a les mirades estranyes la presència a escena de la seva dona, la Marie. O amb el latent toc d’ironia sarcàstica que es pot intuir en els diàlegs entre la mare i la filla. Com en el seu admirable Oncle Vània (tot i que més discretament), Ollé deixa també aquí sovint que el personatge de l’escena següent, es fiqui com un convidat tafaner a l’escena que l’ha precedit. Ja sé, que el món teatral de Camus, no té res a veure amb el de Beckett. Però, tenint en compte com Ollé accentua el paral•lelisme entre el silenci d’un vell tossudament mut, i el silenci de Déu, no vaig poder resistir la temptació de recordar a Godot i la seva eterna absència. Entre tants absurds criminals, brilla com mai una Marta Marco esgarrifosa en la seva decidida voluntat assassina. Els seus quatre magnífics companys escènics, realitzen també interpretacions impressionants. Però no hi ha dubte: aquest espectacle magnífic, el recordarem sempre a través dels ulls de la Marta.

I ara, relaxem-nos una mica. Però tampoc del tot; que el silenci de Déu aparegui també, com de passada, al nou espectacle de Los Modernos Un antes y un después. Els que no callen, com sabeu molt bé, són ells, i de la seva incontinència verbal, en surten unes quantes joies de comicitat. Los Modernos, representen la millor cara del humor: la d’aquell humor que sorprèn per la seva originalitat, que llueix un estil propi inconfusible, i que enxampa a l’espectador per la via fàcil.

Gairebé, tot el contrari del que passa amb el humor de Los monólogos de la marihuana. Ja se sap, que un espectacle còmic entorn la maria, els seus efectes, i la necessitat de la seva legislació controlada, caurà en uns quants llocs comuns fàcilment previsibles. Però és que, en aquest cas, els esforços per sortir-se’n de la rutina, s’han reduït al mínim. Potser, per riure ben a gust amb el que diuen a escena els personatges, caldria anar tan col•locats com ells mateixos. Però quan no es dóna la circumstància, resulta ben difícil que aquest grapat d’acudits de fumetes et faci flipar com caldria.

Res, el que us hem dit abans; si voleu flipar de debò i sense l’ajut de cap substància, res millor que donar-se un vol per La ciutat morta.