Per un món amb iaies i tietes

    0

    —Bona tarda, maca.

    —Bona tarda.

    —A quina hora comença la funció?

    —En quinze minuts.

    —Oh, molt bé. Doncs dóna’m una entrada. Però que sigui bona, eh? Apropet, que senti bé, que estic mig sorda.

    —Doncs està tot exhaurit però just m’ha sobrat una entrada a la filera vuit.

    —Ui, no, nena. Això és molt endarrere.

    —És la fila dels convidats. Es veu molt bé.

    —Si? Es veu molt bé? No sé pas… I és centradeta?

    —Bé, sí, està a quatre butaques del passadís central.

    —Oh, i no tens al passadís?

    —No, però estarà al centre igual.

    —Ja… I quin preu em fas, dulçura? Mira que jo sóc gran, eh?

    —Té descompte del 20%. Li quedarà per 20€.

    —La noia que hi havia abans sempre m’arreglava una miqueta el preu.

    —Sí, sí, si ja li estic fent descompte.

    — Però això és molt car! I a sobre em poses darrere, que aquí no sentiré res!

    Aquesta escena s’esdevé a diari a totes les taquilles de tots els teatres de Barcelona i m’atreviria a dir que provablement a la resta de Catalunya també. Desconec si a nivell mundial el tarannà de la iaia o de la tieta és comú i no entén de cultures, de llengües ni de religions. Bé, m’he permès una llicència poètica exhaurint les entrades d’aquest teatre de ficció, però la resta és tal qual. I és que el dia en que, posem d’aquí vint, trenta, cinquanta anys, aquest perfil de públic ja no vingui al teatre tindrem un problema seriós. No només perquè la recaptació de taquilla ho noti, que ho farà i molt, sinó també perquè les dones de entre seixanta i vuitanta anys són les principals consumidores de cultura. No se’n perden una: teatre, cinema, exposicions… Porten un ritme de vida social i intel·lectual que ja m’agradaria a mi, perquè aquesta agenda cultural sumada a l’experiència dels anys les converteix en un dels pilars més interessants de la nostra societat. Aquestes senyores practiquen la cultura consumint-la, gaudint-la, i després reflenxionant-hi amb el talladet al davant, en solitari o amb les companyes de batalla.

    És una obvietat que les generacions que venen/venim al darrere no consumim cultura de la mateixa manera. El món ha canviat. Molt. Les ofertes  per escollir com passem el nostre temps lliure s’han multiplicat, sí, però són les nostres prioritats les que ens guien i tenen la última paraula. I això és el que em preocupa. Em fa preguntar-me si aquestes prioritats nostres són ara més superficials que les de generacions anteriors. Anar al teatre sempre ha estat quelcom important, cada funció és única i és una activitat compartida, a les fosques, i catàrtica. Al teatre s’ha d’anar arreglat. Perquè s’ha de tractar amb respecte i bona predisposició. I em dol pensar que tot l’espai que ara ocupen aquestes senyores quedarà buit d’aquí uns anys perquè com a societat no estem heretant aquesta manera de fer, de ser, ni de pensar. I si queden butaques buides a les platees i els teatres i les companyies es ressenten, potser el teatre, les seves produccions, acabin convertint-se en allò que dicta el nou model de consum. Un fast theatre. No per breu, sinó per absència de qualitat. Una cultura que ja serà tal i que es veurà, com tot, tacada per l’ombra d’un sistema econòmic que vol tot allò que produeix per consumir i llençar, d’un sol ús, sense ressonància al cap, sense regust a la boca, ni espai per a la reflexió. I el pitjor de tot és que a nosaltres ja no ens quedarà cap lloc al món on no ser merament consumidors dins d’un engranatge que no cerca enriquir sinó tan sols econòmicament.

    Iaies i tietes, torneu sempre. Però si us plau, torneu amb les vostres filles, els vostres nebots, els vostres nets i netes.

    Jo vull un món a on a les taquilles d’arreu s’esdevingui l’escena del principi ininterrompudament i per sempre.