Perduts a Nova York en un dia normal

0

Els musicals de petit format són pràcticament un gènere propi dins de les cartelleres de Broadway o del West End, on a la cartellera alternativa (com a la comercial) els musicals també són majoria. A diferència nostra, el públic anglosaxó no té per què suportar el manit discurs de “els musicals no només són grans decorats amb gran desplegament tècnic”. El públic anglosaxó ho sap de sobres. Ah, i jo em puc arribar a emocionar igual en grans escenaris plens de caríssims decorats com en diminutes sales al soterrani d’un restaurant. Però aquesta és una altra història.

img1

Musicals a l’estil d’Ordinary Days, que Adam Gwon va estrenar a Londres l’any 2008 i que actualment podem veure’n la producció catalana al Versus Teatre, són una tònica habitual en la nova creació del gènere i en aquest cas particular amb l’afegit de que realment és un musical de petit format que neix amb l’objectiu de romandre per sempre en el petit format. I això avui dia és digne de ser lloat.

Pels no gaire familiaritzats, Ordinary Days respon a aquest tipus de musicals que amb només un teclat, quatre actors i un únic espai retraten en forma de conte la quotidiania d’uns personatges urbanites perduts a la recerca d’aquell punt d’inflexió a la vida que assenti per fi les bases cap a una maduresa professional i sentimental. Una quotidiania que no deixa de ser en el fons pura convenció de comèdia romàntica urbanita on Nova York (concepte i ciutat) marca les constants vitals dels protagonistes. Hem dit ja allò de que Nova York esdevé un personatge més? Mateu-me.

img5

És cert que amb aquests ingredients un pugui tenir la sensació de que ens trobem davant d’un altre musical més de l’off, una altra comèdia musical romàntica amb escenes ben estructurades, personatges sòlids amb qui ens poden identificar i una partitura amb una vintena de cançons que narrativament funcionen com a una de sola, un cercle musical tancat que s’escolta fàcilment malgrat que resulti impossible de taral·lejar al sortir del teatre.

Ordinary Days és això, d’acord, però Gwon també aconsegueix posar-hi ànima a tot aquests reguitzell de llocs comuns ja vistos mil i una vegades. Connectar amb el públic, donar vida als personatges i resoldre l’anar i venir d’escenes depèn ja de l’equip que munti la producció i la gent de TeatreOff supera la prova al Versus Teatre. Dies normals, que així han titulat la versió catalana, està molt per damunt de la mitjana de les produccions musicals que hem vist a la nostra cartellera.

Amb els primers compassos coneixem a en Warren (Xavi Duch / Albert Bolea), un artista que viu a l’empara d’un pintor que compleix condemna a la presó a causa d’unes accions d’street art i que mentrestant l’ha deixat al càrrec del seu gat. Per promocionar l’obra del seu mentor, el jove passa els dies al carrer repartint flyers de colors entre la indiferència de les ordes de vianants novaiorquesos. Ecos d“Another Hundred People”.

img2

De fet, tot el musical remet a aquella Nova York solitària, grisa i esquiva amb que als anys setanta Sondheim va desconcertar als espectadors de Broadway quan va estrenar Company. Una panoràmica de la ciutat ben diferent a la de creadors com Gershwin i que directors com Woody Allen van portar al cinema convertint aquest punt de vista en un segell personal.

No per casualitat el director de Manhattan apareix citat en una de les cançons de la Deb (Marta Capel / Lourdes Fabrés), una jove soltera a punt d’enllestir una anodina tesi sobre Virginia Woolf per al seu postgrau. És la llibreta d’apunts d’aquesta tesi la que farà coincidir la cínica Deb i el somiador Warren en una divertida seqüència de cita a cegues per les sales del Museu Metropolitan que podria formar part de les escenes eliminades de Cuando Harry encontró a Sally.

img3

Pel Metropolitan també es creuen, casualitats dels musicals, en Jason (Víctor Gómez / Ferran Guiu) i la Claire (Gracia Fernández / Maria Santallusia), parella que tot just acaba de fer un pas endavant en la seva relació anant a viure plegats. La convivència provoca els primers símptomes de desgast que miren de solucionar programant-se junts una sèrie d’activitats de cap de setmana. Aquelles petites coses que fan de la vida en parella un motiu de joia i de nou Sondheim que treu el cap. Però en Jason, amb l’audioguia, i la Claire, amb un mapa de paper, sense adonar-se acaben separats cadascú per la seva banda per les diferents sales del laberíntic museu.

Abans de l’obligat final feliç les dues parelles acabaran creuant les seves respectives històries sense realment ser-ne conscients ni arribar mai a conèixer-se. Coses de viure a Nova York. I és que tots quatre personatges pertanyen a aquesta desorientada generació dels trenta i pocs que passat l’11-S el veritable perill que han d’esquivar és l’alienació desafectiva que els envolta.

Una realitat que Broadway ja ha retratat en clau més cínica (American Idiot) o divertida (Avenue Q). Ordinary Days, malgrat alguna que altra introspecció pseudoreflexiva en forma de monòleg que l’acosta perillosament al sentimentalisme, es manté en tot moment en clau de comèdia romàntica clàssica i, admetem-ho, 100% novaiorquesa. Només a Nova York algú seria capaç de demanar un cafè a un Starbucks amb la meticulosa minuciositat amb la que ho fa el personatge de la Deb.

És d’agrair que l’adaptació catalana respecti fil per randa els localismes i comportaments del llibret original, sense cap alteració de localitzacions ni cap altra llicència local col·locada amb calçador amb que sovint ens trobem els aficionats als musicals (i que, no obstant, acostumen a ser força aplaudides. Ehem). Fins i tot les lletres de les cançons tenen especial cura amb alguns jocs de paraules hàbilment adaptats per en Marc Gòmez, qui aconsegueix el preuat efecte de que l’espectador no s’adoni que els personatges enraonen en català malgrat ser a Nova York i fan servir paraules com “atzucac”.

img4

La direcció d’en Ferran Guiu controla el primer pla dels actors i el detall dels moviments, factor imprescindible a l’hora de recrear el tràfec del carrer, un viatge en taxi o l’interior d’un vagó metro dins del minúscul espai del Versus Teatre. Els quatre protagonistes, bregats en això del musical, es mouen còmodes dins de la proposta i en cap moment fan patir quan toca interpretar una partitura plena de paranys però que regala bons i ben aprofitats moments de lluïment vocal.

La direcció musical de Joan Comaposada, també al piano, brilla gràcies a un disseny de so impol·lut, excel·lent vocalització (admirable!), tot i que a vegades semblin oblidar que un espai petit com el Versus no necessita elevar tant el volum de les cançons. Entenc que l’emoció del moment hi convida, però amb el públic a escassos dos metres, no resulta necessari.

Ordinary Days busca la bellesa en allò quotidià, encara que allò quotidià es trobi en un quadre de pomes del Metropolitan. És un d’aquells musicals que segurament no passarà a la història però que els aficionats hi trobaran moltes més coses de les que trobarà l’amic a qui no li agrada el gènere i malgrat tot es presta a acompanyar-te. I encara que fins i tot li toqui una mica el cor, l’amic continuarà preguntant-te si és estrictament necessari que els personatges cantin durant el 99% de la funció. I tots sabem la resposta.