Telò esquinçat: Cròniques londinenques (1): Company

    0

    Algú té ganes de saber com es pot reinventar de cap a peus una obra emblemàtica sense alterar per a res la seva essència? Algú vol veure com pots fer que un personatge també emblemàtic que sempre s’ha presentat com un home ben representatiu d’un determinat tipus d’home pot canviar de gènere sense trair en absolut les inquietuds que tenia abans, encara que ara en tingui també algunes de noves? Algú vol comprovar com se li pot donar un bany de feminisme a un clàssic del musical sense deformar-lo amb proclames, i accentuar el to de comèdia que ja tenia en els seus orígens fent riure fins i tot potser més que mai, sense obviar tampoc el fosc rerefons dramàtic que es mou per tot plegat?
    Doncs si sou part d’aquest “algú”, ja podeu planificar de pressa una escapadeta a Londres per gaudir (fins al 30/3) del memorable muntatge de Company dirigit per una Marianne Elliot que ocupa ja un lloc d’honor en el meu top ten de la direcció escènica: després de War Horse, després de The Curious Incident of the Dog in the NighTime, després d’Angels in AmericaElliot ho ha tornat a fer, ha tornat a crear un muntatge d’aquells destinant a convertir-se en referència! I és que a partir d’ara, ja no es podrà parlar del Company creat per Stephen Sondheim i George Furth sense parlar del dia en què en Bobby es va transformar en la Bobbie. Dediquem-li doncs a ell/ella la primera d’aquestes cròniques, tot recuperant el passat de l’espectacle. Si sempre és bo i necessari fer una mica de background històric quan parles d’una obra important, ho és encara més quan parles d’un d’aquells títols que al seu moment van capgirar l’escena amb les seves innovacions.

    Autor: Tristram Kenton

     

    Compartint la solitud en bona companyia

    Anoteu-vos la data: 25 d’abril de 1970. Aquell dia tenia lloc a Broadway una petita revolució. Aquell dia, s’estrenava el primer musical conceptual de la història. I l’argument? On era l’argument? Això s’havien preguntat sorpresos els espectadors i els crítics que havien assistit a alguna de les prèvies de l’espectacle Company a la ciutat de Boston. Amb una visió de futur digna d’una bona visita a l’oculista teatral, el crític del Variety -la Bíblia per excel·lència del món del show business– va arribar a afirmar que allò no era altra cosa que un espectacle adreçat a “senyores d’aquestes que van a les matinée teatrals, homosexuals i misògins, farcit de cançons sense cap mena de distinció”. Poc podia preveure el molt distingit (i ben políticament incorrecte, segons els criteris actuals) crític que aquelles cançons que tan indiferent l’havien deixat a ell estaven destinades a convertir-se ben aviat i de la primera (precisament l’estupenda Company) a l’última (aquell sacsejador Being Alive que et posa la pell de gallina només de pensar-hi) en clàssics absoluts de la història del teatre musical versionats en infinitat d’ocasions. I encara podia preveure menys que ben aviat també es quedaria pràcticament sol en la seva apreciació de l’espectacle: el primer musical conceptual de la història es va convertir immediatament en un gran èxit, va batre rècords a l’hora d’aconseguir nominacions als Tony (en va guanyar 6 dels 14 als quals aspirava, entre ells els destinats al millor musical de la temporada, el millor llibret i la millor partitura) i va rebre el suport general de la crítica novaiorquesa. Tot i que, això si, seguís rebent alhora des de sectors conservadors alguns comentaris agressius derivats de la suposada misogínia de la qual parlava Variety i, especialment, de l’atac a la institució matrimonial que teòricament se’n derivava del seu no argument. I és que, i tornant al que us deia abans, Company prescindia d’un argument lineal en sentit clàssic, estructurant-se com un conjunt d’escenes sense cronologia definida però amb un punt de partida sí ben definit. El protagonista de l’obra, en Bobbyés a punt de complir 35 anys, i els seus millors amics i amigues (a diferència d’ell, tots ells casats i casades) li estan preparant una festa d’aniversari a l’altura del que implica haver arribat a un d’aquells moments en els quals sembla obligatori començar a fer balanç i prendre decisions de futur: fins quan pretén Bobby prolongar la seva solteria? No li toca ja créixer emocionalment i posar una mica de seny, abans d’acabar convertit –aquestes coses semblen molt llunyanes fins que sense adonar-te’n han passat ja de llarg- en un solitari home de mitjana edat ? Doncs aquí tenim també a tres possibles candidates a ocupar el lloc de parella estable. Partint doncs de la proximitat d’aquest aniversari, veure’m al Bobby fent visites a cadascun dels matrimonis que formen part del seu cercle més íntim. I certament, aquestes visites no resulten especialment engrescadores,pel que fa a obrir les ganes de casori ràpid. Com tampoc ho resulten per una raó o per altre les seves trobades amb les tres dones que podrien semblar candidates idònies per fer-lo canviar d’estat civil. On rau el problema? En elles? En ell? Són la por a la solitud i el desig de compartir motius prou sòlids per a crear vincles que imperceptiblement es poden convertir en pesades cadenes? Es pot desitjar estar amb algú hipotètic que et faci sentir viu, i desitjar alhora no estar amb ningú que pugui desvetllar-te nit darrera nit amb les seves demandes? Només cal fixar-se en el títol d’un grapat dels temes musicals de l’obra, per percebre com aquesta ambivalència emocional impregna tota l’acció. Aquí tenim el malenconiós SorryGrateful amb què tres marits intenten expressar tant les sensacions amargues com els sentiments d’aixopluc que troben al seu matrimoni. O l’histèric i gloriosament accelerat Getting Married Today amb el qual una núvia ja pràcticament a l’altar i atacada pels dubtes sobre el pas que acabarà donant, s’imagina agraint-li a tots els presents la seva presència i anunciant que la cerimònia no tindrà lloc. O el colpidor i ben definitori Merry Me a Little amb què Bobby defineix el seu ideal de relació: “Casa’t amb mi una mica mantenint una tendra distància, així tots dos podrem ser lliures. Estima’m més que a ningú altre, però no amb exclusivitat”. O fins i tot l’electritzant Another Hundred People en què conviuen alhora l’estat d’excitació plena d’expectatives que experimenten dia darrere dia els centenars de persones arribats a una gran ciutat com ara Nova York i la tremenda sensació de solitud que es pot arribar a sentir en una urbs com aquesta.

    Autor: Tristram Kenton

    El cuc al centre de la Gran Poma

    Parlant de Nova York: el seu skylab forma també part consubstancial de l’obra, fins i tot encara que no aparegui a l’escenari. Un escenari que quan l’espectacle es va estrenar, el genial escenògraf Boris Aronson va concebre com una mena de també ben conceptual abstracció geomètrica dominada per la presència de dos ascensors destinats a comunicar els diferents nivells de l’espai. I la geometria d’aquell espai servia alhora per remarcar la sensació d’aïllament d’en Bobby al ben mig de tanta companyia, i per suggerir sense veure’l el paisatge d’aquesta Nova York tirant un punt a sofisticada en la qual viuen els personatges. Va ser el mateix Sondheim qui ho va dir: “El teatre de Broadway ha estat durant molts anys sostingut per persones de classe mitjana alta amb problemes de classe mitjana alta. Aquesta gent, quan anava al teatre, el que volia realment era escapar del seu món. I ara es troben que Company els hi parla directament a la cara de cap a on van”.
    Fixem-nos en la data d’estrena que abans ja he esmentat: 1970. Un parell d’anys abans la revolució contracultural amb arrels hippies s’havia escolat ja pels escenaris de Broadway gràcies a Hair, aconseguint fins i tot la visió fugaç d’uns cossos nus al ben mig d’un districte teatral poc acostumat a aquesta mena de gosadies. La dècada dels 60 havia qüestionat institucions, costums i actituds morals fins a poc abans considerades intocables: el mateix Hollywood intentava acoblar-se als nous ritmes d’aquesta societat canviant. I ara aquests aires de canvi es feien extensibles a un teatre musical que fins poc abans semblava una zona immune a aquesta mena de trencadisses. Hair, en qualsevol cas, havia intentat atreure un públic jove amb temptacions anti-sistema mentre alhora es presentava com a curiositat “a la moda” pel públic habitual de Broadway. Però com suggeria Sondheim, Company venia d’alguna manera a qüestionar aquest públic habitual des del seu mateix territori. No eren hippies grenyuts al·lèrgics a la dutxa i a la guerra del Vietnam els que et cantaven a l’escenari: eren solters acomodats i matrimonis ben integrats al sistema, els que et mostraven les fissures, les demolidores rutines i els buits existencials de la convivència benestant, i t’exhibien entre bromes el seu desencís. Partint d’un text que George Furth havia imaginat inicialment com una obra integrada per onze petites comèdies d’un acte, Sondheim (que va llegir el text a instàncies d’Anthony Perkins, interessat a dirigir la proposta i posteriorment temptat amb la possibilitat de protagonitzar-la) i el director Harold Prince (aquesta va ser la primera col·laboració entre els dos genis escènics) van crear un musical radicalment contemporani que s’apropava al territori de les relacions de parella, la forma de viure la solitud i la solteria després de la revolució sexual dels 60 i les fragilitats d’una institució tan brindada com ara el matrimoni, com cap altre musical anterior ho havia fet. I el moment, els hi va ser propici: el 1970, el públic de Broadway estava més disposat del que ho havia estat mai a veure’s reflectit a l’escenari. Encara que el mirall reflectís una imatge tan lúcidament patètica com aquella que transmet el personatge de la Joanne –la més granadeta de les amigues d’en Bobby– quan arriba el seu moment culminant, l’impressionant i demolidor The Ladies Who Lunch: aquestes ladies de mitjana edat i amb bona posició econòmica que passen els dies entre funcions de tarda d’obres de Pinter (les matinée de les quals parlava el crític del Variety) i concerts de Mahler, entre sessions de gimnàstica i excessos de vodka, com dinosaures intentant sobreviure al cataclisme de l’existència. “Mira els seus ulls i veuràs el que elles saben: tothom mor”.
    Decididament, només un geni agosarat com el de Sondheim podia tenir l’audàcia d’incloure una lletra com aquesta a una obra qualificada de “comèdia musical”. I només un moment com aquell inici dels anys 70, podia aconseguir que les mateixes ladies de les que el tema en fa un retrat tan desolador, aplaudissin aquestes paraules des del pati de butaques.

    Autor: Tristram Kenton

     

    Les diferents cares d’en Bobby

    Abans de seguir: teniu edat suficient per a haver gaudit del muntatge de Company produït pel Teatre Lliure que va dirigir Calixto Bieito el 1996, i que es va poder veure tant al Mercat de les Flors com al llavors inaugurat de poc (de fet, la Sala Gran encara no s’havia obert ni havia començat encara la primera temporada oficial) Teatre Nacional de Catalunya? Sens dubte un molt bon espectacle (Carles Sabater, Nina, Mone, Lluís Homar, Mònica López, Carles Canut, Carme Sansa i Pep Anton Muñoz formaven part del seu lluït repartiment), ben representatiu d’aquell moment amb quelcom de miratge en què va semblar que el teatre musical ambiciós i amb producció catalana podia arribar molt i molt lluny. Però si no vau veure aquell Company i voleu conèixer més a fon l’obra abans de viatjar cap a Londres (sembla que una futura visita a Broadway de l’espectacle tampoc està descartada), teniu al vostre abast diverses opcions, totes elles igualment recomanables. Començant pel documental Company. Making of Original Cast Recording filmat pel cèlebre director D A Pennebaker que ens permet assistir en directe a la ja mítica sessió d’enregistrament discogràfic de l’obra: allà us trobareu a Dean Jones, que després d’haver estrenat amb crítiques entusiastes va abandonar les representacions, perquè el dolorós procés de divorci en el qual estava ficat resultava per a ell incompatible amb l’angoixa que li despertava la temàtica de l’obra. I us trobareu també vivint tota la tensió del que és sens dubte el moment culminant de la pel·lícula, aquell protagonitzat per una Elaine Stritch cada cop més desesperada, intentant una vegada i una altra oferir la interpretació carregada de força dramàtica que requereix l’esmentat The Ladies Who Lunch, sense aconseguir-ho del tot, a punt de llençar la tovallola … Fins que el miracle creatiu es produeix ja a altes hores de la matinada.
    Fent un salt temporal, disposeu també de la filmació de dos magnífics muntatges íntegres de l’obra. D’una banda, el que va dirigir Sam Mendes el 1996 al Donmar Warehouse de Londres comptant amb el primer Bobby de pell negra de la història: el gran Adrian Lester, que tres anys abans havia enlluernat també el públic del Mercat de les Flors interpretant a la Rosalinda de Al vostre gust en versió Cheek by Jowl. D’altra banda, el dirigit el 2006 per John Doyle – que com és costum en ell, feia que els seus actors i actrius es desdoblessin també en músics- comptant amb el primer Bobby amb arrels llatines del que es tingui notícia: el sempre notable Raúl Esparza. Per cert que el minimalista i esplèndid espectacle de Doyle ofereix una visió de l’obra dramàticament fosca; tot el contrari de la pseudoversió concert protagonitzada per Neil Patrick Harris també disponible en DVD: només la simpatia de Harris, i la presència a l’escenari d’intèrprets com ara Cristina HendricksMartha Plimpton o la mateixa Patti LuPone ara present també a Londres, salven aquest espectacle de la banalitat amb què està dirigit.

    Autor: Tristram Kenton

    I finalment Bobby es transforma en dona, i travessa el país de les meravelles

    Ara sí: ara hem arribat ja al teatre Guielgud de Londres on es representa amb èxit brutal l’espectacle mitjançant el qual en Bobby s’ha convertit finalment en la Bobbie. Una operació de canvi de sexe a la qual Sondheim (el dramaturg George Furth ja no pot opinar sobre el tema perquè va morir el 2008) li ha donat el vistiplau amb notable entusiasme, malgrat les reticències inicials. Cal recordar en aquest sentit que Sondheim sempre s’ha negat fins ara a autoritzar una versió gai de Company, malgrat que en més d’una ocasió s’hagi especulat sobre l’orientació sexual d’un Bobby que encara no ha sortit de l’armari. I malgrat que el llibret de l’obra faci al·lusió a alguna experiència bisexual com ara la que admet el personatge del Peter, feliçment descasat de la Susan després d’anys de mal casament un cop arriba el segon acte de l’obra, malgrat que continuï convivint amb ella. Però Sondheim sempre ha tingut clar que convertir Bobby en gai, significaria alterar el sentit de l’obra. I perdre de vista el seu eix central, aquest estira-i-arronsa entre la necessitat de fugir de la solitud i buscar companyia creant relacions de parella estables beneïdes oficialment, o assumir que la càrrega de la convivència resulta un pes massa feixuc i/o les barreres emocionals un obstacle massa insalvable per a caure en el parany en què han caigut tants dels teus més estimats amics.
    Però repensar el personatge de Bobby i començar a veure-la com a Bobbie, això ja és una altra cosa. Tot i que quan Marianne Elliot li va plantejar per primer cop l’idea Sondheim arrufés el nas, el mestre va acceptar la invitació de la directora britànica. Elliot li proposava a Sondheim assistir a un workshop en el qual esbossaria la seva visió de l’espectacle, i si ell no n’estava d’acord, se n’oblidaria del projecte. I Sondheim hi va estar molt d’acord, perquè Elliot va saber explicar-li molt bé el seu concepte del muntatge; tan bé com sap transmetre’l al públic un cop aquest s’ha materialitzat. Passats 48 anys de l’estrena de l’original, ara el món està sortosament cada cop més ple (tot i que encara no prou) de dones que si volen, poden viure com el Bobby de llavors; com a mínim, en un context urbà i en un món occidental com el que reflecteix l’obra. Dones que com ara la mateixa Bobbie, no tenen problemes a l’hora de canviar de parella sexual sense que ningú pensi a estigmatitzar-les, que gaudeixen d’independència econòmica, que viuen soles per voluntat pròpia sense que aquesta opció representi cap mena de condemna. És a dir: dones que com li passava llavors al Bobby, han de prendre o no prendre decisions sobre les ganes o no ganes que tenen de compartir la seva vida en parella sense que aquestes decisions depenguin de la seva condició de dona. Amb una excepció: la del maleït rellotge biològic que marca les hores de la maternitat biològica. Però també en aquest apartat, si te n’oblides de la biologia, tens ara opcions que abans no podies contemplar. I és així, com la Bobbie de Marianne Elliot (una estupenda Rosalie Craig) ha arribat als seus 35 anys, i es disposa a travessar més portes que l’Alícia de Lewis Carroll. La directora crea en aquest sentit un vincle visual evident entre aquella nena ficada en un país de meravelles que en tenia molta de metàfora sobre el pas que significa deixar darrere la infància i entrar en el món dels adults, i aquesta altra Bobbie que amb l’aniversari a la vista, es troba en aquell moment en el qual potser cal pensar a començar a deixar enrere l’alegre joventut i fer-se gran d’una vegada.

    Autor: Brinkhoff/Mögenburg

    No envaeixis el meu espai, si us plau!

    Voler i no voler; fer-se gran i fer-se petit; tenir ganes d’assumir nous projecte de vida o tenir ganes de posar-se a córrer només de pensar-hi; saber que comptes amb els teus amics de l’ànima i voler alhora fugir de la seva companyia quan t’estan muntant una festa d’aniversari en la qual l’única persona que no vol ser convidada ets tu mateix o tu mateixa. Davant tant d’ enrenou, el que voldries potser és tancar-te a casa i fer veure que no hi ets, si algú del teu cercle íntim truca a la porta amb ganes de festa! I aquesta és la condició en la qual es troba la Bobbie, movent-se per l’extraordinari espai escènic que ha dissenyat per a ella Bunny Christie. Us parlava abans de com les línies geomètriques de l’escenografia original remarcaven l’aïllament dels personatges. Doncs tampoc el muntatge d’Elliot es queda curt en aquest sentit: per un espai tan negre com el carbó, es mouen una mena de càpsules monocromàtiques que en tenen alguna cosa de grises zones de confort gens confortables. Aquestes càpsules van i venen, i s’omplen quan toca de globus de festa d’aniversari i acolorides llums de neó. Però – i malgrat que com us deia també abans, la comicitat d’un grapat d’escenes s’accentua en aquesta proposta- la foscor de l’entorn no deixa mai de provocar-te males vibracions i certa sensació de malson alegrement maquillat. Un malson en el qual – i tornant a Alícia- pot ser que de cop i volta, et fiquis en una habitació en la qual gairebé no hi caps, perquè o bé t’has convertit en una geganta, o bé tot ha encongit al teu voltant. Com aquests globus amb el fatídic número 35 que arrossegues per arreu i que canvien com si res de mida, fins a arribar a fer-se tan monstruosament grans com t’ho pot semblar segons com la nova edat que et marca el calendari. I parlant de malsons, en això es transforma també amb humor ansiós la mateixa festa d’aniversari real o imaginada que en altres ocasions has vist presentada amb un cert toc de sofisticació. Doncs aquí, el que tens no és altra cosa que una celebració progressivament cada cop més cutre en la qual no hi falten ni cubells pel vòmit, mentre els amics canten allò de Side by side lliurats a una disbauxa de la qual voldries fugir per cames.

    Juguem a canviar de rols?

    Però tornem al tema del canvi de gènere: ara, aquella Amy amb ganes de no anar a la seva pròpia boda s’ha transformat en el Jamie. Però tan se val, que la boda hetero de llavors se’ns presenti aquest cop com una boda gai. Per sort s’ha conquerit una victòria també en aquest sentit. Però els dubtes sobre si l’elecció feta que determinarà la resta de la teva vida és la millor elecció que podries haver fet i el pànic al compromís que d’altra banda no vols deixar de contraure, seguiran atacant els nervis del nuvi i creant inseguretats al futur marit de la mateixa manera que abans atacaven a la núvia i deixaven tocat al seu futur espòs. D’altra banda, no cal canviar el gènere, per canviar els rols. Elliot ho demostra brillantment mitjançant la parella formada pel David i la Jenny,els bons amics amb els quals tant el Bobby d’abans com la Bobbie d’ara comparteix un porret. A la versió original, era el David qui, quan es quedava sol amb el seu amic, li parlava del desencís del seu matrimoni, malgrat els esforços de la convencional Jenny per seguir-li el ritme a ell i fer fins i tot allò que ella no té interès a fer (com ara posar-se a fumar marihuana). A la versió actual és una empoderada Jenny (i el fet que el personatge estigui interpretat per una actriu de pell negra accentua encara més aquest empoderament) qui es queixa del caràcter sense empenta ni iniciativa del convencional David. Els rols s’han capgirat, i això està molt bé. Però persisteix l’abisme que es va creant entre dues persones que ja han convertit la convivència en un dissimulat esforç de futur incert. Com persisteix la desesperada tristesa d’aquelles dones dinosaure ja esmentades de les que parla The Ladies Who Lunch, encara que aquest cop la gran Patti LuPone, donant-li al tema un registre ben diferent del que li havia donat fins ara en les moltes ocasions en les quals l’havia interpretat, ens provoqui un somriure rialler allà on abans s’imposava l’ombra del drama íntim. El patetisme de LuPone arribat aquest moment memorable, transmet la imatge exacta del que Elliot ha volgut i ha aconseguit transmetre amb la seva visió de l’obra. Tot és aquí més divertit que mai, i tant o més trist que sempre. Tot està aquí prou canviat com perquè ens sembli per moments que estem veient un altre Company que aquell que havíem vist sempre, i tot és alhora absolutament fidel al Company que ens ha acompanyat sempre. Canvien els gèneres, s’amplien les opcions vitals, cauen decrèpits límits sobre models de vida. Persisteixen les mateixes angoixes, les mateixes contradiccions, les mateixes dificultats a l’hora de deixar de pensar en primera persona i començar a pensar en parella, les mateixes pors davant la solitud, el mateix pànic davant la companyia que potser et roba massa espai vital.

    Genèric saT! 18-19