Un bon plat a taula et pot fer oblidar totes les penalitats

0

Un suïcidi que va donar origen a un grapat d’altres suïcidis seguint la moda romàntica del moment (el del jove Werther), un aniversari en què seuen a taula els pitjors fantasmes de la més temible Europa ( el del sopar en família de Davant la jubilació), una tenebrosa trobada entre venedors que no diuen el que venen i possibles compradors que diuen no voler comprar res dels dos desconeguts d’En la solitud dels camps de cotó), una visita als arxius secrets en els quals s’amaguen tots els informes dels ciutadans espiats per un règim polític que ha fet dels veïns delators els seus millors servidors (l’arxiu d’Una casa a l’est)… No hi ha dubte que l’any ha començat amb bon teatre, però mals auguris. Injustificats, evidentment, perquè un any que comença alhora amb Donald Trump prenent possessió de la presidència dels Estats Units amb l’esperit de col·laboració, bon rotllo i progressisme que el caracteritza, a la força ha de ser un bon any. En qualsevol cas, per sort aquestes primeres setmanes del 2017 hem rebut també la visita d’una hostalera (la de Goldoni i La Perla 29) decidida a alegrar-nos una mica la vida, i a alimentar-nos amb un bon plat de pasta mentre ens fa riure. Pot ser que comencem per ella, per tal de començar també el primer Teló de l’any amb bon peu.

El plaer de llegir i escoltar un bon musical…i muntar-te a casa una pel·li de capa i espases

Però abans d’entrar a l’hostal de Mirandolina, us vull fer una pregunta. Alguna vegada us heu parat a pensar en la quantitat de musicals que passen per la nostra cartellera sense que resti constància del seu pas un cop l’han abandonada? Cada temporada, gaudim d’un bon grapat de propostes de teatre musical de les quals no se’n fa cap mena d’enregistrament discogràfic. I aquesta realitat – impossible de concebre a l’escena anglosaxona, encara que fins i tot en aquesta escena es produeixin de vegades lamentables mancances- afecta no solament a espectacles de petit format, sinó fins i tot de vegades a grans muntatges de les més consagrades companyes. Com és possible, sense anar més lluny, que el públic que omple el Teatre Coliseum per tal de passar una bona estona al costat de la Gente Bien de La Cubana, no pugui comprar-se el seu CD de l’espectacle quan aquest s’ha acabat i encara queden ganes de seguir participant en la festa?

Per sort, Dagoll Dagom ha sabut sempre com prorrogar el plaer que s’ha viscut assistint a la representació d’una obra, amb el plaer que dóna reviure-la a casa teva escoltant la seva música, taral·lejant les seves cançons, i seguint la seva acció llibret en mà.
De fet – i anant encara més lluny-, si teniu prou espai a casa i preneu les necessàries mesures de seguretat (no volem que ningú prengui mal), Dagoll Dagom fins i tot us dóna ara la possibilitat d’organitzar a la vostra llar un bon duel d’espases, mentre salteu del sofà a la butaca, i us despengeu des d’una cortina capaç d’aguantar el vostre pes. Si necessiteu assessorament logístic sobre el tema, sempre podeu consultar amb l’escenògraf Alfons Flores, responsable de la notablement sumptuosa escenografia de Scaramouche, i amb Kike Inchausti, que ha dissenyat moviment a moviment les espectaculars lluites escèniques que tenen lloc al llarg de l’excel·lent muntatge dirigit per Joan Lluís Bozzo que ara es representa al Teatre Victòria. I que si no heu vist encara, ja esteu trigant massa, perquè es tracta d’una de les propostes més eixerides que ens ha ofert la companya en aquests darrers anys. Amb Scaramouche, Dagoll Dagom renova les seves ganes de seguir oferint musicals de gran format amb un punt èpic (muntar un musical així a casa nostra sempre requereix certa voluntat èpica), farcint-lo alhora en aquest cas d’espadatxins sempre disposats a posar a prova l’acer de les seves espases, justiciers emmascarats amb tarannà revolucionari, comediants ben il·lustrats en els secrets de la Commedia dell’Arte, o actrius capaces de muntar-te un numeret de revista digne del Follies Bergère encara que estem al París de 1789. Tot plegat, sense que hi faltin tampoc l’amor i l’humor, ingredients sempre imprescindibles en una proposta d’aquesta mena.

Doncs si voleu seguir gaudint a casa d’aquests comediants, aquests duels, aquest emmascarat justicier i aquest malvat marquès que s’ha transformat en el seu major enemic i a qui està a punt de caure-li damunt tota una revolució, no us cal res més que fer-vos amb el llibre de l’espectacle; un llibre que no es limita a incloure el llibret de l’obra, sinó que també us ofereix una ben completa guia didàctica per tal de donar-vos a conèixer fil per randa el context que es mou darrera l’aventura i el divertiment musical. I si algú pensa que aquesta mena de guies didàctiques només els hi poden resultar útils als espectadors en edat escolar, que s’ho repensi bé: ja veureu, ja, quanta informació podeu extraure d’aquí, encara que els vostres dies d’escola quedin molt llunyans .
Dit això, ara només ens resta ficar-nos de ple en la partitura que Albert Guinovart ha creat per a l’espectacle, i a la qual Bozzo li ha posat la lletra. El curós enregistrament discogràfic us permetrà capturar la teatralitat d’aquests temes que porten la inconfusible marca estilística del compositor de Mar i Cel. Ara, com us deia, només us resta rematar la gresca amb un bon duel d’espases. Però tingueu cura, que no tothom ha nascut amb les habilitats de Scaramouche!

L’hostalera: tots a taula, que la pasta es refreda de seguida!!

Xxxxxxt….Silenci total…….No volem que la notícia arribi a les orelles de l’equip municipal que ara mateix governa Barcelona, no sigui cosa que ens espatlli la festa: ja sabeu que a aquest equip, quan es parla d’hotels, li entren tots els mals, veu un dimoni en cada turista que arriba a la nostra ciutat, i ens vol fer creure que l’infern es troba darrere les portes de cada establiment d’aquests que els acull (i que, sigui dit de pas, li proporcionen a la ciutat uns beneficis i uns llocs de treball que, segons sembla, val més llançar a les escombraries). Així doncs, és millor que adoptem les formes clandestines que adoptaven als anys 20 els nord-americans amb ganes de prendre’s una copa, si volem entrar a l’hostal que Mirandolina ha obert en plena Biblioteca de Catalunya (situada ni més ni menys que al rovell de l’ou d’aquesta activitat hostalera que posa dels nervis al consistori). Val a dir que Mirandolina és una veterana en el seu ofici, perquè es dedica al negoci de l’hostaleria des de fa 264 anys. És a dir, des que Carlo Goldoni la va convertir el 1753 en protagonista de La Locandiera, una de les seves comèdies més populars; tot i que, com sabeu molt bé, el teatre de Goldoni en va ple de comèdies magistrals que han gaudit des de sempre d’una molt notable popularitat.
Per no moure’ns de casa nostra, la darrera visita oficial de Mirandolina la va protagonitzar fa ja més de vint anys Laura Conejero dirigida per Sergi Belbel, en un muntatge en el qual a Jordi Boixaderas li tocava assumir la personalitat del molt misogin hoste enemic de les dones al qual la nostra noia s’ha proposat fer caure en la seva xarxa seductora. I si busqueu per Google,us trobareu que a la Barcelona del 1972 (aquella Barcelona que sospirava per guanyar-se un lloc entre les ciutats del món capaces d’atreure visitants ), l’actriu Núria Torray i el director Juan Guerrero Zamora van tenir la gosadia de reconvertir en musical el text de Goldoni amb el títol de Mirandolina en su posada hace lo que le da la gana: existeix un enregistrament discogràfic de temes de l’espectacle fet per la Belter que de ben segur deu ser tot un tresor buscat pels col·leccionistes.

Aquesta biblioteca cada cop té millor sabor escènic

L’hostalera que ara ha obert el seu establiment a la llar on resideix habitualment La Perla 29, no solament disposa de còmodes habitacions (si sabeu com tocar-li la moral, potser fins i tot us posi llençols de fil), sinó que també ofereix un servei de restauració del qual aquests dies se n’està parlant molt en l’àmbits teatrals: sense ànims de fer cap spoiler, estic segur que tots i totes heu sentit ja a dir-ne alguna cosa dels deliciosos macarrons que serveix a taula. I no viu pas a l’època de Goldoni. Però tampoc als nostres dies, perquè a l’hora d’ubicar-la temporalment, el director Pau Carrió ha optat per fer-la residir en aquella Itàlia felliniana de finals dels anys 50 i principis dels anys 60 que tan a gust sembla sentir-se a la Biblioteca de Catalunya des que Oriol Broggi i els seus van convertir aquest espai en una fascinant sala teatral que a mesura que passa el temps i es va carregant de pàtina escènica, fascina encara més. I la reconversió hostalera que ha experimentat la sala arran d’aquest muntatge, en constitueix una prova irrefutable. El cas és que, a la Biblioteca de La Perla 29, Federico Fellini, Nino Rota o Ettore Scola sempre han sigut molt ben rebuts. Com ho ha estat també sempre aquell altre geni de la comèdia italiana que és Eduardo de Filippo. Naturalment, quan és ell qui ocupa aquest espai, les pedres gòtiques de la Biblioteca adquireixen quelcom de carrer napolità. Però quan qui inspira una mica la festa és el director de La dolce vita, tot agafa aires clarament romans. Goldoni, com és ben sabut, representa l’essència de la comèdia veneciana. Però qui pot negar que l’establiment de l’hostalera de Carrió i les seves estovalles a quadres blancs i vermells, semblen sortides d’un racó del Trastevere? Amb aquest ambient, i amb l’aperitiu musical que ens ofereix el personal de l’hostaleria un cop estem ja asseguts, no cal ni dir que a tots se’ns ha obert ja la gana abans fins i tot que comenci la representació: aquí, s’intueix de seguida que t’ho passaràs molt i molt bé, i que la cuina serà tan satisfactòria com el servei. I crec no equivocar-me si us pronostico que, quan arribi l’hora de les postres, tots i totes em donareu la raó. Carrió (a punt, per cert, de deixar ben aviat l’alegria mediterrània de Mirandolina per retornar a la cort d’Elsinor amb la reposició del seu Hamlet) ha ficat a la cassola tots els ingredients per tal de confeccionar un divertiment de primera, donant-li a l’obra de Goldoni uns aires que- Fellini a banda- evoquen també l’esperit de la millor comèdia cinematogràfica italiana, aquella que confeccionaven mestres com ara Risi, Latuada, Germi, Monicelli o Zampa a la mateixa època en la qual viu ara la nostra Mirandolina. Hi ha comptat per això amb un equip de comediants que també són de primera. Començant per la millor Laura Aubert des que més o menys la vam descobrir gràcies a aquella altra delícia goldoniana que portava per títol Els feréstecs. Oblidades per complet les inclinacions ‘apallasades’ que ha exhibit en altres muntatges, Laura es presenta aquí tant al dente com la pasta que serveix a taula: sense passar-se mai en cap registre, i alhora, sense perdre mai l’ocasió d’exhibir el seu gran talent per a la comèdia; controlant en tot moment tot el que passa a la seva hostaleria, fins que les emocions es fiquen inevitablement de per mig. I al seu costat, David Verdaguer fa del seu misogin progressivament embadalit pels encants i els estratagemes de l’hostalera un personatge memorable, i també ell cuinat perfectament al dente, sense passar-se ni un punt en la cocció per tal que puguem veure en tot moment per on es mouen tant les seves resistències, com les seves defenses i febleses. Però -i juntament amb l’excel·lent interpretació que ofereixen Marc Rodríguez, Jordi Oriol, Júlia Barceló i Alba Pujol- l’espectacle ens reserva encara la presència d’un d’aquells personatges secundaris que serien molt capaços de robar-li la funció als protagonistes, si no fos perquè aquesta està en mans de la Laura i en David, una parella que no es deixa robar res. Parlo de l’irresistible, molt noble i molt espanyol i ranci aristòcrata amb el qual Javier Beltrán ens ofereix una creació còmica d’aquelles que embadaleixen. Francament; crec que Goldoni, fins i tot sentint-se fora d’època i fora de la seva estimada Venècia, es sentiria ben a gust en aquesta hostaleria que serveix la seva obra sense reverència, però amb molt de respecte. I que la cuina amb prou talent per a aconseguir que al final de la representació, te’n vagis a casa amb el bon gust que deixen aquelles propostes en les quals la química escènica (i també la gastronòmica) ha contagiat tothom. No badeu, que l’hostaleria pensa tancar portes el pròxim 26 de febrer, abans que l’ajuntament precinti el local!!

Werther: el color de la dissort amorosa

I ara, posem-nos seriosos. Acabem de veure com els embolics amorosos no exempts d’un punt agredolç, poden provocar-nos molta diversió. Per cal no oblidar que de vegades, aquests temes el que fan, és conduir directament cap al desastre. I la història del jove Werther, n’és una bona prova. Ja sabeu que, segons una vella superstició, vestir de groc a l’escenari és quelcom que pot portar mala sort. Però quan de Werther es tracta, si es vol seguir les indicacions que marca Goethe a l’hora d’explicar com vesteix el protagonista de la seva cèlebre novel·la epistolar amb trets marcadament autobiogràfics, no queda altra que recórrer al groc. De fet, tanta va ser la influència al seu moment d’aquesta obra publicada el 1774 i convertida amb el temps en un text fundacional d’aquell moviment romàntic destinat a sacsejar l’Europa del segle XIX, que vestir armilles grogues com les que gasta Werther es va acabar posant tan de moda com engegar-se un tret al cap per amor, seguint també en aquest sentit el seu mateix exemple. Això, perquè veieu com en pot resultar de perillós anar a la moda en segons quines ocasions.
La veritat és que Goethe, en el seu text, limita el groc a l’armilla del personatge. Però Willy Decker, el director d’aquest magnífic muntatge amb el qual el Liceu ha començat l’any tan bé com va acabar l’any anterior (les notes d’Elektra encara ressonen al meu cap), ha optat per generalitzar. I per fer del groc el color distintiu no solaament de la roba, sinó també del món mental de Werther. Goethe (que de fet, anys més tard va acabar escrivint tot un tractat sobre la psicologia dels colors en el qual identificava el groc amb la bellesa i la puresa) ens diu també que Goethe portava un frac blau. Però Decker prefereix reservar el blau per definir el món de Charlotte, l’amor impossible de Werther; la dona encadenada al món d’una burgesia rural que mai no podria entendre que la passió s’imposés al compromís de la paraula atorgada. Charlotte es va comprometre a casar-se amb Albert, li va donar la seva paraula a la mare quan aquesta estava a punt de morir. I això, cal situar-ho per damunt dels afectes reals, encara que complir aquesta paraula impliqui la desgràcia de dues persones. Í aquí és on entra en joc la biografia personal del mateix Goethe: també ell va tenir la seva pròpia Charlotte, compromesa amb un tal Ketzner pel qual l’escriptor sentia una ben sincera amistat; una amistat que es va refredar notablement un cop publicada aquesta novel·la convertida immediatament en tot un best seller.

La mama sempre estarà present als nostres pensaments

Partint d’aquesta dualitat de colors que de vegades semblen conviure però que no deixen d’estar mai en el fons radicalment enfrontats, Decker s’apropa a l’estupenda òpera que Massenet va compondre a les acaballes d’aquell segle que havia sigut tan romàntic situant l’acció en un escenari inclinat dividit també en dos espais. A la part superior, i dibuixant una corba planetària, hi trobem el paisatge mental d’un Werther que se’ns presenta pistola en mà ja des de la seva primera aparició. Werther es mostra així com a premonició del que l’espera al final de l’obra, situat al llindar de l’abisme que dibuixa aquesta línia corba de l’horitzó. Per contra, a Charlotte ens la trobem situada al pla inferior, el més proper (per alguna cosa serà) a l’espectador; un interior burgès i blau en el qual ocupa un lloc preferent el retrat de la mare morta. I és notable, el partit que Decker li sap treure a aquest retrat estimat que simbolitza alhora la condemna de Charlotte. La presència d’aquesta imatge, visualitza alhora la força de la promesa feta per la noia a la seva mare i el seu propi destí. Més endavant, quan Albert torna d’un viatge i fa la seva primera aparició a l’obra, el mateix retrat es transforma en el retrat de la mateixa Charlotte: el destí marcat que ha de seguir la noia, és el d’acabar ocupant la mateixa posició que va ocupar la mare morta; quelcom que, d’altra banda ja està fent, tenint cura de la seva colla de germans. Parlant de germans: en el muntatge de Decker, també la germana de Charlotte sap com marcar-li el terreny a la noia, quan li dirigeix unes paraules de subtil reprovació mirant a Werther en lloc de mirar-la a ella. També aquesta germana, gràcies a la direcció escènica, li està recordant a Charlotte que el seu lloc no pot canviar per la presència de l’estrany que s’ha escolat a la seva vida. Decker posar alhora en aquest espai irreal però ben definitori unes casetes i una església a dues mides diferents; uns elements que semblen de joguina i dibuixen un paisatge aparentment amable. Però per a Werther, aquesta amabilitat aparent no és cap joc; no és altra cosa que una mena de presó, el decorat que acull una condemna inassumible sense més escapatòria que la mort. I així ens ho transmet amb tota intensitat la sensacional interpretació que ens ofereix del personatge el tenor Piotr Beczala; el seu Pourqui me réveiller? amb bis inclòs, suposa el cim vocal d’una representació memorable. Després d’això, no resta més que la mort que arriba al ben mig d’una gran nevada carregada de força simbòlica. Però ni la neu impedeix que l’orquestra poderosament dirigida per Alain Antinoglu continuï omplint el Liceu d’intenses i melancòliques vibracions romàntiques.