Un desert de pel·lícula.

0

Us heu fixat com cada cop abunden més a la cartellera les obres teatrals basades en pel•lícules cèlebres? No cal mirar massa lluny (per exemple, a l’èxit de musicals de Broadway amb orígens cinematogràfics com ara The Producers, Hairsplay o Dirty Rotten Scoundrels, la recent adaptació d’Un par de seductores perquè ben aviat seran a Barcelona les versions escèniques de Solas o Al otro lado de la cama, i acaba de passar com una exaltació L’àngel exterminador amb el que Ostermeier ens demostrava magistralment com reconvertir el surrealisme mexicà de Buñuel en sarcasme genuïnament teutó.

Salamandra, l’esperadíssima obra nova de trinca de Benet i Jornet, no s’inspira en cap cel•luloide il•lustre en concret, per suposat. Però en va ben plena de referències cinèfiles que gairebé podríem dir que formen ja part de l’imaginari col•lectiu. Quelcom, d’altra banda, gairebé inevitable quan situes una obra al mateix desert californià que tants cops has vist travessat per herois mítics del western clàssic o cowboys erràtics i decadents de la contemporaneïtat. Molts d’ells, tant a la recerca d’identitats perdudes i arbres genealògics que passen per caravanes de mala mort i tenen branques que es perden cap a Europa com els mateixos personatges de Salamandra. Llàstima que aquests referents li acabin jugant una mala passada a l’intriga de l’obra, estirada i diversificada en excés i, paradoxalment, recolzada en uns éssers teatrals que s’esgoten ràpid i es repeteixen massa. El cinemascope de l’escenografia, li ve gran a aquest muntatge que acabes veient com una mica tocat pel format televisiu en el que tant a gust es mou el seu autor des de fa anys.

La pantalla que instal•la Pez en Raya a Sólala perquè Cristina Medina pugui fer de les seves és, si voleu, més modesta. Però també, més efectiva en el seu estil. El referent, no és aquest cop l’Amèrica de John Ford, Nicholas Ray o Wim Wenders, sinó les comèdies mudes de la Keystone, l’humor amb tocs de melodrama de Charles Chaplin. Substituint, això sí, la tendresa reivindicativa de l’etern vagabund, per l’absurd poca solta dels Marx, i el silenci sense sentimentalismes de Buster Keaton. I passant tot pel turmix de Pez en Raya, que és una de les poques companyies de les que es dediquen a l’humor entre nosaltres que poden presumir d’oferir veritable originalitat a cadascuna de les seves propostes. Això, per no parlar de l’extraordinari us còmic de Cristina, tota una fera de l’escenari a l’hora de fer-te petar de riure.

D’humor i de cinema (vàries de les seves obres han estat portades a la pantalla) en sap força també el britànic Alan Ayckbourn. Del seu estil per jugar amb el vodevil clàssic i, alhora, donar-li una aparença sorprenent i deixar divertidament desorientat al públic i als seus personatges, en vam tenir una molt bona prova a De què parlàvem?, una comèdia clarament superior a aquesta Casa i Jardí triada per Ferran Madico per presentar en societat el Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER). Tant se val, perquè aquest text doble que s’ha de representar simultàniament a dos escenaris és ideal per a què Madico pugui crear des del primer dia un vincle ben visible entre el Teatre Bartrina i el Fortuny. I un esdeveniment ciutadà, amb els actors corrent pels carrers, d’aquells que desperten inevitable curiositat. D’altra banda, el text ofereix entreteniment confeccionat amb elegància i ironia (els vodevils de Ayckbourn, continuen sent una altra cosa), tot i que amb una certa descompensació: la Casa li guanya clarament la partida a Jardí. Dos espais, d’altra banda, tan genuïnament britànics, que ben bé podrien servir d’escenografia per a una d’aquestes obres amb les que el mestre Harold Pinter retrata l’inestable equilibri de les aparences que són sempre a punt d’esmicolar-se, mentre prenem tranquil•lament el te de les cinc. No sabeu vosaltres com me’n alegro que la Novell hagi anat a parar enguany a mans d’un dels meus autors predilectes.

I no me’n oblido que, molt abans que obres com Traïció o Cendres a les cendres em deixessin aclaparat des de l’escenari, ja ho havien fet des de la pantalla pel•lícules inoblidables com El sirviente, Accidente o El mensajero, tres obres mestres dirigides per Losey. Com sempre, el cinema i el teatre, ben contaminats l’un de l’altre.

  • Concert del 30è Aniversari
  • Juana
  • Manel
  • Alicia Alonso
  • West Side Story
  • Nomad