Un violí amb més de 50 anys de tradició

0

Si no pots superar-ho, per què canviar-ho? Aquesta era la màxima que sempre havien caracteritzat les reposicions de The Fiddler On The Roof (El violinista damunt la teulada), el musical més popular i conegut en l‘imaginari dels jueus dels Estats Units, comunitat que ha definit bona part de la història del teatre musical americà. Seria un jueu capaç d’acceptar un canvi en qualsevol dels seus rituals abans que tocar una coma de The Fiddler On The Roof?

img1

Alguna cosa ha canviat en el nou revival –el sisè ja– de The Fiddler On The Roof que aquesta temporada ha estrenat Broadway sota el paraigües del 50è aniversari de l’estrena original. Alguna cosa que connecta la desafiant capacitat de resistència que sempre ha mostrat el poble jueu amb les actuals marxes de refugiats obligats a abandonar les seves llars a l’Europa de l’Est.

Ells són els protagonistes d’una breu i silenciosa escena, amb estètica actual, just abans de que el violí de l’obertura comenci a sonar i Tevye es descordi una caçadora que sembla treta del Primark per, ara sí, amb la icònica vestimenta jueva, ens traslladi a l’imaginari poble d’Anatevka, perdut en algun punt del sud de Rússia l’any 1905.

És només un instant, un moment que emmarca l’inici i el final d’aquest The Fiddler On The Roof, però prou potent com per cridar l’atenció dels theatregoers de Nova York. “Era incapaç d’imaginar-me començar de la manera tradicional, mai se m’hagués ocorregut. Necessitem preguntar-nos on som ara”, admet Bartlett Sher, director de l’actual producció estrenada el passat desembre.

A Broadway darrerament hem vist modificacions significatives a recents reposicions d’alguns clàssics (com el “Thank Heaven for Little Girls” convertit en duet entre dues noies al darrer revival de Gigi, per tal de descafeïnar el lasciu i pervertit missatge original) però en aquest cas la justificació ha convençut fins i tot als garants de la tradició teatral de Nova York.

img2

Cal dir que els actuals responsables d’aquest afegit van aconseguir el vistiplau de l’únic membre de l’equip original que encara viu, el lletrista Sheldon Harnick, amb 91 anys i dret a veto en cas de que no li hagués agradat la idea: “Quan se’n fa una nova producció entenc que s’ha d’innovar en algun aspecte. Només vull assegurar-me que aquest canvi no s’allunyi del que originalment vam escriure”, explica lamentant encara una funció de The Fiddler On The Roof que va presenciar a un institut on l’acció es situava a un bloc de veïns.

Un altre canvi que ha sobtat en aquest nou revival ha estat prescindir per primer cop de les coreografies originals de Jerome Robbins, que al programa de mà apareix en concepte de “inspirador de la coreografia”. I això és perquè ni tant sols l’actual coreògraf, l’israelià Hofesh Schechter, s’atreviria a prescindir d’elements tan icònics com la dansa amb l’ampolla al cap durant la celebració del casament o alçar els braços d’en Tevye mentre taral·leja el “If I were a Rich Man”.

El que en realitat ha fet Schechter (director d’una companyia de dansa pròpia que recentment ha visitat el Mercat de les Flors amb un molt aplaudit Barbarians) és injectar una subtil dosi de força renovada a la coreografia. “Per al meu gust, li faltava energia”, ha declarat Schechter. I a més a més, certs moviments resultaven massa naïfs tenint en compte que els ballarins d’ara estan millor preparats que fa 50 anys i se’ls hi pot exigir un repte major a cada moviment.

The Fiddler On The Roof es va estrenar en un moment en que el concepte de musical tradicional començava a quedar enrere. Les òperes rock i les noves temàtiques que ocupaven els escenaris connectaven amb una generació que volia canvi, també en el teatre musical, un entreteniment americà tant popular –no ho oblidem– com la música o el cinema. Tan popular com per col·locar durant setmanes la cançó principal d’un espectacle en la llista de singles més venuts, com qui no vol la cosa, entre els Beatles i Status Quo.

Noms com John Kander, Fred Ebb, Harold Prince o Bob Fosse tenien la missió d’anunciar que el moment de girar full ja havia arribat. L’old Broadway no podia ignorar els anys seixanta i calia integrar els musicals de creació en els nous corrents de la cultura popular. En realitat era el torn deixar enrere una tradició per crear-ne una de nova.

img5

Un autèntic huracà de talent va coordinar-se per crear The Fiddler On The Roof. Joseph Stein (llibret), Jerry Bock (música), Sheldon Harnick (lletres) -els tres a la foto superior-, Jerome Robbins (coreografies) i Harold Prince (direcció) són tots ells noms avui dia imprescindibles en qualsevol llibre d’història del teatre musical. La missió era convertir els relats autobiogràfics de l’escriptor Shalom Aleichmen en un gran entreteniment, fer un espectacle musical de la única manera que ells sabien fer-lo. És a dir, d’una manera tradicional.

I és precisament la defensa de la tradició en lluita davant dels temps de canvi el tema que van triar com a eix conceptual de tota la funció. Robbins va insistir en que totes les escenes, situacions i personatges de la funció giressin en torn a la tradició.

“La clau per a una bona lletra de musical és combinar emoció o pensament que soni vigent a través del llenguatge”, explica Harnick, qui sempre ha considerat l’art del lletrista com l’art de la substitució: “És com als mots encreuats, et ve al cap una paraula i n’has de trobar una altra que encaixi”. Tanmateix, el títol d’obertura no deixava cap mena de dubte: “Tradition”.

Era en aquest número inicial on havia de quedar ben clar en què consistia la tradició. Ja fos en la manera de viure, en com vestir o en una determinada manera de ballar. “Sense les tradicions les nostres vides serien inestables com un violinista damunt d’una teulada”, diu Tevye, el lleter i pare de família protagonista.

És possible que d’alguna manera l’equip fos conscient, mentre creaven l’espectacle, que estaven a punt d’estrena un dels darrers musicals “tradicionals” de Broadway. És a dir, un musical amb cançons molt encomanadisses, espectaculars coreografies, diàlegs plens d’humor i algun que altre moment reservat a la llagrimeta. Uns vímets ben “tradicionals” que, tanmateix, mostraven per primer cop un innovador aspecte “conceptual” aplicat al musical, tal i com Sondheim començava a reivindicar amb Company o Follies.

Considerant noms com Alan King o Howard Da Silva, finalment va ser  Zero Mostel, un còmic procedent dels espectacles revues qui va aconseguir fer història a Broadway perpetuant el tema “If I were a rich man”. I això que, segons expliquen les cròniques, el seu desmesurat ego i la incapacitat per memoritzar el paper van dur de cap a la resta de companys d’escena i desesperaven als creadors de l’espectacle, incapaços d’entendre les llibertats que Mostel es prenia amb el seu personatge. I tanmateix encara avui dia la interpretació de Tevye és considerada la millor de tota la seva carrera. Alguna crònica assegurava que si Sholem Aleichmen hagués conegut a Zero Mostel, l’hagués triat per fer de Tevye.

El tàndem Harnick & Bock van estrenar The Fiddler On The Roof consolidats a Broadway gràcies a un musical anterior, Fiorello! (1959), guardoant amb el Tony i el Pullitzer, una fita extraordinària per a dos joves de vint-i-pocs anys. The Fiddler On The Roof és un musical que, segons la crítica del New York Times la nit de l’estrena original, “ratlla la perfecció”. “Si ha estat vigent durant cinquanta anys és perquè vam fer un bon espectacle”, reconeix sense modèstia Harnick.

La darrera posada en escena d’un musical que Robbins va deixar a Broadway va ser precisament aquest The Fiddler On The Roof ple de força i sensibilitat, amb unes coreografies ben vives i perfectament integrades a l’acció teatral, enlairant per sempre més aquell innovador concepte de la dansa-teatre.

“Arribava a ser molt dur treballar amb Robbins” –relata Tanya Everett, una de les filles de Tevye en el repartiment original- “No tots els actors estaven d’acord en fer-li un regal la nit d’estrena. Amb les altres dues germanes li vam comprar alguna cosa, no recordo què, i li vam dir que era de part de tota la companyia”.

img4

Algunes cròniques recullen la sorpresa que per a molts va suposar veure a Broadway un escenari ple personatges jueus quan The Fiddler On The Roof va alçar el teló la tardor de 1964 a l’Imperial. Però immediatament va quedar clar que no calia ser jueu per connectar amb temes com la tradició, la família i la lluita per la dignitat davant de l’adversari. Per entendre’ns, The Fiddler On The Roof és un musical especialment venerat i aplaudit al Japó, on la comunitat jueva és de les més petites de tot el món.

Després de mudar de casa en dues ocasions, primer al Majestic i després al Broadway Theatre, el 17 de juny de 1972 es va convertir en el musical més longeu  a Broadway amb 3.225 funcions al llarg de vuit temporades en cartell, una posició que musicals com Oh, Calcuta o A Chorus Line de seguida van superar, ja que un cop assolida la fita va abaixar el teló al cap de poques setmanes. Tanmateix, Mostel va reprendre el rol al cap de només quatre anys. El Winter Garden no va esperar gaire a estrenar un revival més discret de The Fiddler On The Roof.

Quan encara The Fiddler On The Roof estava en plena efervescència a Broadway, Madrid ja va estrenar-ne la versió castellana al Teatro de la Zarzuela de la mà de Joaquin Deus –un autèntic fanàtic el gènere– al març del 1970 amb el còmic Antonio Garisa com a cap de cartell qui, segons la crítica de l’ABC, va cantar “amb certa tendència a exageracions més pròpies d’una revista que d’una comèdia musical”. Només cal que observeu el vídeo de sota per comprovar-ho. Una tendència que, sigui dit de passada, cinquanta anys més tard les noves generacions d’actors mantenen intacta a despit de molts aficionats al teatre musical. La producció no va arribar a Barcelona, on sí vam veure un muntatge l’any 1997 al Teatre Goya a càrrec de la companyia Crac al Gag, amb direcció musical de Joan Vives. Van ser aquestes 37 funcions (amb un total de 10.048 espectadors)  l’únic cop que el musical de Harnick i Bock s’ha representat a la nostra cartellera en l’àmbit professional.

L’actor Chaim Topol es qui es va col·locar el barret d’en Tevye tant en l’adaptació cinematogràfica del musical (de l’any 1971, amb una brillantíssima direcció musical de John Williams) com en les reposicions escèniques que van tenir lloc tant a Londres com a Broadway a principis dels noranta, amb uns recorreguts més moderats però igualment reconegudes i fins i tot premiades amb el Tony a millor reposició. I sí, com ja venia sent habitual en aquella època, va haver certa polèmica sobre per què no es triava al protagonista original de la producció de Brodway per fer-ne la versió al cinema. Mostel entrava així al club de Julie Andrews, Carol Channing o Jill Haworth.

El darrer revival de The Fiddler On The Roof a Broadway, protagonitzat pel britànic Alfred Molina l’any 2004, va ser criticat per no ser prou jueu. Una producció trista i mancada d’ànima. Un aspecte que no van solucionar ni tan sols reemplaçant Molina per Harvey Fierstein, un dels jueus amb més tirada a Broadway però que la seva característica veu (alguns la comparen amb el so d’un kazoo) no encaixava en el context de l’obra. “És com si Carol Channing es posés a cantar Carousel”, deien les crítiques. En el següent vídeo ho podeu comprovar.

Actualment el rol de Tevye recau en tot un veterà de Broadway, Danny Burstein, nominat fins a cinc cops al Tony pels seus treballs a South Pacific o Follies. Burstein recorda com l’any 1986 va tenir ocasió d’interpretar el rol de Mendel, el fill del rabí, en una producció dirigida per Jay Harning: “Danny, atreveix-te a no ser agradable”, li va aconsellar quan provava d’aportar un to excessivament còmic al personatge. “En altres paraules, el que va em demanar és que interpretés la funció tal com era”, explica. És a dir, respectant la manera de fer tradicional.

img3