Absent Calixte Bieito per obligacions professionals -el director d’escena es troba a Madrid per donar els últims retocs a La vida es sueño que porta a la capital-, va correspondre a Daniel Martínez, director general de Focus, l’honor de presentar als mitjans de comunicació la nova temporada del Romea. Una temporada que, en paraules de Martínez, segueix la línia de qualitat i risc que caracteritza la producció d’aquest cèntric teatre. Un cop fetes les presentacions de rigor, la paraula fou per a Manel Dueso, director d’Un tramvia anomenat desig, la genial peça de Tennessee Williams que obre el foc de la programació d’enguany. Dueso, visiblement fatigat i emocionat per la magnitud de l’obra que porta entre mans, va recordar unes paraules d’Elia Kazan, responsable de la versió cinematogràfica protagonitzada per Marlon Brando i Vivien Leigh per introduir la xerrada. Les obres de Tennessee Williams poden considerar-se autobiogràfiques, no tant pel fet que el dramaturg experimentés els fets que explica, sinó per la intensa gamma d’emocions que imprimia als seus escrits. Manel Dueso va recalcar l’extrem esforç al que ha sotmés als actors per tal d’exprèmer a fons els seus propis sentiments. Pocs textos demanen tant als actors que els interpreten. Em calia una companyia disposada a llençar-se al buit, a fer un triple mortal sense xarxa. I ho he aconseguit.
Al front del repartiment, l’Emma Vilarasau, com a Blanche Dubois, explicava que el seu personatge poc o res tenia a veure amb l’inmortalitzat per Vivien Leigh a la pantalla. És una dona de gran humanitat. I amb la seva aparent fragilitat posa a descobert un dels grans defectes que pateix l’home: la incomprensió envers la gent que és diferent. Si la Blanche Dubois interpretada per Vilarasau no és la perturbada que vivia tancada en un món de fantasia per fugir de la crua realitat, com fou la Leigh al cinema, l’Stanley Kowalski agressiu, esquerp i sexual de la pel·lícula és, en la pell de Marc Martínez, un home amb una enorme necessitat de viure intensament. És impulsiu, de la mena de gent que actua sense pensar. És el seu caràcter i res no el farà canviar, digué Dueso. Tant el director com els intèrprets varen estar d’acord en recalcar l’actualitat d’un text escrit fa més de 50 anys, tot i haver introduït alguns canvis derivats de la pòpia evolució de la societat. Potser no trobarem als Kowalski a un racó del barri francès de Nova Orleans, però sí a un de gent modesta, d’inmigrants com els que conviuen amb nosaltres dia rere dia. Una versió actualitzada i, segons Dueso, expressionista -entenent el terme com una manera d’expressar sentiments fins a límits gairebé irreals-.