Des de l’any 1961, cada 27 de març es celebra als cinc continents una jornada que recorda a la humanitat el paper de les arts escèniques per acostar cultures diferents, despertar ments rovellades i seguir sent un medi de comunicació fonamental en la història de la cultura universal. Per a celebrar-ho, s’invita a una personalitat internacional del teatre a escriure un document que serà llegit a tots els escenaris del món aquell dia. Per a la primera jornada teatral del segle XXI ha estat seleccionat el dramaturg grec Iakovos Kampanellis (Naxos, 1922), autor de més de 50 obres de teatre i figura capital de l’escena al seu país. No en va la dramatúrgia grega de la postguerra es coneix com generació Kampanellis. Actualment, aquest creador és membre de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Grega i del Centre Hel·lènic de l’IIT. A continuació transcrivim el text de Kampanellis, fet públic avui i traduït al català per Teatralnet:
“Crec que el teatre mai no deixarà d’existir. I crec, malgrat que pugui semblar paradoxal, que aquest Art Antic és també un Art del Futur. No per la voluntat dels creadors teatrals -dramaturgs, agents, directors- y tota la resta de factors que contribueixen a una representació, sinó perquè vosaltres, la gent, el públic, el seguireu desitjant el dia de demà.
En què baso aquesta predicció optimista sobre el futur del teatre? En la convicció que la creació del teatre prové de la necessitat psíquica d’una persona, una necessitat que mai no serà eradicada.
Avui us convido a tots vosaltres a compartir unes quantes reflexions que justificarien el meu punt de vista. El fet que l’Home caminés sobre la superfície de la Lluna ja és una vella historia! Ja no ens impressiona que una nau espacial anés al planeta Mart i portés amb ella mostres del seu sòl! Una estació orbital enorme capaç d’allotjar turistes de l’espai i parelles joves en la seva lluna de mel ja s’està construint i les naus que exploren planetes distants i que envien les seves fotos a la Terra actualment són gairebé un esdeveniment diari!
Tanmateix, tot i que estem vivint en una època en la qual la humanitat està conquerint l’espai, encara seguim anant al Teatre y retrobant-nos a nosaltres mateixos en un espai que pertany a un Art que ha existit i funcionat sempre amb els mateixos objectius, des dels temps en què mesurar el temps amb un rellotge de sol era considerat un gran avanç tècnic. En la meva opinió, aquesta relació entre els éssers humans i el teatre és eterna. És així perquè crec que mentre el Teatre va evolucionar com a fenomen social, al principi n’era un de natural. El Teatre data del temps en què els primers éssers humans van començar a memoritzar les seves experiències i a representar-les en la imaginació, del temps en què els éssers humans van posar-se a planejar els seus actes, imaginant la manera de resoldre’ls. La primera companyia de teatre i les primeres funcions van prendre forma a les ments dels homes i les dones. Cada persona té una necessitat i una capacitat innates de crear representacions. Us heu adonat mai que cada un de nosaltres, sense excepció, té al seu abast una companyia teatral privada, en la qual nosaltres mateixos interpretem el paper protagonista al mateix temps que som el nostre propi públic? Molt sovint, també som el dramaturg, el director i l’escenògraf d’aquesta companyia. Com i quan passa això?
No és això, de fet, el que fem quan, preparant-nos per una cita interessant o crucial, imaginem l’escena sencera per tal de decidir com ens comportarem? No són els nostres records, i fins i tot els nostres somnis, realment representacions de la nostra companyia privada?
Penso, per tant, que el Teatre mai no deixarà d’existir, perquè crec que els homes i les dones mai deixaran de viure sense l’agonia de l’autoconsciència, sense la necessitat existencial d’esdevenir espectadors d’ells mateixos i els seus actes; és a dir, sense aquells elements de la ment humana dels quals emergí l’Art del Teatre, dels quals s’ha estat recreant durant milers d’anys i dels quals seguirà renaixent en tant que els éssers humans romanguin fruits naturals de l’amor.”

L’organisme responsable de l’establiment d’aquesta significativa data va ser l’Institut Internacional del Teatre (IIT). Durant el 9è Congrés Mundial, el seu president Arvi Kivimaa va aprovar una proposta de la delegació finesa que suggeria la celebració. La seva decisió va ser aclamada per unanimitat. Creada el 1948 per la UNESCO, l’IIT constitueix l’organització no governamental més important en el camp de les arts escèniques. El seu objectiu des de llavors, segons el manifest fundacional, és “promoure l’intercanvi internacional de coneixements i pràctiques teatrals, estimular la creació, incrementar la cooperació entre la gent del teatre, fer palesa la importància de les arts en el desenvolupament de les societats i aprofundir en el vessant fraternal i pacificador que propicia el teatre”. L’IIT també és responsable de la celebració del Dia Internacional de la Dansa, que té lloc el 29 d’abril.
Són molts els actes que coincideixen amb el 27 de març. A Bangladesh, per exemple, aquesta data ja s’ha convertit en tota una tradició. Cada any, tota la comunitat teatral de la ciutat de Dhaka surt al carrer guarnida amb el vestuari de les obres en què participen. Centenars d’actors, actrius i directors formen una desfilada que serveix per anunciar les funcions especials que es duran a terme el mateix vespre. A Catalunya, per posar un exemple més proper, se celebra per primer cop l’entrega dels Premis de l’Espectador Teatre BCN. Aquests són només dos dels milers d’esdeveniments que es convoquen per tot el món cada any, i tots es resumeixen en el que, potser, és la síntesi de la filosofia de l’IIT: el Missatge Internacional, un manifest tradicionalment escrit per una reconeguda personalitat del món del teatre en què plasma les seves reflexions sobre l’escena. El primer va sorgir de la ploma de Jean Cocteau i es va fer públic el 1962 sobre un escenari de París. Des de llavors, el Missatge es tradueix a més de 20 llengües, des de l’anglès al japonès, passant pel filipí, l’àrab, el croat i el català; es llegeix davant de milers d’espectadors abans de les representacions a teatres dels cinc continents i es difon a través de centenars de diaris, emissores de ràdio i televisió.
Entre els firmants del Missatge Internacional destaquen Arthur Miller (1963), Peter Brook (1969), Pablo Neruda (1971), Maurice Béjart (1972), Luchino Visconti (1973), Antonio Gala (1987) i Edward Albee (1993). En llurs textos, els autors convidats han manifestat les seves conviccions sobre el fet teatral. Així, Laurence Olivier va escriure el 1964: “El poder essencial del teatre és deixar de banda tot allò que separa els homes: diferències de raça, d’educació religiosa o política i de llenguatge; en canvi, posa en relleu tot el que els homes tenen en comú: el riure i les llàgrimes, l’alegria i la tristesa, la felicitat i l’angoixa; en una paraula, tot allò que és domini del cor. El teatre fa aparèixer el cor comú de la humanitat, i per això és el vehicle de pau més eficaç”. Eugène Ionesco, convidat a redactar el comunicat de 1976, va declarar: “Una persona que no somia és una persona malalta. Somiar és una funció essencial de la imaginació, i el teatre és una construcció de la imaginació sense traves”.
Podeu trobar més informació a la pàgina web de l’ITI.