Boris Rotenstein, Manuel Veiga i Mercè Managuerra, a la presentació de 'Recreo'

El dia 8 de maig s’estrena al Teatre Akadèmia Recreo, un treball molt a la manera del director rus Boris Rotenstein, que es caracteritza, precisament, en deixar que els actors donin el millor sense conèixer l’espectacle. Els va explicant el text sobre la marxa, sense avançar-los el final. Aquesta mena d’experiment s’adiu molt amb la declaració de principis del teatre: “un laboratori que prefereix arriscar i equivocar-se, que ser un petit teatre més a Barcelona. L’Akadèmia és un espai obert a la recerca i a la investigació”, assegura Rotenstein.

Recreo és un text de Manuel Veiga, guanyador del Premi SGAE de Teatre (VI Edició). L’original és en català, però ben aviat es va traduir al castellà ja que es va estrenar a Madrid. En aquella època (1997) Rotenstein ja se’n va enamorar, però Veiga tenia cedits els drets. Aquesta temporada, quan ajudava Mercè Managuerra –directora de l’Akadèmia- a la programació del nou teatre, hi va tornar a pensar i, aquest cop, els drets eren lliures. En aquesta versió es torna a l’original en català, però hi apareix una persona que parla en castellà “perquè és més proper a la realitat”. L’interpreten Pepe Zapata, Rafael Ripoll i Andrea Montero. Serà a l’Akadèmia fins al 2 de juny.

L’acció se situa en una escola a l’hora del recreo. Però juga amb el doble sentit de la paraula: recordar, rememorar o, directament, recrear una situació passada. L’escola celebra una festa en commemoració dels 20 anys, a la que hi assisteixen exalumnes. Un dels que hi va és Narciso (Pepe Zapata) que ja té 46 anys però continua tenint una mena de síndrome de Peter Pan. També hi va el seu amic Xavier i la Violeta, una exalumna que havia estat la líder triomfadora, la nena guapa. Però aquests dos ja han madurat: “ja han anat descobrint per on et porta la vida”, diu l’Andrea.

L’obra ‘recrea’ doncs, el contrast entre aquells somnis de nens i la realitat de quan ens fem grans: “És la història de tres soledats que es retroben al lloc on somiaven. Una època en què tots els camins eren oberts a la vida i que després, el temps s’encarrega de mutilar”, diu Zapata. I encara afegeix: L’obra té un realisme màgic brutal. Quan em vaig trobar amb el personatge, de seguida vaig veure clar que l’havia de preparar amb la síndrome de Peter Pan. Els somnis continuen i l’esperança no s’ha de perdre. L’obra et demana fer un balanç de la teva vida. Crec que està adreçada a les nostres generacions perquè facin balanç, també. Que es preguntin: d’aquell imaginari que teníem, què n’ha quedat?, exposa. “Nosaltres, la generació, dels 35 als 40 anys, ens hem pogut quedar amb els valors de la generació anterior, hem pogut estudiar una carrera, fer coses que ens agraden… Però ara, ja no sabem què val i què no val. Ens hem quedat a mitges, encara que continuem tenint els valors. Proposa la visió més humana de nosaltres mateixos, una doble imatge del que donem i el que realment som”, pensa l’Andrea.

EL TREBALL DE ROTENSTEIN

Boris Rotenstein gairebé no volia ni fer roda de premsa. “No hi ha res a explicar, és un espectacle que s’ha de veure. Jo us puc explicar com hem arribat fins al muntatge, els mesos anteriors… Però no crec que s’hagi d’explicar a ningú el que veurà”. Dit així, sembla que hi hagi coses que no vol desvetllar. Però l’estil Rotenstein va més enllà: “Recordo que quan em va presentar en Pepe em va dir: quan te’l presenti, queda’t amb la sensació que rebràs, perquè és amb el que treballaràs, explica Andrea.

El treball consisteix en tenir clares les pulsions i les emocions dels personatges i anar-les desenvolupant sense aprendre’s cap text de memòria. Una vegada ho han aconseguit, hi posen les paraules de l’autor. “En Boris té una manera de treballar molt de Rússia. Els grans directors russos deixen el text aparcat i es relacionen amb les vivències. No volen que els actors il•lustrin el text. Es neguen a entrar a una dinàmica on les formes quedin cristal•litzades. Tenen el que en diuen text escrit i text escènic”, exposa Mercè Managuerra. “L’important no és el text sinó el què vol dir. Quan ja ho saben, és molt més fàcil aprendre el text”, afegeix Rotenstein.

Tots tres actors tenen molta cura a parlar, perquè el director els hi ho té prohibit. Sabem el que ens han dit i prou, però han sabut despertar la nostra curiositat. Hem intuït que en els temes que hi ha al record apareix el bullying, tot i que en aquella època –l’època està ambientada als anys grisos- no existia la paraula: “Tots hem estat víctimes d’alguna cosa. Qualsevol fet diferencial ja ho provocava. Diuen que els nens són cruels, però potser el que són és, senzillament, políticament incorrectes”, diu Andrea.

L’actriu, abans d’acabar ha volgut descriure l’obra -que ja s’ha traduït al francès i al grec- amb una altra paraula amb doble sentit: ´És fantàstica!”

banner fira mediterrània
banner fira mediterrània