La proximitat cronològica -demà és el dia exacte del centenari de la mort, el 18 de maig del 1909 a Kanbo, d’Isaac Albéniz- ens convida a aprofitar l’ocasió per parlar del compositor de Camprodon, de qui, a més a més, el 2010 es commemoraran els 150 anys del naixement. Qui ho sap, potser llavors tindrà més espai, davant l’atapeïment d’efemèrides d’aquest 2009. Sigui com sigui, la porta està ben oberta per divulgar l’obra d’una figura que, com recordava amb ironia Miguel Baselga en el seu concert a L’Auditori, presenta una peculiar paradoxa: un dels més grans compositors espanyols de la història és fill de basc i catalana. A la qual cosa podem afegir que va desenvolupar bona part de la seva carrera fora de la Península, amb França com a centre de l’activitat els últims anys de vida davant les incomprensions que trobava tant a Madrid com a Barcelona.

La postil·la inevitable (i lògica) que sol anar rere el nom d’Albéniz és la d’autor de la suite Iberia, un monument de la literatura per a piano de tots els temps, autèntica explosió de ritmes, colors i atmosferes, sublimació en la majoria de peces de la fascinació que sentia per Andalusia, i que exigeix de l’intèrpret una tècnica quasi sobrehumana. No podia faltar en el concert de Baselga una tria d’aquesta opus magnum, abordada, com la selecció de la Suite espanyola i les altres obres del programa, amb un lloable sentit didàctic, tot i que els dits a vegades tenien penes i treballs per fer justícia al devessall de notes.

Baselga és el protagonista d’una edició discogràfica en curs de l’obra per a piano d’Albéniz per al segell suec Bis (la globalització no sempre és blasmable), o sigui, coneix unes quantes coses del compositor, com va evidenciar en els seus comentaris durant el recital. Si sorprenent va ser d’entrada el seu descol·locant sentit de l’humor, no menys sorprenent era la presència d’Albéniz en el Festival de Música Antiga. L’ús d’un piano Erard del 1885 era l’excusa perfecta per justificar una lectura amb criteris històrics, però, a l’hora de la veritat, el guany sonor va ser escàs, per no dir nul.

Al costat del piano, hi ha un capítol de l’obra d’Albéniz que mereix atenció i que avui mateix centra una sessió al Foyer del Gran Teatre del Liceu. Ens referim a la producció escènica, perquè durant anys l’ambició principal del compositor va ser triomfar en l’òpera, fenomen força comú al llarg del segle XIX. És en aquest capítol de la història on entra de ple la figura de Francis Burdett Money-Coutts, acabalat membre d’una nissaga de banquers britànics amb aspiracions poètiques que es va convertir en generós mecenes, llibretista i amic íntim del compositor català i de qui Walter Aaron Clark, en la seva biografia de referència del músic (editada per Turner), fa una documentada defensa davant les insídies repetides durant decennis.

El primer fruit conjunt va ser Henry Clifford, òpera sobre la Guerra de les Dues Roses estrenada al Liceu el 1895, a la qual seguiria un any després al mateix teatre Pepita Jiménez, basada en la cèlebre novel·la de Juan Valera. El projecte més ambiciós, però, va quedar inacabat: una trilogia artúrica de la qual el compositor només va deixar enllestida del tot la primera part, Merlin, i que el Teatro Real va dur a escena el 2003.

Aquestes representacions i recents gravacions discogràfiques, sobretot les signades per José de Eusebio, han demostrat que les òperes d’Albéniz, tot i que ben lluny d’ésser perfectes, tenen molta música d’extraordinària qualitat. El Liceu s’ha mostrat fins ara refractari a participar en la recuperació de l’Albéniz operístic, per això la sessió al Foyer, amb fragments dels títols esmentats i de l’opereta The magic opal, tot i que benvinguda, no deixa de ser un mer succedani. Esperem que no calgui esperar als propers anys Albéniz.

  • Concert del 30è Aniversari
  • Juana
  • Manel
  • Alicia Alonso
  • West Side Story