Rosa Maria Sardà puja de nou a un escenari, en català, amb l’obra Tres Dramolette, una sàtira de Thomas Bernhard sobre el món del teatre. El Centre d’Arts Escèniques de Reus produeix l’espectacle que es podrà veure la propera setmana al Teatre Fortuny de Reus i al setembre al Teatre Romea, obrint temporada. Pepa López i Mercè Pons completen el trident d’actrius dirigides per Carme Cané, gran amiga i companya professional de Sardà.

Els tres dramolettes de Bernhard (equivalents als entremeses espanyols) són independents entre sí amb la figura central protagonista de Claus Peymann, director teatral amic de Bernhard i actual director del Berliner Ensemble, que aquí estarà interpretat per la Sardà. Claus Peymann deixa Bochum i se’n va a Viena com a director del Burghtheater, Claus Peymann es compra uns pantalons i després anem a dinar i Claus Peymann i Hermann Beil a la Suizwiese són els títols dels tres dramolettes. Segons Cané, malgrat la seva acidesa, cal fer-los amb humor i fins i tot amb un registre proper al clown

A Bernhard sovint se l’ha identificat com un home a qui el teatre l’atreia precisament perquè el detestava. Sardà creu que malgrat la càrrega de Bernharnd contra el món del teatre i la seva gent, l’obra no s’adreça en exclusiva al sector perquè “parlar de teatre és parlar de l’ànima”.

Però aquest voler i doldre de Bernhard vers el teatre, és el que mes li atrau d’aquest autor a la Sardà: “Era un home antisistema completament. Era una persona que estava en contra de tot del que s’havia d’estar en contra. Va tocar tant els collons als seus contemporanis, al seu teatre i al seu paísn que li col•locaven els pots d’escombraries a la porta del teatre i si sortia al carrer el llençaven pedres”. De la mateixa manera les tres actrius reconeixen, impregnades d’esperit Bernhià, que els agradaria molt emprenyar a algú fent aquesta funció.

Això en boca de la Sardà, de la Pepa López o de la Mercè Pons pot fer gràcia i alhora molt de mal”, diu Ferran Madico, director artístic del CAER, convençut de que calien aquests “grans jugadors” per fer arribar la ironia de Bernhard al públic.

La línia del CAER
Si bé el primer any del CAER va ser un any a la recerca de xarxes amb els grans teatres públics (Lliure i Nacional), aquest segon any l’objectiu és una línia “més clara i concisa”, apunta Ferran Madico. “Allà on poses els diners et defineixes, i està bé definir-nos amb un Bernhard”, afegeix, satisfet de poder estrenar a la perifèria un text d’aquesta índole, corrosiu, àcid i crític.