La ciutat és un milió d’històries. Cert. Però una cosa és constatar l’evidència, repetida una i un altre cop –farà d’això un milió d’anys- per Luis Arribas Castro, aquell boig de la ràdio que es definia a si mateix com “l’únic pollastre que parla”, i una altra, ben diferent, afrontar la complexitat entrecreuada del drama – i la comèdia- quotidiana a la pantalla o en un escenari.
El francès Alain Resnais ho va intentar a Smoking-no smoking, una pel•lícula desmesurada en la que, partint del mateix lloc, els seus protagonistes arribaven a situacions ben diferents. Tot depenia de petites decisions, com, per exemple, la d’encendre o no una simple cigarreta. La pel•lícula en qüestió durava cinc hores, si no recordo malament, i el resultat era -amb el permís dels ortodoxos- un rollo considerable. Diguem que la magnitud de l’avorriment era comparable a les hores, interminables hores, de la seva projecció.
Ara arriba l’eco d’un nou intent de desentrellar, representant-la, la sempre enredadíssima bobina de la vida. Però aquesta vegada des d’un escenari Londinenc.
Bé, des de dos.
El perpetrador de l’assumpte s’anomena Alan Ayckbourn, un veterà dramaturg ben conegut entre els aficionats de l’actualitat teatral. Un comediògraf “d’efervescent imaginació”, segons Joan-Anton Benach, crític d’aquest diari i que va dir quan es va estrenar a Barcelona De què parlàvem?, cap a l’any 95. Per al seu seixanta aniversari, Ayckbourn s’ha regalat a si mateix, diu, les obres 54 i 55 de la seva extensa producció. La primera s’anomena Casa i l’altre Jardí, i ambdós títols, units, rememoren elegants revistes creades a major gloria del confort d’aquelles envejables mansions britàniques. Sembla ser, que l’home detesta tant l’aristocràcia com adora la comèdia.

A Casa i Jardí abunden ambdues coses; abunda la comèdia i el joc verbal. I tot d’immillorable qualitat, segons indica, per exemple, la crítica realitzada pel rotatiu The Guardian i el reportatge que aquesta setmana dedicava a les obres el setmanari Time.

En els dos cassos, sens dubte, el que realment destaca, el que crida l’atenció a uns i altres, és l’endimoniat joc teatral al que Ayckboourn, com a titular de la direcció, sotmet al repartiment d’aquestes dues obres.
Ambdues són representades, al mateix temps, en dos teatres separats –House, al Lyttelton i Garden a l’Olivier- però ¡atenció!, amb els mateixos actors. Els dos escenaris estan a prop, lògicament. De fet són dues sales del mateix conjunt teatral, El Royal National. I les carreres dels intèrprets entre l’un i l’altre són tant o més espectaculars que la mateixa representació.

Time parla d’una “ingeniosa idea” i de “tremenda i complexa festa d’enginyeria teatral”. I The Guardian qualifica el muntatge com “una obra mestre del ‘tempo’ teatral”. Les dues obres giren entorn de la mateixa línea argumental: Teddy Platt, l’amo tant de la casa com del jardí, té un “assumpte” amb la millor amiga de la seva dona, Joanna Mace. Amb aquesta idea central i els mateixos actors, ambdues obres avancen al uníson i acaben al mateix temps en una festa oberta al hall del National Britànic.
A vegades hi ha accidents, un petit entrebanc al camí aquí o hi ha un ritme diferent en la dicció allà. Coses del directe, que Aychbourn soluciona amb petits trucs. Trucs com, per exemple, diàlegs d’emergència o l’ajuda d’un gos, que si borda avisa als actors que han de donar-se pressa o perden el tren.
Expliquen que el dia de l’estrena un actor va tenir que dissertar llargament sol, sobre les avantatges d’aquesta o aquella planta, fins que finalment van aparèixer, desencaixats, la resta dels protagonistes de l’escena.

Posats a comparar, els crítics es queden amb House, que té, diuen, un desenvolupament més dramàtic que el seu simètric Garden. Però aconsellen veure ambdues obres – es representen en sessions de tarda i nit- per apreciar l’esforç en tota la seva dimensió, i captar així les claus del experiment, més enllà de l’anècdota teatral. Aleshores, comenta Kate Kalleaway, el crític de The Guardian, es produeix una esgarrifança a l’espectador al descobrir que la vida avança en paral•lel, sense tocar-se, i que per cada història en la que estem immersos – i tornem a Arribas Castro, l’humanista- hi ha un altre milió d’històries semblants. “la bellesa d’aquestes dues obres resideix en que, per una vegada, tenim dues versions iguals d’una història diferent… i en el mateix dia” assegura Kellaway.

¿Es representaran algun cop aquí “Casa” i “Jardí”? Esperem que si. Part de la gracia consistiria, a diferència de la representació a Londres, en veure córrer els actors d’aquí cap allà. Per exemple, del Nacional al Lliure. Travessant Barcelona. Sense parar.

Genèric saT! 18-19

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here