Torna al Borràs una nova versió de 'Pel davant i pel darrera'

A Barcelona ja hem vist Pel davant i pel darrera en quatre muntatges diferents, tots, però, en versió de Paco Mir i direcció de Alexander Herold. I estem a punt de veure el 5è, perquè a partir del 22 de novembre s’estrena al Teatre Borras una nova versió d’un dels textos més rodons i reeixits de Michael Frayn, també en versió de Paco Mir i direcció d’Alexander Herold. Pel que fa als actors, de la última versió (2010) només queden Miquel Sitjar i Jordi Díaz. I els acompanyen Lloll Bertran, Xavi Serrat, Agnès Busquets, Laia Alsina, Carme Pla, Lluís Villanueva i Bernard Cot. Una altra diferència és que Paco Mir ha reduït l’espectacle a 2 h (al l’inici durava 2,50), “tallant amb unes tisores màgiques que no deixen petjada”, ha dit Toni Albaladejo, de la productora Anexa. Avui ens l’han presentat a La Maroteca, un local fantàstic regentat per l’Agustí, un pescador autèntic que surt cada nit personalment a pescar material fresc. Hem pogut tastar unes sardines delicioses fent honor al títol de l’obra M’ensenyes la Sardina que, a l’espectacle, una companyia de teatre força maldestre assaja per últim cop abans l’estrena.

Albaladejo ens ha fet una mica de història.  Ell i en Paco Mir van descobrir l’obra a Madrid amb el títol de Al derecho y al revés, al teatro El Alcázar. “Ens va entusiasmar i el vam portar a tresxtres. Era l’any 1985 i, entre d’altres, vam comptar amb Juanjo Puigcorber i Mario Gas al repartiment.” Es va estrenar al Teatre Condal i la van veure 315.000 espectadors. 11 anys més tard (1996), torna a estrenar-se al Victòria, amb Abel Folk, Roser Batalla, Mercè Comas…  “Va funcionar ta bé que, per problemes d’agenda, es va haver de traslladar al Goya. Vam ficar tot l’escenari en un trailer, sense desmuntar! Aquest cop, la van veure 440.espectadors.” I encara van tornar el 2002, el 2010… “És curiós anar creixent amb una obra pel fet que és extraordinària. Està molt ben escrita, té una matemàtica perfecte… i és un cúmul de caos! Però ja estem a la 5a producció, podem dir que hem fet marca!” Amb tot, Albaladejo ha remarcat que això no passa només aquí: “A Londres també torna a estar a punt d’estrena.” 

Aquesta és ja la 10 vegada que la dirigeix Alexander Herold, un anglès afincat a Madrid i que es mou pel vodevil com un peix a l’aigua. Paco Mir ha remarcat que ha reduït la durada perquè “avui, al teatre, has de programar moltes funcions perquè surtin els números i, si algun dia n’hem de fer dues…” I, sobre el fet de tornar al Borràs Albaladejo ha bromejat -o no- dient que “des de Balañá ens han dit que podem trencar 6 butaques, però no més”, fent referència a que la última vegada, el públic va trencar butaques de tant riure.

 

L’ARGUMENT
La història ha canviat una mica. Ara passa a Madrid, de manera que el fet que l’obra tingui dos idiomes s’entén més: “Els actors són catalans i l’obra és en castellà. Estan assajant en un barri castizo de la Sierra”, diu Paco Mir, remarcant que això passa per primera vegada. Recordem l’argument de la última versió. l’actual… sorpresa!

Un grup d’actors sense gaire possibilitats i un director amb poca paciència, intenten assajar per última vegada la representació M’ensenyes la sardina?, poques hores abans de l’estrena. Un assaig caòtic on un simple plat de sardines porta de corcoll els actors que no recorden el paper, s’equivoquen, es perden, no entenen les ordres del director…

A la segona part, el decorat gira i ens transporta a la part del darrera de l’escenari. Aquí encara s’embolica més el panorama. El mal rotllo, les picabaralles i malentesos traspassen la frontera que separa la ficció i la realitat teatral. Bufetades, crits, plors i petites venjances, que duen a terme els actors en els pocs segons que no els toca sortir a escena, compliquen cada vegada més la representació i les relacions entre els mateixos actors.

Finalment el decorat torna a girar per donar lloc al dia de l’estrena. La confusió i el desordre regnen a escena. Uns actors que s’inventen el paper, uns altres que cauen escales avall… Al final, fins i tot el director apareix a l’escenari. Però la funció ha de continuar, així que amb una mica d’imaginació i improvisació aconsegueixen acabar la representació sense que el públic sigui conscient dels desastres que s’han originat al darrera i que han sortit a la llum al davant.

 

LES OPINIONS DELS ACTORS
Miquel Sitjà, que ja l’ha fet tres cops (una en castellà), se sent afalagat i feliç de tornar-hi i de sentir totes les floretes que li han tirat tant en Mir com l’Albaladejo, referint-se que “havia de repetir perquè no hi ha ningú que ho faci com ell.”  També ha confessat la seva admiració per a l’Alexander Herold “que fa una direcció molt anglesa, orgànica.” Jordi Díaz repeteix el mateix paper (el de director) “però tinc la sensació que parteixo de zero perquè tots els companys són nous. Els personatges són molt concrets i cada actor els representa a la seva manera.” Ha comentat que té la sensació d’estar en un bucle perquè “vaig fer la funció al 2010, després vaig fer Les dones són de Mart i els homes de Venus també amb Anexa que m’ha tingut segrestat molt de temps. i ara torno a repetir la primera!” Confirma que la reducció que ha fet Paco Mir és perfecta: “No es nota res, realment té unes tisores màgiques! Ha tret algun gag, ho ha polit… s’ha tret la palla innecessària. Al que en Harold afegeix: “Amb l’edat, vas veient més clar que pots treure la palla. I en Paco m’ha ajudat molt. Ara té un efecte concentrat, però no es nota res més!”

En Xavier Serrat fa l’avi. Explica que, quan li van dir, es va operar els malucs de pressa i corrents per poder interpretar l’obra. “Que em cridin als 71 anys és una alegria que no es por rebutjar, vol dir que encara ets al món i que se’n adonen.” I afegeix: “I vull dir que m’ha agradat molt treballar amb els joves perquè tenen un a tècnica diferent i així encara aprens coses!”.

A la Laia Alsina els companys li diuen “la descoberta”:  “Per a mi ha estat una experiència meravellosa. I també hem après amb l’avi. Els joves aprenem de la gent que admirem, ens ho passem bé i el públic ho rep.” La Carme Pla també està molt contenta de poder treballar amb el projecte i sobretot amb en Herold “un home meravellós que no perd mai la calma tot i tenir 9 persones que es mouen a tota pastilla. Ell mai perd els nervis, és tot un anglès. L’admiro profundament.”

L’Agnès Busquets interpreta el mateix paper que a la última versió feia la Mireia Portas, la seva companya a Polònia. Va ser la Mireia (actualment al repartiment de  La Jaula de las locas) la que la va recomanar, per la seva experiència en la comèdia: “És un gènere que no és gens fàcil. Tenim un equipàs de gent que es mou com 9 rellotges o com un pentagrama. És essencial l’experiència en la comèdia, i encara més en el vodevil. Estic contenta de seguir el llegat de les meves companyes, la Mireia i també la Mònica Pérez, que va fer aquest paper en una altra ocasió. I de tornar a treballar amb en Villanueva, amb qui vam fer televisió, i amb la Lloll, que és un referent, i amb en Miquel, i amb el Xavi, que porta molts anys fent teatre, amb la Carme, que amb T de Teatre van obrir el camí de la dona al teatre…  Tot ha estat un preciós regal!”

Lluís Villanueva ha tingut un record per en Quim Cardona “a qui vaig veure quan jo tenia 18 anys (1985). És la comèdia que m’ha fet riure més a la vida, és especial. I quan et truquen…t’hi apuntes! Jo també penso que la comèdia és molt difícil però m’agrada molt fer-ne, és el que m’agrada més.” Defineix l’obra com “una coreografia de 2 hores, que assagem un mes. Sort que en Miquel, que ja la coneix, ens anava donant ànims: Ja veuràs com t’ho aprendràs. I certament si. A més, en Herold ens prepara per fer un vodevil quatre vegades i de diferent manera…” Es refereix a que l’obra té moltes definicions: un vodevil cutre, la comèdia d’alta volada comparable a una d’Òscar Wilde, la pantomima, amb accions que s’intueixen i la comèdia del caos, que apassiona el públic.

Per a la Lloll tot ha estat un encert: “treballar amb en Herald és relaxant, tot i fer-ho amb un tempo trepidant. Has de treballar amb complicitat perquè, si algú es deixa una paraula o una frase tu has de continuar. És una bogeria amb la que estem jugant tota l’estona” Explica que als assaigs ha anat “fent fitxetes i he anat escampant pòstits per tot l’escenari. I és que primer tens la sensació que no et recordaràs de res, però… vas ballant l’obra!

Jordi Bulbena ha dissenyat una escenografia que no és la de sempre: “Hem aprofitat les estructures giratòries i prou. Però hem canviat la imatge per situar l’acció a la Sierra madrilenya. I ja hem aprofitat per adaptar el vestuari de manera que reforci la imatge de cada persona.”

Acabem amb David Pintó, que ha fet l’ajudantia de direcció. I tot i que ja se’n ha sortit de ben grosses, assegura que “és un caos, és per tornar-se boig amb els objectes, les portes… És una obra preciosa, molt divertida, brillant, un treballl d’enginyeria còmica… que és una bogeria absoluta. Però l’Alexander és un crack!”