La trenta-cinquena edició del Festival Grec baixa el teló, i ho fa com el va aixecar, amb dansa, tot seguint la línia de programació d’espectacles de moviment que ha protagonitzat la darrera edició de Ricardo Szwarcer.

Però Tragèdia (Teatre Grec, 30 i 31 de juliol) és molt més que un espectacle de dansa. Per començar és la primera creació amb un decidit protagonisme del moviment del seu director, Àlex Rigola, que s’ha inspirat per composar-lo, ni més ni menys, que en uns dels textos més coneguts del filòsof alemany Friedrich Nietzche, El naixement de la tragèdia, obra de joventut, més filològica que filosòfica, però on apareixen ja definits els trets del seu pensament, resumits en la frase Déu ha mort.

Dansa i filosofia, per tant, barrejades tot i que l’espectacle tampoc no renuncia a parts on el diàleg i els personatges agafen certa volada. Hi seran presents, per tant, d’alguns dels actors habituals en els espectacles de Rigola com són Joan Carreras o Alícia Pérez.

Un altre element que cobrarà un al grau de protagonisme, visual i simbòlic, és l’escenografia de Max Glaenzel, habitual també de l’univers Rigola, que per aquest espectacle ha concebut situar l’acció a un camp de blat segat presidit per una olivera. Queda clar d’aquesta manera, afirma Rigola, l’origen marcadament mediterrani de la tragèdia.

Dinou intèrprets, entre actors i ballarins, posen rostre a aquest poema visual, als quals Rigola fa coautors de l’espectacle, junt a ell mateix i també a Ferran Carvajal, corresponsable de les coreografies i el moviment, que ja havia aportat el seu granet de sorra en aquest aspecte a d’altres espectacles on Rigola havia introduït pinzellades de moviment,2666, per exemple.

DEIXAR-SE PORTAR
No és fàcil per a Rigola parlar en profunditat sobre l’espectacle. A Tragèdia no s’explica una història sinó que cal deixar-se portar com un es deixa portar per un poema. No hi ha plantejament, nus i desenllaç, ni cal entendre-ho tot, com tampoc no cal entendre els tres blaus de Miró per gaudir d’ells.

L’origen de la tragèdia ve a situar-se a una dansa—d’aquí la tria del moviment per explicar-lo—, un ball ritual que es practicava en honor al déu Dionís, associat a la a les collites, que es representava al voltant d’una foguera, amb disfresses de mascle cabrit i que cada cop va fer-se més elaborat, fins assolir la categoria d’espectacle, combregant públic per a la seva contemplació, el que dóna peu al naixement de la tragèdia grega.

Tot això ens remunta, segons Rigola, a descobrir que el gran missatge de la tragèdia és que el patiment és inherent a l’ésser humà, per tant, dediquem-nos a viure, sense penediments ni sentiments de culpa religiosos.

Una idea que no degué encaixar molt bé en la societat alemanya del segle XIX, ja que Nietzche va ser acomiadat quan després de publicar El naixement de la tragèdia.

A l’obra està representada la mort de Déu, afirma Rigola, perquè ja en la societat grega era molt important fer veure que la vida estava formada de patiment, però també de felicitat.