Jordi Oriol/ Europa Bull

    0
    Jordi Oriol, autor i director d''Europa bull'.Imatge: Web sala Beckett.

    La idea d’Europa Bull surt de festival The Future of Europe, on crees un primer text de 20 minuts, que s’ha acabat convertint en aquesta obra. Com era aquest text original?

    Aquella obra, que vàrem fer al teatre Schauspielhaus de Stuttgart, va ser, efectivament, la llavor per animar-nos a fer una obra més gran i de més duració al voltant del tema d’Europa. Però no tenia res a veure a què ha acabat essent Europa Bull. Es deia EUpheMyth, i tractàvem els eufemismes de la Unió Europea, començant per les ressonàncies del mite d’Europa amb el tracte, o millor dit, maltractament, de la Unió amb els migrants que busquen desesperadament empara i refugi a Europa.

    Com vas convertir-lo en el que és ara Europa Bull?

    EUpheMyth em va obrir la gana d’aclaparar més temàtiques que a la peça de 20 minuts no podíem abastar. Llavors em vaig posar a treballar amb la idea d’un nou muntatge que pogués tractar les diferents temàtiques que s’havien anat quedant al tinter.

    L’obra té un ritme frenètic i molt d’humor, però també conté una crítica severa a l’Europa actual, que no es preocupa pels problemes reals de la gent que hi viu. Creus que el COP25 n’és un exemple?

    És desesperant veure com les institucions nacionals, europees i mundials, s’omplen la boca de bons i contundents propòsits que no es duen mai a terme, o es queden a anys llum del que és extremament necessari. I em temo molt que el poble, i amb “poble” em refereixo a tots, inclús als mateixos dirigents que diuen estar fent coses per canviar, ja sap per avançat que ningú no farà res; que tot es fa per posar-se medalles i netejar la mala imatge, però res no canviarà.

    Amb aquesta obra també reflexiones sobre qui ostenta actualment el poder i dius que són principalment els mitjans de comunicació i els diners.

    Que els diners mouen el món no és una idea gaire nova. I que ho facin els mitjans de comunicació, sovint en mans dels que, precisament, tenen més diners, tampoc. Darrerament, sembla que hem oblidat la història, d’allà on venim. I és paradoxal, perquè vàrem crear justament una Unió Europea, fugint dels desastres del feixisme que van desolar Europa la primera meitat del segle XX, creant tractats entre els estats per tal que res d’allò mai no tornés a passar. Vàrem trencar fronteres, i es van crear els drets fonamentals de l’home, que posen a tot estat en un mateix marc legal. Però avui, i ja fa uns anys, ens ho estem passant tot pel forro, saltant-nos tots aquells tractats que vàrem firmar. Aquest oblit, voluntari o no, fa que avui hi hagi molts països de la Unió amb partits feixistes, racistes i masclistes dins els seus parlaments. Algú, i aquí hi entren els mitjans de comunicació, ha alimentat aquesta amnèsia col·lectiva que ens converteix a tots en un ramat, permetent que siguin els de sempre, aquells que crèiem haver fet fora, el que es mantinguin o tornin al poder perquè la història torni a repetir-se.

    Hi ha un moment de l’obra en què un dels personatges diu ‘Tenim l’Europa que ens mereixem’. Estàs d’acord amb aquesta frase?

    Hi esteu d’acord, vós? Del que estic convençut és de l’espai per a la reflexió que reclama el mateix personatge, en aquest intent desesperat d’aturar el soroll en què tots estem immersos i sembla que ningú no fa res per aturar-ho, accentuant la seva estridència amb l’ajut de les xarxes socials, els mitjans de comunicació, o l’actual vacuïtat dels discursos polítics. Si en vull reflexionar és perquè no tinc la resposta correcta.

    Quan vas presentar la versió de 20 minuts, quina va ser la resposta? Els altres països veuen Europa de la mateixa manera que nosaltres?

    Totes les propostes tocaven, directament o indirectament, el problema que té la Unió Europea amb els migrants, i la seva complicitat amb el tràfic de persones i les morts al Mediterrani. La crítica era ferotge, i tothom ho va aplaudir. El teatre de Stuttgart també va crear complicitat i diàleg amb migrants sense papers procedents de països en guerra, que han arribat escapant de les màfies i de la cruel burocràcia europea.

    La història de la vaca Penka, que va avançant amb la funció, és real, però et quadra perfectament dins del text pel seu surrealisme. Com et va aparèixer?

    Va aparèixer als mitjans de comunicació d’arreu d’Europa. Als diaris impresos i als digitals, a les xarxes socials, als abusius debats televisius, i fins al Parlament Europeu. Aquest és el soroll al qual estem avesats. Tant, que n’estem immunes, i passada una setmana ja ens n’hem oblidat, perquè apareix una altra vaca Penka que ocupa aquests mateixos forats al soroll global que ens té paralitzats.

    A l’obra surten alguns episodis històrics cèlebres, com l’assassinat de Juli Cèsar o la Revolució Francesa. Són moments que han ajudat a definir l’Europa que ara coneixem?

    Ho són, és clar. Només cal llegir els tractats fundacionals de la Unió Europea, basant-se en les idees de sorgides a la Revolució Francesa. La democràcia de l’antiga Grècia també ho és, com la voluntat de fer caure Roma i al seu màxim dictador.

    Al títol de l’obra jugues amb les paraules, com acostumes a fer. Vas contemplar altres títols alternatius?

    Europa Bull em resultava prou suggerent i contundent per a escriure una o moltes obres de teatre. No em calien més metàfores.

    Tu ets un autor molt interessat pel llenguatge i aquí jugues amb els equívocs entre idiomes. A banda de servir-te per a construir gags còmics, realment creus que no parlar la mateixa llengua pot dificultar l’entesa?

    La voluntat de fer aparèixer multitud de llengües a Europa Bull era simplement perquè volia immergir el públic en la realitat babèlica que representa Europa. Els jocs lingüístics sempre venen després, i em resulta sempre difícil escapar-ne. No ho puc evitar.

    En aquest muntatge, tots els actors fan múltiples personatges i un treball escènic molt important perquè cada gag i cada escena funcionin. Com ho vas treballar amb ells?

    Dedicant-hi moltes hores, i no defallint. No hi ha més misteri.

    Els actors van participar en la feina de creació de l’espectacle final o ho tenies tot tancat quan vau començar els assajos?

    Tot l’espectacle és una suma de creativitats. Tot l’equip, sense excepció, ha sumat creativament per fer possible l’espectacle resultant. Això és una cosa que succeeix a tota obra de teatre, però en un espectacle de creació com aquest, encara més. I només és possible amb l’entrega i generositat de tot l’equip. És per això que nosaltres, des d’Indi Gest, sempre repartim els drets d’autor entre tots els creadors, dissenyadors d’escenografia, vestuari, il·luminació, so, intèrprets, etc., i no només a l’autor del text o de la música com sol passar, tot i que espero que cada cop menys, a la majoria de companyies i teatres d’arreu.

    Entre altres facetes artístiques, tu ets músic i la música està molt present en els teus muntatges. En aquest cas hi has donat una especial importància, quina funció volies que hi jugués?

    A la gran majoria d’espectacles que he dirigit he fet aparèixer intèrprets que provenen del món de la música. I la voluntat és diversa. Però bàsicament per una raó estrictament de necessitat: per fer aparèixer la disciplina musical al mateix nivell que la del teatre de text o de la dansa. El que té el teatre de diferent amb el cinema és l’aquí i ara, l’experiència de viure una cosa que està passant. Ficció i realitat es barregen. M’enganyen, perquè és teatre, però no m’enganyen, perquè tot està passant. La música enllaunada, de la que no n’estic en contra, allunya l’espectador, i això a vegades pot resultar necessari, però d’altres, no.

    bANNER amic ficcions 2020