Alejo Levis

    0
    Alejo Levis. Foto: Marta Armengol
    Alejo Levis, autor i director de #Lifspoiler. Foto: Marta Armengol.

    Entrevistem Alejo Levis com a autor i director de #Lifespoiler, que es pot veure a la Sala Versus Glòries.

    Com sorgeix la idea d’aquest espòiler vital, on la gent pot veure el què li passarà en els pròxims 7 anys?

    La Sala Flyhard ens va encarregar al Marc Angelet i a mi una obra que tractés sobre física quàntica i màgia. Aquestes eren les premisses, molt àmplies i vagues. Vam estar un any parlant amb científics, divulgadors, llegint, però vam veure que se’ns n’anava una mica de les mans, no som físics, no ho podíem abastar. I al final, ens en vam anar a un tema molt concret, el destí, que és molt teatral i molt clàssic, però vèiem que anava sorgint en les converses amb gent i era molt recurrent en la física.  

    El Marc ja havia fet altres textos de ciència-ficció…

    Jo amb ell també havia fet algunes coses més audiovisuals i en les meves pel·lícules també hi ha alguna cosa de lògica quàntica. 

    Lògica quàntica…?

    Sí, en què el temps no és lineal i coses d’aquest tipus. Ens interessen aquests temes, per això la Flyhard va acudir a nosaltres. 

    A partir d’aquí, en el text jugueu amb dues realitats paral·leles que se succeeixen a la vegada.

    Sí, això sorgeix d’una forma molt natural parlant de la quàntica, al final volíem fer-ho d’una forma molt senzilla per a l’espectador. Vam utilitzar l’experiment del gat de Schrödinger, que és el més popular de la quàntica perquè és molt espectacular. Et parla de què pots tenir un gat en una caixa viu i mort a la vegada. Això vol dir que pots tenir dues realitats a la vegada que conviuen i això teatralment és molt llaminer, dóna molt joc. 

    Els personatges viuen aquestes dues realitats i n’acaben escollint una. Què volíeu explicar amb el final? 

    Volíem parlar del lliure albir, és un tema molt filosòfic en el fons. Encara que estiguem parlant de física, té a veure amb tot allò que tenim la sensació que se’ns escapa de les mans, que no depèn de nosaltres, que amb la nostra voluntat no és suficient. I com plantejar personatges que davant d’això es comporten de diferent forma, amb actituds diferents; unes més lluitadores, tot i la impossibilitat de trencar el destí, pensen lluitar per allò que volen, altres que simplement s’adapten i finalment, les que directament no volen saber quin és el seu destí i no tenen per a què lluitar, per a elles és com si no existís perquè no ho saben. Aquests tres caràcters ens servien per parlar d’una pila de temes.  

    Personalment, tu creus que hi ha un destí marcat?

    El que crec és que hi ha moltes coses que se’ns escapen, moltes més que les que podem controlar. I més enllà de què estigui escrit o no, tinc la sensació que voler controlar-ho tot és un absurd. Al final és com tot; un equilibri entre la voluntat i deixar-se portar, fluir, acceptar les coses que un no pot controlar per viure d’una forma una mica més feliç.

    Amb el Marc vau escriure Immortal, que també combina filosofia i ciència-ficció, seguireu en aquesta línia en el proper text?  

    De moment, no, ens estem apartant una mica de la ciència-ficció, és un tema que resulta molt interessant per als autors perquè ens dóna peu a especular sobre la realitat més immediata, sobre temes d’ara, però d’una forma més fantasiosa. Tot i això, ens adonem que sempre és més difícil arribar des de llocs que no tenen tant a veure amb l’actualitat i ens agrada estar més vinculats al present i fer altres coses. Estem  intentant ser una mica més realistes, però sempre estan allà, tots dos som fans del gènere. 

    Des del punt de vist dramatúrgic, com vau plantejar el tema de les dues realitats? 

    En cinema és molt habitual i molt fàcil, el fet de passar d’un lloc o d’un temps a un altre, existeix l’el·lipsi, els talls, però en teatre, no. El joc que ens vam permetre és poder transitar d’una realitat a una altra i l’estructura, si un veu l’obra amb atenció, veurà que està feta en forma de zig-zag, veiem la primera escena de la realitat A, la segona escena de la realitat B i en el segon acte, veiem el zig-zag invers; la primera escena de la realitat B, la segona de la A, les escenes que no hem vist. El que en cinema és un muntatge en paral·lel de les dues realitats. I també ens permetia fer entendre que les dues estan transitant a la vegada, anem saltant d’una a l’altra per veure què està passant en aquell moment i perquè el públic pugui entendre aquesta lògica. És cert que al principi no saps si són talls temporals o el·lipsi o què és, però tenim molts codis que estan allà, com la llum, que canvia d’una realitat a l’altra; en la realitat A és càlida i en la B és freda; el so, l’ambient sonor també varia, hi ha un seguit de pistes que esperem que ajudin l’espectador a anar formant l’obra en el seu cap.

    L’escenografia ens mostra un cotxe encastat a la paret, com ho vau plantejar?

    Va ser una bogeria que se’m va acudir de sobte. I parlant amb els escenògrafs, va sortir la idea de partir el cotxe en quarts. El que veiem en escena és la meitat del cotxe, però en realitat està partida en dos. El que entrem a la sala és un quart del cotxe, són dues meitats que després unim, posem el capó a sobre, el vidre, el para-xocs i no veus el tall. Realment, no és tan complicat com entrar mig cotxe. Tot i això, per entrar-lo a la Versus vam tenir un pollastre important. 

    T’interessava generar una imatge potent?

    Em semblava interessant començar amb un accident de forma literal, no dramàtic, i també teníem la idea que el nostre espai fos una caixa tancada com la del gat de Schrödinger, on poguéssim tenir els personatges atrapats durant tota l’obra. I al final, el cotxe és una mena de míssil que entra dins d’aquest espai tancat i que no els permet sortir, és com un tap. També ens semblava interessant, encara que fos dins d’un mateix espai, jugar a l’interior i exterior del cotxe, a sobre i al davant, els llums com a element teatral, el fum… Un cotxe donava molt joc.  

    Tu també ets director de cinema i has rodat algunes pel·lícules, entenc que això t’ha influït a l’hora de dirigir un muntatge teatral?

    No tant a l’hora d’escriure com a l’hora de dirigir. Quan ho fèiem a la Flyhard, que és una sala molt petita, sembla cinema quant a la interpretació. Té un to molt naturalista, molt petit, és el que et permet treballar en aquesta sala, on els espectadors estan a dos metres dels actors. I a aquest nivell es converteix en alguna cosa molt cinematogràfica. I a més, hi ha gent a qui l’atmosfera, la llum, li semblen molt cinematogràfiques. Potser perquè concebem la llum d’una forma diegètica, la idea era no utilitzar focus teatrals, només les llums que el mateix espai tenia en l’àmbit dramàtic. Això a la Flyhard. Aquí,  a la Versus, ho hem hagut de reforçar. Quan tens més distància amb l’espectador ho has de reforçar i a més, l’espai també és més gran i amb quatre bombetes no el podíem omplir. Aquesta era la idea, submergir el públic en un ambient que estem més acostumats a veure en cinema. 

    En tot cas, el canvi de registre no t’ha suposat una dificultat afegida…

    No, bàsicament perquè jo vaig estudiar teatre. Crec que són més teatrals les meves pel·lícules que no cinematogràfiques les meves obres. Per exemple, #LIFESPOILER, encara que tingui aquest ambient, és un joc teatral constant i té sentit com a tal, la gràcia és aquesta. Em moc bé en els dos llocs.  

    Ja és la segona obra que has escrit amb el Marc i comentes que ja teniu nous projectes. Consideres que formeu un tàndem artístic? 

    El Marc i jo ens vam conèixer a l’Institut del Teatre, érem companys de classe. Hem escrit coses junts, jo he fet els vídeos d’algunes de les seves obres, ell ha escrit coses audiovisuals meves. Com que som amics, la col·laboració és natural, és més una qüestió d’amistat.