Alfredo Sanzol

    0
    Alfredo Sanzol. Autor: David Ruano
    Alfredo Sanzol. Autor: David Ruano

    Marta Armengol entrevista Alfredo Sanzol per La tendresa

    La tendresa sorgeix d’uns tallers que vas fer amb l’Andrés Lima al Teatro de la Ciudad. Fins llavors havies adaptat tragèdies clàssiques com Èdip rei, però vas decidir fer una comèdia. Perquè tries inspirar-te en Shakespeare a l’hora d’escriure-la?

    Amb l’Andrés vam veure que Shakespeare és un punt d’inflexió molt important dins del drama en general i dins de la comèdia en especial. Ell reuneix tota la tradició grecoromana i també la tradició medieval de joc, de mercat i li dona la forma de la comèdia moderna, juntament amb Lope de Vega. Els dos coincideixen més o menys en el temps, deu ser alguna cosa que està a l’aire, i conflueixen en la creació d’aquesta nova comèdia. Llavors vam decidir centrar-nos en llegir i estudiar les comèdies de Shakespeare per inspirar-nos.

    Has dit que el desig que uneix tots els personatges del text és que busquen la tendresa, ‘amb qui sigui, on sigui i com sigui’. Aquest va ser el teu punt de partida per crear l’obra?

    La primera imatge que vaig tenir era d’uns personatges amb una situació vital molt aspra. Veia una reina amb les seves dues filles i molt enfadada amb els homes, amb molta rancúnia, que decideix enfonsar l’Armada Invencible per salvar les filles d’uns matrimonis de conveniència. I veia aquests llenyataires que estan en una illa per fugir de les dones. L’arrencada eren personatges que estaven realment dolguts. I vaig pensar que seria molt bo explicar un viatge de trobada en el que partíem de dos punts molt separats i quines aventures havien de passar perquè aquestes persones tornessin a trobar l’afecte en l’altre gènere.

    També dius que la tendresa és la forma d’expressar l’amor i que sense ella, tenim una societat en guerra…

    A vegades, la tendresa la tenim associada a allò tou i no és exactament això, allò tou és mòrbid, una cosa fluixa, fofa. La tendresa és fibrosa, té força, és la manera en què s’expressa l’amor i l’amor s’expressa a través d’actes de generositat que tenen a veure amb l’escolta, les carícies, el cedir el pas, amb la bona educació, el somriure, fer la vida fàcil als altres. Quan això desapareix d’una societat, el que apareix és l’aspresa, el xoc, el jo primer. Per això dic que realment és alguna cosa important en el dia a dia.

    És a dir, la tendresa va més enllà de les relacions de parella o les relacions familiars…

    Es pot ser tendre amb el conductor d’autobús sense córrer cap risc. Pensem que en ser tendres correm el risc de ser vulnerables i crec que això és el que ens fa ser tan aspres.

    El llenguatge de Shakespeare és molt ric, complex i ple de metàfores. Què va ser el més difícil d’imitar el seu estil?

    Ha sigut difícil tot, per ser sincer, la creació de les trames, el llenguatge, els personatges, els jocs que hi ha dins de la funció. Tot això te una gran complexitat. Shakespeare es posava un repte molt gran. El seu objectiu era crear espectacles molt complets que atenguessin les necessitats de totes les classes socials que els veien. Per això hi ha des dels jocs més simples i l’humor mes gruixut fins a l’humor més fi i reflexions filosòfiques. Aquesta intenció d’abastar tant és el que el fa tan espectacular i complex. I al posar-me’l com a exemple, amb La tendresa vaig intentar fer el mateix. I em vaig adonar de la dificultat durant el camí, però ja no hi havia tornada enrere i la vaig haver d’acabar.

    La tendresa és una comèdia de lluita de sexes però, a diferència dels textos de Shakespeare, les dones en aquest cas tenen un paper més actiu i protagonista. Hi estàs d’acord?

    Tot i que és una obra inspirada en les comèdies de Shakespeare, és una història contemporània. Els personatges tenen problemes que tenen a veure amb la nostra situació actual. Sí que els personatges masculins i femenins tenen el mateix pes dins de la història, o fins i tot els papers femenins en tenen una mica més a l’hora de moure la trama, són elles les que fan el gran engany, les que es disfressen. La reina Esmeralda és la que porta endavant l’acció amb tots els seus plans. Sí que pot ser que elles tinguin més força que el que solen tenir amb Shakespeare.

    En el programa de mà planteges als espectadors el repte de trobar els títols de les 14 comèdies de Shakespeare en el text, t’agrada buscar la complicitat dels espectadors en els teus muntatges?

    És un joc molt senzill, però per al públic és un gust i per a mi també. Han sortit moltes anècdotes a partir d’això. Recordo un grup d’estudiants d’institut que van estaven assajant Al vostre gust i anaven contant tots els títols esperant el seu, però no sortia perquè és l’últim i van estar patint. És un petit joc tant per a qui és molt aficionat a aquest autor, com per a qui coneix quatre o cinc obres, el títol està dins de la conversa, la gràcia és que s’utilitza dins del diàleg com a part de l’acció i resulta divertit.

    Has comentat de la traducció al català del text, feta per Joan Lluís Bozzo, que té un ‘regust d’Edat Mitjana provençal’…

    Quan fas una traducció d’un text més quotidià, al passar del castellà al català, et sona el llenguatge que tu sents pel carrer. Però aquí sents un català amb unes expressions i unes paraules que a mi em recorden tota aquesta tradició poètica del joglars i trobadors, aquella època llegendària, m’agrada molt, trobo que té una sonoritat molt potent i que per al públic resulta molt atractiu i diferent.

    A Madrid vas utilitzar la improvisació dels actors com a un dels pilars per aixecar l’obra. Has treballat de la mateixa manera amb el repartiment català?

    Aquí vam venir amb l’obra ja feta. El que sí he fet amb ells ha sigut un treball molt complicat, jo tenia la coreografia de la posada en escena ja feta, però ells han creat els personatges de nou. Per a mi és molt important tot l’aspecte creatiu que l’actor dona al personatge, tot l’imaginari, la manera de viure l’acció i les emocions que hi apareixen son pròpies de cada actor. Amb ells he anat treballant d’una manera molt precisa, subtil i elaborada perquè fos una creació específica. M’agrada molt allò que deien Faemino y Cansado de ‘igual no es lo mismo’. A La ternura i a La tendresa els passa això: són iguals, però no són el mateix.

    L’escenografia recorda els arcs del Teatre de l’Abadia, on vau estrenar l’obra.

    Aquesta escenografia és la mateixa de Madrid. Nosaltres vam fer La ternura a la sala petita i els arcs estan a la gran. No es va fer amb els arcs de l’arquitectura, sinó amb l’escenografia que representa aquests arcs. L’escenografia és la mateixa. La idea que se’ns va ocórrer, a part que a mi m’agradava que fos de tipus arquitectònic, que recordés alguna cosa més renaixentista, més semblant a una abadia, però a més, teníem la idea d’emportar-nos l’Abadia de gira. I com els arcs son molt significatius, molt simbòlics, típics, vaig pensar que estaria molt bé que ens els emportéssim de gira. I aquí tens l’Abadia en el Poliorama.

    La resta d’elements escenogràfics són mínims, preferíeu deixar-los a la imaginació de l’espectador?

    El que volia era mantenir el joc del teatre isabelí o del Segle d’Or, on hi ha un espai arquitectònic i través de la paraula i l’acció es van creant tots els espais. És un tipus de teatre que permet anar d’un costat a un altre i donar molta mobilitat. I es produeix la gran màgia del teatre, que és que el públic té la sensació d’haver vist i haver estat en els llocs on estan els personatges. És una cosa que m’encanta. I l’impressionant és que segueixi sent molt modern, que funcioni tan bé.

    Potser resulta més modern això que tenir unes escenografies molt naturalistes.

    Estem vivint una època com a molt extrema. Hi ha espais com el de La tendresa on es produeix tot el joc de la imaginació i per altra banda, escenografies molt complexes amb molta tecnologia, molt audiovisual, molta maquinària. Està bé. Jo crec que el teatre ha arribat a un moment en què ha tingut la possibilitat d’experimentar amb tantes coses diferents i de veure totes les possibilitats que hi ha que estem gaudint de poder triar entre tot això. Les coses en escena són variades del tot. I el clàssic del tresillo segueix funcionant també. Hi ha de tot.

    Les músiques han sigut creades expressament per a aquest muntatge, com les vau treballar?

    Són de Fernando Velázquez. És un músic que sol treballar en cinema. De fet, és el músic de (Juan Antonio) Bayona, amb qui ha fet pel·lícules com El orfanato, Lo imposible, Un monstruo viene a verme. Ens coneixem des de fa molt, som amics des del 2007. Ell va veure un espectacle meu i em va dir ‘si necessites un músic, truca’m’, i el vaig trucar el 2008 quan vaig fer Sí, pero no lo soy. Portem treballant a 11 anys, és un luxe.

    Has trobat diferències en la resposta del públic de Madrid i el de Barcelona?

    Que va, al revés. Ha sigut la mateixa sensació, funcionaven les coses en el mateix costat. De fet, durant els assajos jo estava preocupat pel tema del llenguatge i els preguntava als actors si allò els feia gràcia, si funcionava i em deien que sí i la veritat, és que la reacció ha sigut molt semblant. La sensació que produeix és de certa llibertat. La gent surt satisfeta, d’haver vist un espectacle ple. Crec que es deu a què la funció té molts nivells de lectura, des de la pura diversió fins a la reflexió. Es diuen coses i hi ha situacions que són realment profundes, com la protecció dels pares cap als fills perquè no pateixin per temes d’amor, estan tractant temes de fons, però hi ha altres coses que són molt de joc, de pura diversió. Amb aquest ventall crec que genera una certa sensació de renovar-se. És un tipus de comèdia que tracta tots els assumptes amb fe en la intel·ligència de l’ésser humà, això fa que hi hagi raonaments molt elaborats i al públic li permeten gaudir també intel·lectualment de la comèdia d’aquesta manera.

    A què et refereixes quan parles de què l’obra té fe en la intel·ligència de l’ésser humà?

    A la capacitat de l’ésser humà per imaginar, per intentar resoldre les seves carències amb totes les eines que té a la seva disposició, per intentar convèncer l’altre en comptes d’imposar-se per la força. Crec que totes les estratègies de seducció que utilitzen els personatges a l’obra són divertides, no se l’imposa res a l’altre per la força. Tot això crec que col·loca la comèdia en un lloc molt interessant.

    Genèric saT! 18-19