Llàtzer Garcia

    0

    Els nens desagraïts tanca la trilogia formada per La terra oblidada i La pols, que parla de la impossibilitat de trencar amb els propis orígens, què et va portar a escollir aquest tema?
    Ben bé no el vaig escollir, va sortir. En aquesta obra es veu més clar, ja n’havia fet dues, però no sóc de pensar a escriure sobre un tema, almenys amb aquesta trilogia no ha sorgit així. La primera va sortir perquè fèiem comèdies i teníem necessitat de fer alguna cosa més seriosa o profunda. Va sortir la idea de parlar sobre un pare i un fill i tot aquest tema de fons. I a La pols vam veure que tornava a sortir, estàvem parlant del mateix. I aquesta ja ho tancava tot. Encara que la història la tenia pensada d’abans, s’ha alimentat molt de les altres dues. La temàtica en si s’ha anat creant per si sola, però sempre l’hem tractada des del punt de vista dels fills i en aquesta apareix la mirada dels pares.

    Tot i aquesta idea, els fills acaben fent un trencament amb el seu passat…
    Per a mi, sí que hi ha un trencament, però molta gent em diu que en realitat, no el fan. Al final, mai no acaba sent el que tu creus, és fantàstic. Per exemple, un amic em va dir que aquest final fa que tot vagi més cap endins i s’hi mantingui sempre. Segurament. Jo vaig anar una època al psicòleg i em deia que com més vulguis desfer-te d’aquests lligams, més importància els hi dónes i més arrelats estaran. És impossible trencar amb els orígens, no pots sortir de la història que tots carretegem. Llavors, accepta el teu llegat i intenta conviure amb ell. I el de l’obra és ‘xungo’ però n’hi ha de molt pitjors. Imagina que el teu pare és un violador o un assassí, com convius amb això? Doncs accepta-ho i intenta conviure-hi.

    També has comentat que aquesta trilogia parla sobre la dificultat d’entesa entre generacions…
    Ens costa molt posar-nos al lloc dels altres, i més quan són d’una generació diferent. A mi m’agrada retratar famílies que no són precisament exemplars, suposo que no n’hi ha gaires, però aquestes encara ho són menys. Els costa molt, hi ha uns abismes, de vegades, per absurditats, però hi ha una dificultat per comunicar-se, els costa sincerar-se i si ho fan, és sempre des de la violència, en un moment crític en què no poden aconseguir res perquè és l’últim moment, com a escapatòria. Si ho haguessin fet abans, si s’haguessin obert, però és difícil comunicar-se.

    En aquest cas, també es tracta d’una situació excepcional i molt complexa…
    Així com a les anteriors només vèiem els fills i no sabíem exactament el seu passat, en aquest cas, no sé si es justifica o no, però el veus i pots entendre perfectament el que està passant. Ja tocava explicar una mica la història dels pares.

    També acabes fent una reflexió sobre la necessitat de creure.
    Hi ha molta gent, més enllà de comunitats religioses, que va viure l’època de la dictadura a Espanya i et diuen que ara estan castrats per poder creure en alguna cosa, senten parlar de Déu i ho neguen immediatament. Són terriblement incrèduls, els costa molt confiar en qualsevol idealisme. Tota ideologia és una qüestió de creença i qualsevol creença els porta a un rebuig. És horrorós quan t’han imposat una religió d’una forma tan ultra perquè fa que reneguis de qualsevol cosa i això et limita la possibilitat de creure en coses. Això és el que li passa a un dels personatges, li agradaria poder tornar a creure, però li resulta impossible, li han imposat d’una forma tan dràstica que renega d’això i de tot. Per a mi, el que és interessant és la frustració de què després no pot creure en res i això és terrible.

    Aparentment, s’han alliberat, però en realitat estan atrapats…
    Ara ja no t’omplirà gran cosa. La fe i la religió, malgrat que puguin ser un opi, són una via d’aferrar-se a alguna cosa i tirar endavant. Jo estic fent un treball per una obra documental sobre suïcidis adolescents i el psicòleg ens va dir que quan detecten que aquell nen té un referent religiós, van a sac per intentar que s’aferri a allò perquè l’ajudarà a aguantar. Costa molt trobar gent religiosa que vulgui suïcidar-se, però també n’hi ha i si detecten que té aquesta espiritualitat, intenten reforçar-la perquè això pot ajudar al fet que aquell jove no tingui temptatives.

    De fet, és el que dóna sentit a la comunitat que veiem a l’obra…
    Per molt absurd que ens pugui semblar, té sentit. I porta les conseqüències dolentes que porta, però ningú no podrà dir que la seva vida no té sentit.

    Aquest text tanca la trilogia, quan havia de ser la primera de les tres. Com ha anat aquest canvi?
    Encara no havia de ser una trilogia que jo ja tenia aquesta obra al cap, abans de La terra oblidada havia començat a escriure coses, poc semblant al que és ara. Havia de ser una obra amb 15 actors, amb un escenari ple de caravanes, és l’època en què un somnia: vaig a fer una obra al Teatre Nacional amb 15 actors! Després, la vaig reduir a nou o deu, però igualment és una barbaritat, una pasta increïble. D’altra banda, vaig presentar una proposta a la Beckett i em van dir que sí per un altre projecte i quan vaig venir a veure la primera funció que es feia en aquesta sala, vaig decidir que havíem de fer aquell projecte d’una vegada. Vaig comentar a la companyia què passava si de tota aquella història ens centràvem en una, a la història inicial hi havia més personatges i subtrames que aquí es poden deduir. Tal com l’havia pensada sé que no ho faré mai o ho faré quan tingui molts diners, o sigui mai. De fet, hi havia la possibilitat de fer-la algun dia al Nacional, però em van dir que amb un autor jove i català, més de set personatges és complicat. És normal, és molt difícil si no fas un Shakespeare. Pensava que no l’arribaria a muntar mai, però quan vaig venir aquí, vaig veure que la solució era buscar una altra manera d’explicar la història i em vaig centrar a fer-ho amb quatre actors. I estic molt content d’haver-ho fet així.

    Aquesta història està inspirada en un cas real que tu vas conèixer i des de fora, ens resulta estrany que hagués passat aquí. El fet d’escriure la història t’ha ajudat a entendre una mica millor aquests comportaments?
    Escrivint, potser no tant, però muntant-la amb els actors vèiem que no volíem criticar la secta perquè era el més fàcil, és on et col·loques primer. Això no era interessant, perquè aprendrem el que ja sabem i el que pensem. Encara que no sigui la veritat, cadascú té la seva. Volíem jugar a defensar-ho, el títol mateix està fet des del punt de vista de la secta, són aquests nens que han marxat. Intentem posar-nos en la pell d’ells i defensar-ho al màxim. Sobretot, la mare fundadora. La Teresa Vallicrosa ha tingut moltes dificultats per defensar-la, la trobava una filla de puta i jo li deia ‘ella no ho pensa així’. Segurament, hi ha gent molt dolenta que sap que està fent el mal, però a mi em costa creure-ho, sempre penso que fins i tot Hitler creia totalment que estava fent el bé. I trobo que això és l’interessant, encara que és difícil col·locar-nos en aquests llocs. És ‘xulo’ que si fas el Iago d’Otel·lo el defensis i pensis que té raó. Em molesta quan veig una pel·li o una obra de teatre i el director o l’actor critiquen el personatge. És ‘xulo’ entrar en aquestes ments i intentar defensar-les, són humans. Si mai fes una obra sobre un violador, intentaria buscar-li els motius, ¿què ha dut aquella persona a fer allò? Pot ser molt criticat després, però és interessant entrar en la seva ment, segurament l’obra tindrà més sentit, ens portarà a algun lloc. Al final de l’obra s’intenta que els mateixos fills entenguin que a ells també els podria passar, en un moment de crisi, tu també pots entrar en aquell grup que critiques tant. En una situació semblant, pots trobar que faries el mateix. I a més, com a director i com a actor, creixes més si dius ‘nosaltres podríem ser aquests’ i et situes darrere dels seus ulls.

    D’aquesta forma també ajudes al fet que l’espectador es pugui fer més preguntes…
    De fet, aquests dies de prèvies ens deien que et fa qüestionar moltes coses al final de la funció. Tampoc no estic dient que tingui raó perquè llavors semblaria que anem a la contra per tocar els collons. Simplement no hi ha raó, cadascú té la seva i passa el que passa.

    En el text insinues una certa manipulació, però no entres en les raons d’aquests tipus de grups, més aviat et centres en les relacions entre les persones que formen aquesta comunitat…
    Òbviament, hi ha manipulació, però no sé si és conscient. Jo parteixo del cas del noi que anava amb mi a classe i ell sempre em deia ‘mai no sabré si aquesta manipulació és conscient o no perquè penso que la meva àvia creia fermament en allò’. Si ella s’ho inventava o no, passava per ella. La religió des del punt de vista que els designis de Déu són inescrutables. La manipulació, sí, però de qui? No m’interessava veure algú que manipula de forma interessada o deliberada, i no et dic que no ho fes, però no volia saber-ho, la manipulació hi era, però perquè a la gent que es deixava portar els hi anava bé. La fe és això.

    El pare fundador s’ha quedat vidu amb un fill petit, és un personatge que està perdut…
    Això jo he posat jo per intentar entendre-ho, en un moment de crisi d’alguna cosa, de buit. Però tots podem ser susceptibles de trobar-nos en un moment així.

    En aquesta comunitat, els adults parlen de vostè als nens. Amb quina finalitat?
    Entre els adults es parlen de tu quan hi ha algú que no és de la comunitat, però entre ells també es parlen de vostè. Això passava a la comunitat originalment, crec que era per trencar els lligams familiars, no hi ha pare i mare, tots són éssers independents dins d’una gran família. Els homes se separaven de les dones i els nens de les nenes, allà no eren pare, mare i fills. Allà també passava una altra cosa, que no he posat perquè actualment hi hauria molts malentesos, a la comunitat només es parlava en castellà. No ho he posat perquè tothom veuria una metàfora que no m’interessava, no va d’això. La mare fundadora era franquista al màxim i entre setmana parlava en català, era la seva llengua, però per coses religioses parlava en castellà, trobava que el català era una llengua vulgar. No ho he posat perquè a l’obra li faria un mal favor, no interessa gaire ara mateix i no crec que aporti gaire. Quan fem la pel·lícula de vuit hores ja ho posarem…

    Ha vingut aquest company a veure l’obra?
    Ha vingut a algun assaig, però la funció encara no l’ha vist. Ell ja n’ha parlat molt de tot això, i a més, està molt ficcionat. És a partir de la història real, però la segona part és tota ficcionada, és el que potser hauria passat, són hipòtesi. La part més real és la primera, la del passat dels nois.

    A banda de la història real, us heu documentat sobre aquest tipus de comunitats?
    La Teresa sí que va buscar a YouTube altres vidents, hi ha molts vídeos, és un món. Teníem gravacions de quan aquesta dona es quedava en èxtasi, però per no fer una còpia, en vam buscar d’altres i vam agafar de tot arreu, per exemple, de les aparicions de Garabandal. Cadascú té la seva manera de connectar-se, però més o menys s’assemblen. A l’època en què vaig fer les altres versions de l’obra havia llegit moltes coses del Pepe Rodríguez, un periodista que té molts llibres sobre sectes, i més o menys totes segueixen els mateixos patrons, encara que en la majoria hi ha beneficis econòmics o sexuals pel mig i aquí no n’hi havia. Aquí hi havia una relació de poder, de jerarquies, però com a la majoria de llocs. En això es distingien, en aquesta cosa de creença, no hi havia una manipulació tan clara com en altres, per això era més interessant. I tampoc no té la voluntat de captar més gent, la majoria de sectes volen fer-se grans i aquesta no. Estaven en petit comitè i es volien mantenir així, era una cosa real, s’ho creien de veritat. Jo vaig llegir molt per veure els comportaments i entendre’ls, però tampoc no diria que m’ha ajudat, ni tampoc li he volgut fer gaire cas, m’agradava més el cas concret d’aquesta gent, m’atreia més. Vaig llegir un llibre de l’Stefan Zweig, La curación por el espíritu, que parlava d’una vident americana i el passat de la mare fundadora prové una mica més d’aquí. Trobava interessant que una dona que de jove havia sigut una persona molt mediocre i a qui ningú no feia cas, de cop es va il·luminar i va començar a fer una gran missió. També m’he empapat molt de pel·lícules de Tarkovski o El fuego y la palabra, on el Burt Lancaster és un gran predicador i hi ha èxtasi pel mig, ens hem empapat de vàries coses així. I molta música de Bach, l’hem escoltat molt en els assajos. M’han odiat bastant els actors.

    De fet, el so i la música són importants per ajudar a crear l’atmosfera de la comunitat, com ho heu treballat?
    Amb el Guillem Rodríguez, que fa l’espai sonor, jo en el text ja parlava de Bach i de Led Zeppelin. Originalment, parlava de Jimmy Hendrix, però ell em va fer una proposta de Led Zeppelin i a mi m’agrada més, em connecta més amb mi i vam decidir decantar-ho cap aquí. I de Bach, jo li vaig passar coses que m’agradaven i ell va afegir-ne d’altres per crear l’espai sonor. Li he deixat molta llibertat en aquest sentit, que crees el que volgués, però a partir del que jo tenia pensat. Per a mi, Bach era molt important i un grup de rock, també.

    Aquesta relació entre Bach i la idea de celestialitat d’on surt?
    M’ho vaig inventar jo. Era obvi que no escoltaven rock, escoltaven cants gregorians o alguna cosa més espiritual, però tampoc no escoltaven gaire música. El més fort és que escoltaven Richard Clayderman, fa molt riure. És agradable perquè és piano i així tothom estava content perquè sentia música, però m’agradava més Bach. Si posava Clayderman, convertia l’obra en almodovariana, a la nostra versió li hem donat un punt més solemnitat. Si volia fer aquest final de manca d’espiritualitat, amb Clayderman era impossible.

    Genèric saT! 18-19