Victoria Szpunberg

    0
    SAMSUNG CAMERA PICTURES

    Marta Armengol entrevista Victoria Szpunberg per Amor Mundi (Sala Beckett)

    Amor Mundi és un concepte d’Hannah Arendt que fa referència a l’amor al món, aquest text parla de com podem estimar el món avui en dia?

    Hannah Arendt és una filòsofa que va veure atrocitats, va fer un llibre molt important que es diu Eichmann en Jerusalén, que parla del judici al nazi Adolf Eichmann i ella en va ser la relatora. Va ser una dona que va haver de fugir del nazisme, es va exiliar als Estats Units, va viure amb precarietat, condicions de violència, exili, hostilitat i va experimentar en primera persona un món molt violent. I que amb tot això, una gran filòsofa com ella parli de la importància de l’amor al que és públic i al món em va emocionar, és una cosa que sembla molt senzilla i molt fonamental. I a la seva tesi doctoral parla de l’amor en Sant Agustí, un filòsof cristià. Jo no tinc cultura cristiana i volia revisar alguns conceptes bàsics de la caritat, que és una forma d’amor cristià, i veure com es contraposa l’amor en Hannah Arendt amb l’amor cristià. Era un tema que m’interessava i vaig sentir que podia vincular-lo a l’educació. 

     

    A l’obra relaciones tot això a través de l’Aurèlia i del seu gest, que és de violència i d’amor a la vegada.

    Exactament. De vegades, l’amor i la violència estan més a prop del que pensem. És aquesta dificultat d’ajudar els altres, l’altruisme. És un concepte molt predicat pel cristianisme i molt difícil de practicar, en la nostra societat, especialment. Què vol dir altruisme? De vegades, estimem els altres en funció del que pensem que els hi fa falta i no de les seves necessitats reals. Em sembla una cosa tan difícil en la quotidianitat, imagina’t a les escoles, on els mestres tenen com a responsabilitat molts individus petits. 

     

    L’Aurèlia és catòlica, creus que les creences religioses ens poden ajudar a enfrontar-nos al món?

    Crec que la religió ha estat molt mal utilitzada i alhora, molt estigmatitzada per una societat postmoderna. Relacionem el sentiment religiós amb un sentiment grandiloqüent, d’ostentació, hipocresia, però hi ha el cristianisme de base, el que m’interessa. Molts dels que van estar lluitant fermament contra les dictadures a Llatinoamèrica eren religiosos. El sentiment religiós pot ser espiritual, no ha de ser institucional. I a l’Aurèlia l’entenc amb aquest tipus de sentiment. Hi ha monges que són molt revolucionàries. Potser hi ha gent que viu una vida aparentment estàndard i està molt més coartada o empresonada que una persona que ha fet un camí religiós o espiritual. Jo sóc molt respectuosa i fins i tot, admiradora. També m’interessen molt les pensadores místiques i són profundament revolucionàries en alguns dels seus plantejaments. 

     

    En quin sentit?

    Per exemple, en el tema d’estimar allò que tens més a prop, de tenir un pensament elevat, de contemplar o aspirar a alguna cosa de no sigui la cosa material que tenim al davant. Avui en dia, que vivim en un món absolutament vanitós, consumista, utilitarista, aquesta forma de pensar és minoritària i absolutament revolucionària. I no vol dir que l’Església sigui això. 

     

    La protagonista ens diu que és una mestra que ha perdut la fe, en aquest món?

    La fe en els valors, en els pilars bàsics de la seva carrera. És una persona que ha cregut profundament en una educació progressista, que sovint confonem amb innovadora. Ella és humanista. Els seus pilars han caigut des del moment en què ha practicat el que ella condemna, la violència. I sent que ha perdut la fe en l’ésser humà. Està en un món que li resulta totalment aliè. 

     

    Ella pretén fer justícia amb la nena, però també amb ella mateixa…

    Quan ajudem els altres, sovint ens estem ajudant a nosaltres mateixos, l’obra planteja aquesta contradicció que hi ha en l’altruisme. 

     

    També hi ha una crítica als mètodes pedagògics actuals, això ho comparteixes?  

    Jo sóc molt escèptica. No sóc una experta en educació, crec que és un tema molt difícil i no estic dient qui ho està fent bé i qui malament, estic plantejant el problema. Jo sóc mare, i en alguna escola on he anat a informar-me per portar la meva filla m’ha sobtat que tinguessin tanta fe en la tecnologia. És un mitjà, però no ens salvarà de les carències dels éssers humans. De vegades, es posa massa fe en el format i no es dedica energia en els continguts o el pensament. El problema és que hi ha una absoluta manca de temps per pensar. 

     

    En contraposició amb aquestes persones tan espirituals que comentes…

    Per exemple, el temps del procés. La meva filla s’ha apuntat a un curs de costura i ella aprèn el procés, dissenyar, cosir, fins que veu el resultat. Sembla una fotesa, però em van explicar unes botigues d’alta costura que ara no hi ha modistes, la gent surt de les escoles sabent dissenyar, però no vol cosir. I hi ha marques molt cares que estan buscant modistes i només queden senyores grans. No donem temps al procés, a allò que fem amb les nostres mans. Jo em trobo alumnes que volen aprendre a escriure una obra de teatre en dos dies. Aquesta cosa immediata de només relacionar-nos amb la imatge d’allò que volem, és un mal sistèmic. 

     

    De tota manera, la darrera frase de l’Aurèlia és ‘torno a ser aprenent’, entenem que segueix estimant el món, però d’una altra manera?

    Ella és una mica vanitosa, no és una persona perfecta, tot aquest viatge que fa enfrontant-se a la seva vanitat i a la seva pròpia fe li serveixen per trobar-se. És una mica com passa en El rei Lear, és un dels meus personatges preferits de la història de la literatura dramàtica. Ell fa un viatge i fins que no queda absolutament despullat de tot el seu poder, no arriba a trobar la veritat interior. Sense que quedi explícit, jo volia que ella a l’obra ho encetés perquè si no, la història queda en un lloc massa radicalment fosc i no en tenia ganes.

     

    Per la resposta de la nena veu que allò que ha fet no li ha servit de res. 

    Els nens van a la seva, nosaltres ens pensem que els entenem, però ells tenen les seves pròpies regles. Hi ha un moment en què es produeix una escissió entre el nen i l’adult, una esquerda que és difícil d’entendre. I també amb nosaltres mateixos. No et passa a tu que et preguntes ‘qui era jo quan era nena?’ Tothom ha sigut nen, fins i tot la gent més monstruosa.  

     

    Les contínues manifestacions i protestes de l’obra fan palès el malestar del nostre món?

    M’agrada que ho diguis. És una de les coses que m’hagués agradat desenvolupar més, però en una obra has d’escollir perquè no entra tot. Ho hem posat en el so, apareix en algunes rèpliques i també ho diu la nena per Skype. No volia quedar-me en un drama íntim, no m’interessa només la part dramàtica, també volia tractar la part social i política. El fet que el problema de l’Aurèlia pogués dialogar amb un problema més social, que fa de mirall de l’extra escena m’agradava. 

     

    La penombra de l’escenari és un reflex de l’estat interior de la protagonista?

    Això és una feina molt ben feta de la Paula Miranda, la il·luminadora. M’agrada molt com llegeix els textos. Ella va trobar que la foscor interior té molt a veure amb la seva malaltia ocular degenerativa i ho va transformar com si l’escenari que veus és tal com el veu l’Aurèlia. I l’espai del Max Glaenzel dialoga molt bé amb aquesta il·luminació. I amb el vídeo, el so, el vestuari, he tingut un equip extraordinari. 

     

    Quin paper juga aquesta ombra que de tant en tant es passeja per darrere l’escenari?

    És el seu malson. De vegades, els adults pensem que som el poder hegemònic, protegim els nens però alhora, els convertim en éssers indefensos. Hi ha nens que tenen un poder bestial, fan por. Crec que l’Aurèlia arriba a tenir por. De la nena i de fer el ridícul. Jo he sentit de vegades la meva filla i les seves amigues parlar d’algunes mestres i les compadeixo. Si una classe de nens de 9 o 10 anys se’t posa a la contra, tu pots exercir l’autoritarisme però a casa, no dorms tranquil. 

     

    La cançó que els nens repeteixen i que ella els fa traduir és real?

    Fa dos anys, un dels temes més famosos que els adolescents cantaven es diu Chandelier, de la Sia. Té un videoclip molt impactant que ens va servir per fer la coreografia de l’actriu i d’alguna manera, també deambula per l’atmosfera. En el videoclip apareix una ballarina que no saps si és nena o adulta, és una imatge de la preadolescència entre inquietant i perversa. I la cançó s’enganxa molt fàcilment. Vam optar per no posar el tema sencer perquè és una cançó molt èpica i també molt pop, portava l’obra a un lloc que no m’interessava. El tècnic de so, el Lucas Ariel, que també és músic ha fet una barreja entre aquesta cançó, sons que ha gravat a escoles i Bach, l’Aurèlia diu que tocava els preludis de Bach. 

     

    Les nenes del final volien deixar l’espectador amb un somriure?

    Tenia claríssim quan vaig començar a escriure el text que hi hauria d’aparèixer una nena des de la imatge. Jo no faig servir imatges si no tenen un pes substancial dins de l’obra. La imatge de l’agressió és molt important, és el que es fa viral, però el que tu veus és una nena que et connecta amb la realitat i l’actualitat. I és com si quedés al marge, els nens sempre queden al costat, està a l’extra escena, ningú no sap qui és, però ella ens pot veure a nosaltres. Els nens saben el que nosaltres fem encara que nosaltres no sapiguem com manegar-los. La nena és la meva filla, no pensava que ho fes ella, però per temes pràctics va ser així, són ella i les seves amigues. És una cosa molt de realitat, quan el teatre dialoga directament amb elements reals. 

     

    I fan la seva actuació.

    La nena diu ‘no acabarem amb aquesta cançó que no m’agrada, acabarem amb una que m’agrada a mi’, en realitat, és com l’altra, però d’aquest any. El món continua, malgrat fem les obres que fem i que vulguem canviar el món, el que sent tothom ara és la Rosalía. La indústria de la cultura i de l’art és molt potent. Jo volia que acabés amb alguna cosa que els agradés a elles i ara mateix és Malamente. I em va semblar una picada d’ull al final.