És un musical com cap altre. Irreverent, pertorbador, còmic i seriós alhora, una paròdia i al mateix temps un profund anàlisi sociopolític sobre el colonialisme i les conseqüències de la pobresa. És l’adopció de nens africans per Madonna percebuda des de la perspectiva dels habitants de Malawi, i l’artista nord-americana probablement s’ha estalviat un disgust al no veure l’espectacle.

El productor i el compositor són britànics, però els protagonistes són una dotzena de ballarins i cantants de Malawi – entri ells un bruixot, un taxista i un periodista-que fan el paper de Mercy (el nen adoptat, que fa Fanny Mussa), dels jutges que primer van denegar i després van aprovar la petició de l’artista de ja cinquanta anys… i per descomptat de la pròpia Madonna, interpretada per un negre (Robert Magasa) amb una perruca rossa platí i un camisó rosa!

L’obra és un del centenar llarg de musicals que s’han presentat en l’actual edició del Festival d’Edimburg, i probablement el que més difusió ha obtingut i el que més possibilitats té d’arribar a Broadway o al West End de Londres, les meques del gènere.

Ja ha triomfat a Malawi, per on la companyia el va dur de gira amb caràcter experimental per a veure quina impressió causava. El passat mes de juny Madonna va poder adoptar finalment a la petita de quatre anys d’edat Mercy James, a la qual havia conegut al 2006 a un orfenat del país africà d’on ja es va endur al seu altre fill adoptiu, David Banda (també té dues naturals, Lourdes i Rocco, de pares diferents).

El cas va suscitar una controvèrsia internacional traslladada ara al teatre, sobre els avantatges d’una vida de luxe i possibilitats, enfront dels inconvenients de la pèrdua d’arrels i identitat lingüístiques i culturals.

“L’essència del drama és el conflicte entre dos arguments irreconciliables, cadascun amb els seus pros i els seus contres – diu Toby Gough, el director de Mercy Madonna of Malawi-,i per tant es tracta d’una història que sembla feta per al teatre. El que hem intentat és explicar-la a través dels diferents prismes i opinions, però no occidentals sinó africans“.

Als espectadors se’ls lliura un formulari perquè expressin a la sortida el seu punt de vista sobre si l’adopció hauria d’haver estat permesa o no (més o menys la meitat a favor i la meitat en contra, segons els sondejos).

L’obra (meitat musical occidental i meitat folklore africà) utilitza temes del repertori de Madonna com La Isla Bonita ,als quals canvia la lletra – i massacra convenientment-,així com el so de tambors i un vestuari tan colorista com estrambòtic. I ningú pot acusar als productors de no haver fet una exhaustiva tasca d’investigació, ja que l’equip es va passar nou setmanes recorrent Malawi i organitzant mítings a escoles, hospitals i camps de futbol, en els quals milers de persones van opinar sobre el cas (el sentiment generalitzat és que la cantant hauria fet millor dedicant part de la seva fortuna a desenvolupar el país).

Fins i tot van visitar l’orfenat del que han sortit Mercy i David Banda, i es van entrevistar amb els advocats que van dur el cas als tribunals. Madonna es va divorciar fa uns mesos del director de cinema britànic Guy Ritchie, però ja ha recompost la seva vida amorosa (primer va sortir amb el jugador de beisbol Alex Rodríguez, i ara amb el model brasiler Jesus Luz). Encara que la seva gran passió és el gimnàs…

  • West Side Story
  • Nomad
  • Crimen y telón
  • Paco Ibáñez