El 24 de novembre, arran d’una notícia apareguda als mitjans a través de l’agència EFE, he tornat a reviure una part del meu temps passat, en aquella Barcelona tan vibrant de la dècada dels 70: les nits a la Cúpula Venus. Per als que no sabeu de què parlo, era -deu ser, encara, espero!- un local preciós, ja tancat, que es va obrir al públic el 24 de novembre de 1978. Avui tindria, doncs, 40 anys recent complerts. Per als que -per bé o per mal, perquè vol dir que ja tenim una edat- vam assistir al seu naixement i als seus anys de glòria, va ser un lloc de referència, diferent de tots. Era un espai rodó, amb aquell aire romàntic del envelats, però amb parets de debò.

Situada al número 27 de la Rambla, al sostre de l’edifici del Teatre Principal el teatre més antic de la ciutat i un dels més antics d’Europa, que també havia estat seu de l’Hospital de la Santa Creu, la cúpula de l’edifici va ser inicialment l’espai on els espectadors del teatre anaven a fumar i a petar la xerradeta. L’any 1978 i amb el suggerent nom de Cúpula Venus, va obrir com a una mena de cabaret per animar les nits canalles de la meravellosa Barcelona que vam disfrutar aquella època. Recordo que el Teatre Principal ja havia desaparegut i funcionava com a cinema amb el nom de Principal Palace.

L’obertura de la Cúpula va inspirar una nova manera d’entendre l’espectacle, tirant cap el terreny del cabaret, el cafè teatre o el petit format, gèneres que semblava que naixien expressament per gaudir de la forma del local. Va esdevenir tot un referent per la seva gosadia en trencar motlles, en aquella Barcelona molt polititzada i encara aclaparada pel franquisme. Però el 20N del 1975 Franco mor, la Cúpula es posa guapa i s’implica en la transició des del camp de l’espectacle. Però tràgicament s’acaba, per aquells capítols incompresos de la història, només onze anys més tard: el 1986.

Aquest seria el resum ràpid d’un gran somni. La concepció del projecte cal atribuir-ho al grup teatral Roba Estesa, curiosament nascut a la Cooperativa Pau i Justícia, on ara hi ha la Sala Beckett. Amb un marcat caràcter esquerrà i reivindicatiu, a més de la de l’art dramàtic, va mostrar en tot moment la seva faceta d’agitació política i cultural. Hem parlat amb en Joan Estrada, dinamitzador cultural i un dels membres de la companyia. I home de nit, com li agrada que li diguem!: “En les primeres etapes, el propis integrants del grup ens repartíem les tasques de tot l’engranatge que requeria la Cúpula Venus per poder respondre a la demanda del públic, que es va interessar pel local des del primer moment, tant per la seva situació, com per la seva arquitectura. I sobretot, pel contingut del que s’hi oferia.”

I ara una curiositat: Estrada explica que Roba Estesa es va instal·lar a la Cúpula uns anys després d’haver- se instituït com a companyia… gràcies a l’Ocaña!: “Nosaltres no n’havíem sentit parlar. Érem una companyia de carrer gràcies a la tècnica de cultura de l’ajuntament, Elisa Lumbreras, la que va organitzar la primera festa popular a Barcelona encara en plena dictadura: les Festes de la Mercè del 1973. Ens va venir a buscar a la Cooperativa i ens va oferir fer aquell any, davant la catedral, El cuplet boig. I com es diria ara, ho vam petar!”

 

Però buscaven un local tancat per testar nous públics. “Un dia em vaig trobar l’Ocaña i em va dir: el Principal té ‘un localito’ una Cúpula a dalt de tot que fa per vosaltres, perquè no és un teatre convencional. Parleu amb el del bitllar! Ho vam fer, ens el va ensenyar i ens hi vam quedar!” Ho van dinamitzar i hi van muntar algunes de les seves representacions més rellevants, com ara No vols tassa? Tassa i Mitja, Faraó, Faraó o el mateix El cuplet boig.

 

MÉS ARTISTES DE LA CÚPULA VENUS!
Els artistes de la Cupula Venus eren coneguts així mateix, de tant que es van assimilar amb l’espai. Sens dubte, Christa Leem va ser la més emblemàtica de les caps de cartell a la Cúpula, on hi va desenvolupar un concepte personalíssim del cabaret: “La Christa va saber portar la nuesa artística a la naturalitat, al servei d’una narrativa escènica sòbria i de gran poètica visual. Es va distingir de la resta per la seva personalitat a l’escenari, lluint el seu cos amb passió i impregnant un vigor físic inusual a les seves coreografies, mai vist a Barcelona”, explica Estrada.  I continua: “Joan Brossa i Jordi Coca l’han considerat sempre com una de les grans de l’escena. I Brossa la va adoptar com a la seva musa.”

Pepe Rubianes també va ser un inoblidable de la Cúpula. Després d’haver actuat amb Dagoll Dagol al teatre, allà va començar amb el que en va batejar com a muntatges d’un sol home, una nova comèdia despullada de tot acompanyament. “De fet, podem dir que ell hi va portar els inicis del que avui coneixem com el monologuisme”, apunta Estrada. Va ser a la Cúpula on va estrenar el mític Pay-Pay, el seu primer espectacle de creació.

I Colombaioni, hereus dels pallassos amb què va rodar Fellini, també van actuar a La Cúpula. I hi van passar molts altres talents avui consolidats com Pep Bou, Loles León, Ángel Pavlovsky, Núria Feliu, Joan Gimeno,  Ramón Rivero,  Tortell Poltrona, Xus Estruch…. O l’Oriol Tramvia,  que mai l’oblidaré quan, vestit de Moisès i amb barbes llargues, baixava del Sinaí amb les taules dels 10 Manaments. Sense voler li cau una de les pedres, i de seguida canvia de número, convertint l’altra en La Taula dels 5 Manaments. Això passava a Faraó, Faraó, obra creació de Roba Estesa descrita pel periodista Roger Villalobos com una de les millors obres de l’època “pel seu sarcasme esmolat i la seva comicitat.” Estrada recorda que l’Oriol Tramvia baixava del Sinaí, cantant Touts les garçons et les filles de mon âge descendent du Sinaï deux par deux…

La Cúpula Venus va funcionar com a imant cultural i va ser reconeguda amb el premi Aplaudiment 1979, un guardó que  forma part dels Premis  Sebastià Gasch d’arts escèniques. La mateixa Cúpula va acollir una de les edicions d’aquells premis de les arts de l’espectacle i parateatrals.

Pel que fa al públic, coneguts personatges de la vida de la ciutat inscrits en l’anomenada gauche divine de l’època, baixaven des del mític Boccacio fins la Rambla per poder viure l’ambient i veure les novetats que es programaven a la Cúpula Venus, el que la va convertir també en un pol d’atracció cultural al final dels 70 i principi dels  80. El local estava en plena sintonia amb el que significava la Rambla en aquell temps, ja que conreava la transgressió, un sentit de llibertat lligat a la cultura, i obria oportunitats diàriament per a nous talents i propostes.

Posteriorment ha acollit alguna entrega de premis i poca cosa més. Cal recordar, però, que abans del retorn -breu!- del Teatre Principal l’any 2013, la Cúpula Venus es va obrir expressament al febrer del 2008 per a la presentació de l’últim llibre de Gonzalo Pérez de Olaguer, Els anys difícils del teatre català L’inoblidable Gonzalo va morir  quatre mesos més tard. “Va ser una vetllada entranyable, ell ja estava malalt i va ser com un homenatge. Estava molt feliç perquè hi va assistir molta gent, entre d’altres, el president Montilla, gran amic seu”, explica Estrada.

El Teatre Principal va tancar el 2014, encara que van quedar alguns espais oberts del mateix immoble, que van tancar definitivament el 2017.

Una historia que no s’ha d’oblidar. Mentre l’edifici del Principal es mantingui a la Rambla i la Cúpula sigui dins, hi ha esperances. Però algú s’hauria d’ocupar que aquesta joia arquitectònica i històrica, no mori del tot.

Genèric saT! 18-19

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here