El somriure. Aquest és el record que primer em ve al cap al pensar en Victòria dels Àngels. El somriure al rostre, un rostre emocionat en vetllades entranyables com la que commemorava el cinquanta aniversari del seu debut al Palau de la Música. Però sobretot el somriure a la veu. De veus vellutades i dolces n’hi ha hagut i n’hi ha unes quantes. De veus capaces d’il·luminar una frase, una nota, amb tot l’escalf d’un sol benefactor, ben poques. Victòria era immensa en el cant elegíac de personatges francesos com la Marguerite de Faust o la sempre enigmàtica Mélisande, en la punyent melangia de les grans heroïnes puccinianes -a qui no se li posa la pell de gallina quan Mimì canta que el primer sol és seu? Qui no cau en llàgrimes quan Cio-Cio San s’acomiada del seu fill? Qui no s’estremeix quan Angelica recorda el seu infant mort?-, en l’evocació dels bells moments del passat de la comtessa de Le nozze di Figaro, així com en el lirisme eteri de la sacrificial Elisabeth wagneriana. Però quan, al final d’un recital on la seva versatilitat (del lied a la mélodie passant pel repertori català i espanyol) lluïa al màxim, oferia peces com la irresistible Clavelitos, el somriure que emanava d’aquella veu, fins i tot en la darrera etapa amb les forces lògicament mermades, omplia tot l’auditori. I llavors tots érem una mica més feliços.

És un tòpic ben cert, ens queda la seva extraordinària discografia, però no està de més lamentar les moltes injustícies que al llarg de la seva vida va haver de patir Victòria dels Àngels. No només a casa nostra, també a fora. Lligada contractualment a una casa discogràfica que comptava amb pesos pesants com Maria Callas i Elisabeth Schwarzkopf al seu planter, la soprano no va poder enregistrar mai cap paper d’òpera alemanya ni de Mozart, copats en la seva gran part per la senyora de Walter Legge. Per sort, els micròfons no oficials ens permeten gaudir del seu històric debut a Bayreuth o del seu Mozart en un dels seus grans feus, el Metropolitan. I si Victòria, amb intel·ligent prudència, va dir no a moltes ofertes temptadores per incorporar papers més dramàtics del que els seus mitjans permetien, va esperar debades que algú la convidés a cantar la Mariscala de Der Rosenkavalier, on hauria estat definitiva. No és, tanmateix, el moment dels retrets, sinó el de l’agraïment a una persona única que ara està on li correspon, amb els àngels.